Divendres, 30 de juliol de 2021 - Edició 1100
La República

Ara, Lleida

“Tothom ha passat per Lleida algun cop. Però pocs s’hi han deturat”, resumien dos dels dos lleidatans amb més projecció de la societat catalana, Antoni Gelonch i Tatxo Benet

Albert Torras
Albert Torras 10/12/2020

Antoni Gelonch ha presentat darrerament el llibre “Quan érem lleidatans” (Ed. Viena), amb una presentació a la Paeria de Lleida, a Ona Llibres i a l’Ateneu Barcelonès, entre d’altres espais que configuren -com Gelonch ens té ben acostumats-, a un ventall prolífic de presentacions. Vaig assistir a la de Barcelona, a la flamant llibreria Ona, on l’escriptor lleidatà es va fer acompanyar del propietari d’aquest sanctasantòrum llibresc, Tatxo Benet.

El llibre és una autobiografia d’infantesa i joventut, primera part d’un corpus memorialístic que Gelonch ja ens ha avançat, i que esdevenen la forja d’aquest calmat, d’un intel·lectual que es forma i creix a la Lleida dels seixanta i setanta, sota un tel de boira gebradora a l’hivern rigorós, i estès a la solana que esberla pedres als estius infernals de la Terra Ferma. Aquest clima feréstec, una ciutat que no s’estima a ella mateixa, un poble que ha estat desposseït de referents, unes famílies que sobreviuen – alguns més bé que d’altres – sota el jou grisenc d’una dictadura de llepaciris, és el marc físic i mental d’un llibre que, a més, fa un repàs a vencedors i vençuts amb noms i cognoms, cosa que constitueix un pas valent en la recuperació de la memòria històrica de la ciutat.

 

Amb un costumisme melangiós, també podem conèixer les tradicions casolanes d’una família mitja lleidatana, lluny d’aplecs de cargols i festes majors modernes, reduïdes bàsicament al repàs del santoral, a les festes de precepte, i a un Nadal on no hi faltava ni família ni obsequis. De Reis als fanalets de Sant Jaume, de Tots Sants a Sant Joan. Gelonch es detura en la descripció de dues famílies, els Gelonch i els Viladegut, amb les seves respectives fesomies, amb cases on les portes es treuen de pollegueres, foneries on exploten municions, escoles plenes d’escapularis, carrers que canvien de nom, polítics, bisbes, pagesos i paracaigudistes. I una catedral, sempre vella i sempre amatent, que és símbol i és creu dalt d’un turó ple d’esquerdes.

 

De lectura fàcil, però no per això menys elaborada, “Quan érem lleidatans” passa gola avall del lector com la magdalena proustiana de l’escriptor que fuig d’aquella Ítaca somniada. I dic que fuig, i no que marxa, perquè de Lleida hom té la sensació que el jove amb esperit de prosperitat sempre farà el pas de marxar-ne, estrepitosament, buscant tot allò que li manca. Tatxo Benet, i Antoni Gelonch, en marxaren, en fugiren, aquells mateixos anys. Barcelona, París, el món. Allò que sota la Seu Vella no s’hi guarda i que un esperit crític i inquiet necessita. Però que sempre torna, i com digué Benet a la presentació, amb certa sensació de melangia, de viatge, d’odissea, de retorn mític al bressol, a la boira o a la solana, segons temporada.

 

Una ciutat que, en perspectiva, des de lluny, sempre es desvetlla millor del que era, passada pel sedàs del record emboirat de jovenesa. Allò mític d’una Lleida desconeguda pel català de peu de carrer, que no sap que ni és Pirineu ni és Aragó ni és terra de l’Ebre, sino simplement Lleida, ciutat. Durant la presentació, Gelonch i Benet parlaren  gairebé un parell d’hores de la seva relació tan personal amb aquesta gran desconeguda. “Tothom ha passat per Lleida algun cop. Però pocs s’hi han deturat”, resumien dos dels dos lleidatans amb més projecció de la societat catalana, tan centralista i tan barcelonina ella. Tatxo Benet, de trajectòria paral·lela a n’Antoni Gelonch, tot i que amb bifurcacions ben llunyanes, en feu una presentació-entrevista propera, d’aquell que sap de què parla, no tan perquè ha llegit el llibre, si no perquè ha sentit durant dècades el baf fred de la mateixa ciutat al clatell.

 

A molts catalans, Lleida ens sembla trista. Lluny d’aquella terra desvetllada i feliç del nord, i propera a aquella ciutat d’ideals que volíem bastir. Gelonch, des d’aquesta tristesa que sempre ens aporta la melangia del passat, ens en fa una defensa amorosa que ha de servir per a descobrir-la, entendre-la, conèixer-ne la seva tràgica història. La d’un poble del qual el setanta per cent de cases va quedar destruït durant la Guerra Civil, la població esberlada i on el sentiment d’autoestima es feu fonedís. Conèixer-la, perquè com diuen no s’estima res que no es conegui, i perquè estimar Lleida és la gran tasca pendent de Catalunya. Ara toca Lleida.

 

Estic segur que aquell que ha hagut de marxar de Lleida i, lluny d’ella, li ha anat bé, encara té més a flor de pell aquesta necessitat de defensar-la, difondre-la, parlar-ne. De construir-hi quelcom. Gelonch no se n’amaga del seu desig de tornar a viure, en aquella casa de la Rambla d’Aragó que ja no és a la llista de patrimoni familiar i que deu ser, a ulls de l’amic Antoni, una mena de Xanadú perdut. “Qui pogués oblidar, la ciutat que s’enfonsa!” deia el poeta. Per compensar aquells anys de la Lleida no viscuda, de la Lleida renunciada, de la Lleida perduda, de la Lleida abjurada, Gelonch ha cedit darrerament 1000 obres de la seva col·lecció de gravat al Museu de Lleida. Maledicció compartida amb Tatxo Benet, que també tria Lleida per a les primeres exhibicions de la seva col·lecció d’art contemporani censurat, i que probablement veurem quedar-s’hi durant temps. O per sempre. Perquè li ho deuen.

 

De nou em ve a la memòria, pensant en homes savis com Gelonch i Benet, els versos de Màrius Torres, en que sembla que confiï en aquestes noves generacions de lleidatans, que retornaran a la pàtria catalana la necessitat d’estimar aquell poble i aquells carrers al volts d’un promotori coronat, perquè

Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl. 

Quan érem lleidatans. Llegiu-lo.

Albert Torras