Divendres, 3 d'Abril de 2020 - Edició 616
La República

ANC, tornem-hi!

Aquest setembre va fer deu anys que els signants d’aquest article vam fer, al Via Fora de Gràcia, la primera trobada que dos anys després ens portaria fins la Conferència […]

Cartes dels lectors
Cartes dels lectors 17/12/2019

Aquest setembre va fer deu anys que els signants d’aquest article vam fer, al Via Fora de Gràcia, la primera trobada que dos anys després ens portaria fins la Conferència Nacional per l’Estat propi i, el 2012, a l’assemblea fundacional de l’ANC. Des de llavors ha plogut molt i han passat moltes coses que només pocs ens podíem imaginar llavors. No és el moment, ni tenim l’espai, per parlar de totes, però sí d’algunes de les coses que considerem substancials per ajudar a definir el camí de l’ANC a partir d’ara.

És evident que sense l’ANC no seríem on som. Fa deu anys, el panorama de l’independentisme era molt fragmentat i, alhora, més dinàmic que en els trenta anys anteriors. El pot era aleshores més buit que ple, però el que hi havia dins ja començava a bullir.

El primer i gran mèrit de l’ANC va ser el de cosir tots els fragments per bastir un projecte i un full de ruta comú als molts partits i partidets independentistes de tota la vida, a tots els sectors independentistes dels grans partits que es deien nacionalistes o catalanistes i a les moltes organitzacions que estaven naixent en aquells primers anys del segle XXI. Ho vam aconseguir perquè vam adreçar-nos a les persones i no a les organitzacions, perquè vam llegir bé la situació i les noves oportunitats que s’obrien amb la suma de tres factors: els primers efectes de la gran crisi mundial que patim des de 2008, l’efecte multiplicador que tindria la consulta popular celebrada a Arenys de Munt el setembre de 2009 i la sentència del TC contra l’Estatut que des de 2006 s’estava coent.

També és cert que vam poder treballar amb una certa tranquil·litat perquè cap de les cúpules dels principals partits ens va veure com una amenaça real al manteniment de l’estatus quo en el que vivien instal·lats. Quan se’n van adonar (setembre de 2012) ja havien fet tard i fins el setembre de 2015 van haver-hi d’anar a remolc. Amb Junts pel Sí –una proposta promoguda per l’ANC a la que van saber-hi donar la volta per repartir-se el poder- els principals partits van agafar el timó del procés d’independència i l’ANC va començar a perdre el lideratge. No és l’objectiu d’aquest article,  però algun dia haurem de parlar de les causes i conseqüències d’aquella proposta per entendre les veritables causes de la situació actual.

Ara som on som i només tenim una sortida, que passa per mirar endavant, saber valorar el molt que hem aconseguit, identificar els principals problemes que ens han impedit aconseguir l’objectiu pel que va néixer l’ANC i trobar el seu desllorigador.

Que els poders de l’Estat Espanyol no ens ho posarien fàcil, era tant evident fa deu anys com ho és ara. És més, que l’Estat hagi posat l’ANC en el punt de mira des de ben aviat indica que ens considera un adversari a abatre. Les dues persones que van assumir la Presidència en la primera etapa són a la presó i un Estat cada cop més totalitari i repressor ha imposat a l’entitat sancions econòmiques que haguessin ensorrat qualsevol altra entitat, a més de constants inspeccions i requeriments -i tot això, malgrat el compromís de l’ANC, des del primer dia, amb els valors democràtics i la no violència.

També eren evidents els esculls que havíem de superar dins el mateix moviment independentista, fragmentat, enfrontat i sense projecte guanyador.

Fins a finals de 2014 semblava que existien les mínimes condicions per avançar, i els partits –uns més que altres i més a la força que per gust- seguien la dinàmica impulsada per l’ANC, ben secundada per l’Òmnium de l’enyorada Muriel Casals. Des del setembre de 2015 a l’1-O de 2017 vam voler creure que l’equilibri inestable nascut amb Junts pel Sí seria suficient per arribar fins al final, fins a la instauració de la República Catalana.

Amb el protagonisme dels partits polítics, el paper de l’ANC va anar minvant i concentrant-se en organitzar les grans manifestacions que anaven donant suport al full de ruta protagonitzat pels partits i les institucions catalanes. Cosa totalment necessària si volíem continuar avançant, però els fets han demostrat que feia –i fa- molta falta alguna cosa més que l’expressió oral de la voluntat política i l’empenta de la gent. Durant els més de set anys de vida de l’ANC, els partits han estat incapaços de posar-se d’acord en una estratègia comuna, essent aquesta la principal causa interna dels mals del país.

