Dimecres, 19 de Febrer de 2020 - Edició 573
La República

Aprenguem de política amb el futbol

Potser sí que hem de ser exigents amb els nostres polítics, començant pels polítics als que més estimem.  

Jordi Galves
Jordi Galves 12/02/2020

És curiós, em deia ahir un amic que no se’n perd una, no sé com m’ho explicaràs, deia, que hagis escrit tant i tan enamoradament sobre Carles l’Audaç, sobre l’intrèpid president, i després me li ventilis crítiques en públic. Seràs animal. No se sol fer això i no sé si t’ho entenen. Que ets independentista, oi, però que tampoc no et talles gens, ni deixes de renyar-nos, als de l’estelada, quan en tens l’ocasió, o quan t’ho penses: que no te n’estàs de publicar discrepàncies vives, ferides obertes. Idees que molesten, sembla que hagis vingut a molestar i no a fer-nos sentir bé.

No sovintegen els comentaristes polítics que facin, especialment, la crítica als propis i carnals, als amics de l’ànima, als que comparteixen amb nosaltres alguna cosa més que l’aire que respirem i aquest diabòlic clima mediterrani, tan incomprensible com ho és el panorama polític. Ets un home molest i estrany, Galves, quan dius que el teu tarannà s’assembla força al d’un seguidor del Barça i no al d’un militant de la guerra política. Com si fossis un soci exigent, un infla del Camp Nou, t’agrada més criticar el nostre vestidor, el nostre entrenador, que no pas la presència del Reial Madrid, que et sembla un cos estrany, fantasmal de tan emblanquinat. Penses que els dirigents del futbol barceloní són els primers responsables de les nostres derrotes esportives. I no et consola gens pensar que nosaltres hem fet tot el possible, mai no acceptes que juguem bé quan no acabem guanyant el partit. Si hem perdut no podem haver guanyat, és fàcil d’entendre, sí. Et negues a empassar-te que hem guanyat moralment quan, al capdavall, ens han clavat una panadera de les que es recorden. Que sí, home, que sí. No hi ha excuses que valguin, si haguéssim guanyat ara seríem independents i no contemplaríem l’espantós espectacle de la nostra classe política entrematant-se, cada dia. Quina vergonya. Quan el vaixell s’enfonsa —o sembla que s’enfonsa— tothom crida, salvi’s qui pugui, salvi’s qui pugui, les criatures primer. Ho criden, ho proclamen, però, en realitat, a la que poden, claven un bon cop de colze i passen davant sense tenir cap mirament per ningú. Diuen que treballen per al bé comú però ja s’ha vist que només volen salvar el cul. El seu.

Potser sí, Galves que tens raó, no ho sé. Ara no et pensis que perquè som amics t’he de donar la raó, ara no et pensis que tu pots tocar-nos el nas i que després no te’l toquem a tu, tu també tens moltes coses que es poden criticar, tu també ets sospitós de contradiccions, de traïcions i digne de blasme. Això diguem-ho clar. Però potser sí que tens raó. Que la diferència entre un seguidor del FC Barcelona i un militant independentista és que el soci del Barça paga i és el client, i com que se sent el client sent que hi té dret, i exigeix i critica, sobretot critica el seu propi equip. Com un pare o una mare critica els fills. I, en canvi, en un partit polític no pot exigir res, no pots parlar gaire. Millor que no reclamis res o lleparàs. Perquè en un partit polític no ets el client sinó l’assalariat, el subordinat. I si fas bondat i dius que, per exemple, no hi ha millor polític que el teu líder, aleshores et donaran una bona feina, ben pagada, una feina que consistirà en xerrar molt i no dir res. D’això en diuen treballar. I si de no fer res de res en diuen treballar, potser sí que tens raó, si això és treballar, recony, si això és pencar pel país, aleshores no és estrany que el blanc sigui negre, que de les derrotes en diguin victòries, que d’estar agenollats en diguin independentisme. És el món al revés, el joc dels disbarats. Potser sí que hem de ser exigents amb els nostres polítics, començant pels polítics als que més estimem.

 

 

Relacionats