Ho va dir amb els ulls esbatanats i els músculs de la cara garratibats, convertida sobtadament en un ventríloc estressat: A Lluís Companys no el va matar l’Estat espanyol, sinó -evidentment- l’Estat franquista. Per si encara no fos poc, Arrimadas va gosar titllar d’ignorant al president Torra de qui va dir que no en tenia ni idea d’història. Increïble.
El cas és que fins ara només ella està en el secret de la distinció feta, de la veritat de la seva rotunda afirmació, de la seva proclama d’un negacionisme tan naïf com pervers, concebut per a consum i gaudi d’idiotes profunds o de fanàtics encegats.
Res a veure, és clar, amb la sofisticació d’arguments d’altres negacionistes com ara els de l’Holocaust. Arguments, vull dir, aparentment blindats per la historiografia, aparentment lògics com els de David Irving, els de Faurisson, Elmer Barnes o Germar Rudolf.
Res a veure tampoc amb la reconstrucció de la història recent d’Espanya a partir de la recuperació nostàlgica de la historiografia franquista que han fet tipus com Pío Moa o César Vidal. Historiografia que va servir, naturalment, per a legitimar un règim sanguinari i retrògrad, per a ocultar darrere de la propaganda i de la insidia l’assassinat de desenes de milers de persones.
Cap relació tampoc amb la mirada infantil i ultraespanyolista del passat espanyol de Roca Barea, una professora d’institut convertida en el Don Pelai de la dignitat pàtria contra l’antiespanyolisme dels pèrfids protestants, dels estrangers i, també, dels enemics interiors.
No. L’afirmació d’Arrimadas no té res a veure amb tot aquest personal d’intel·ligència retorçuda, nodrida en l’abeurador dels prejudicis més atàvics, del nacionalisme més recalcitrant o de l’antisemitisme i irracional i malaltís. És, curt i ras, un simple eructe de mandamassa enfurismada sense massa llums. De senyoreta Rotenmeyer que contesta amb una estupidesa a la pregunta, tan oportuna com incòmoda, d’un periodista. Per què Ciudadanos no participa en els actes d’homenatge al president Companys?. Hauria pogut dir qualsevol cosa però volia resultar contundent al preu que fos, mossegar i en la intenció es va posar al descobert, va desvetllar una de les seves pors més íntimes que no és altra que la d’expressar allò que realment pensa i sent quan deixa de fer la seva xerrameca sobre el democratisme.
La sentència d’Arrimadas en el paper d’historiadora estúpida, m’agafa rellegint Exili i mort del President Companys (Empúries, 1990) del plorat Josep Benet. És un llibre duríssim que dona idea no tan sols de la dimensió humana de Companys sinó també del caràcter exterminacionista del franquisme. Em va impressionar molt la primera vegada que el vaig llegir, com em van impressionar també les troballes dels periodistes Jordi Finestres i Gemma Aguilera sobre els darrers moments del president. És indigne de qualsevol demòcrata, un insult, banalitzar el tràgic desenllaç de Companys. Però per a no caure tan baix cal conèixer, fer un esforç d’empatia sobretot quan es tracta d’una figura que ens provoca una reacció adversa, fer un esforç de superació de la pròpia ignorància.
No crec que Arrimadas hagi llegit Benet ni tampoc que tingui cap interès en saber-ne res d’allò que va passar. Pel que diu i, per com actua, es descobreix a si mateixa com una dirigent frívola que ha malbaratat el seu capital polític, si de cas el tenia, en escàndols i baralles de taverna. No és la primera vegada que un dirigent qualsevol de la rància dreta espanyola perboca sobre la memòria incapaç de desempallegar-se d’unes arrels ideològiques que s’enfonsen en el més profund de la mentalitat franquista.
Arrimadas no té res a fer a Catalunya. Mai no serà la seva presidenta si no és per la força o per l’aritmètica dels pactes. La seva catalanofòbia a penes dissimulada, el seu maniqueisme, la seva palesa incomprensió de la societat que habita, li impediran créixer més enllà del seu cercle de convençuts. L’espiral de desqualificacions furioses, de maniobres per afavorir la tensió, se l’acabarà per engolir. Els seus se l’hauran d’endur a fer política a Madrid o a Brussel·les on la distància amb Catalunya potser li permetrà veure les coses més clares, reinventar-se sense haver de renunciar ni tan sol al seu anticatalanisme o al seu ultraliberalisme de cató. És una llàstima que la política hagi de suportar exemples d’una mediocritat exacerbada com ho és el conjunt de la dreta espanyola. Quina vergonya aliena. Quin nivell el d’Arrimadas, el de Casado, el de Dolors Montserrat, Maillo o Rivera…
Bé, ara ja ho saben: a Companys no el va matar l’Estat espanyol. Tampoc va ser l’Estat franquista el que es va perpetuar, mort el dictador, en l’alta judicatura, l’exèrcit, la corona, els poders econòmics o la jerarquia eclesiàstica. Només els ignorants, segons Arrimadas, poden creure una cosa així.
Per cert, ja sap la dirigent per a quin dels dos estats, l’espanyol o el franquista, va fer de policia el seu pare? Quan ho tingui clar que ens ho faci saber.
La veritat fa mal i és per això que només pertany per als valents.