Des dels inicis de l’ANC hi ha hagut gent que ha defensat que, tard o d’hora, s’hauria d’acabar promovent una candidatura electoral unitària, transversal, popular -modificant si cal els Estatuts de l’Assemblea-, per acabar escombrant o substituint els partits independentistes quan arribi l’hora decisiva, i formant un Parlament on es reflecteixi bé la determinació de la voluntat independentista, socialment majoritària i dinàmica. Ara, molta gent pensa que aquest moment serà quan es convoquin les properes eleccions catalanes. Pot ser un dels papers de l’ANC en el futur immediat, però s’haurien de donar unes condicions que, malauradament, no sembla que es puguin assolir a curt termini. Tornem a ser en el mateix punt d’abans: la inexistència d’una estratègia comuna, amb un repartiment de feines que permetin cobrir tots els fronts necessaris. Si bé a voltes sembla com si ja s’estigués fent, la realitat és que, quan passa no és fruit d’un acord, sinó més aviat del contrari. I la raó torna a ser la de sempre: la disputa per l’hegemonia dins el camp independentista.

Portem més de dos anys des de la Declaració d’independència i només la reacció popular a la sentència contra els presos polítics ha obert una perspectiva positiva i, sobretot, ha demostrat la gran capacitat d’autoorganització i d’adaptació a les circumstàncies de cada moment. Podríem dir que aquests dos anys han estat de transició, entre una etapa que tots hauríem volgut que fos única i definitiva, i una segona etapa que deixa enrere el dol per no haver assolit l’objectiu i que neix aportant nous actors i noves formes de treball, que conviuen amb els actors i formes de l’etapa anterior.

Aquesta convivència genera noves tensions que s’afegeixen a les heretades. Si en la primera etapa, la tensió interna del moviment, normalment, es reduïa a la derivada de la pressió constant que l’ANC exercia sobre els partits i, a través d’ells, sobre les institucions del país, ara aquestes tensions s’han multiplicat i, a part d’afectar els partits i les institucions, també arriben a la mateixa ANC, que ha vist com diferents organitzacions acabades de néixer ocupen espais que, fins fa ben poc, eren exclusius de l’Assemblea.

La multiplicitat d’actors és una de les grans diferències entre les dues etapes i, veient-la com a oportunitat, se n’ha de saber treure el màxim profit. En aquesta nova etapa, les accions més contundents les protagonitzaran organitzacions moltes vegades immaterials, etèries, sense cares visibles ni estructures clàssiques. És la resposta lògica d’un moviment àgil, imaginatiu, com és el de l’independentisme català, una resposta que només pot protagonitzar l’ANC si assumeix el risc de donar excuses per a ser definitivament intervinguda judicialment i econòmica.

Un altre dels nous actors que ha aparegut a escena, aquest de caire institucional, és el Consell per la República, que des de l’espai lliure europeu i al costat dels partits polítics/institucions i de les diferents organitzacions de la societat civil, és la tercera gran pota del moviment independentista en aquesta nova etapa, en què hem de veure quin és el paper de cadascú.

A grans trets, el paper de la societat torna a ser l’estratègic, els dels partits/institucions el tàctic i el del Consell per la República el de conjuminar la tasca exterior amb la implantació de la República digital. El Consell ha mostrat el camí a seguir en el seu Pla de Govern, acabat de presentar. Potser el més important del Pla és que ha estructurat la feina a fer en projectes, encaminats a la internacionalització del conflicte, a la construcció de la e-República i, lògicament, a la consolidació i enfortiment del propi Consell.

Si no fos perquè ha estat impossible en set anys, la lògica més elemental indica que s’hagués hagut de començar per acordar les línies estratègiques entre els tres grans actors i, a continuació, desenvolupar els respectius plans operatius, però com que lluitar contra els impossibles acostuma a ser feina perduda, almenys caldria que el pas següent fos que les altres dues potes formulessin -de forma pública sempre que es pugui- els seus plans de treball, també estructurats en projectes. Potser al final serà més fàcil deduir-ne una estratègia compartida i tothom sabrà a què atenir-se.

En el camp de la societat civil, treballar per projectes permet que les organitzacions especialitzades en diferents àmbits trobin el seu encaix en un pla general, aportin el millor que tenen i, sobretot, mantinguin el mateix rumb. Sens dubte, aquest és també el camí de l’ANC, deixant l’estructura de comissions internes –normalment ocupades per membres del seu Secretariat Nacional- i passant a una estructura per projectes, que permet sumar la feina dels membres del Secretariat Nacional, la dels membres de les diferents Assemblees Territorials que es considerin preparats per a cada projecte i, el més important, sumant-hi la feina de les noves entitats sorgides en els diferents àmbits. I és aqui on l’ANC pot aplicar la seva capacitat de planificació estratègica i d’organització d’una estructura complexa. Si, a més, sap articular la participació de la seva gent, de cada Assemblea Territorial, Sectorial o Exterior, en els diferents projectes impulsats pel Consell per la República o per la pròpia ANC, els dubtes i les pors que ara semblen tenallar els diferents òrgans de l’Assemblea es convertiran en energia positiva que alimentarà el moviment independentista.

La resistència, la desobediència civil, la lluita noviolenta i la construcció de la e-República formen la columna vertebral de l’estratègia de la societat civil –i per extensió del país- necessària en aquesta etapa. L’Estat espanyol, per intentar resoldre a favor seu el conflicte polític que li plantejava l’independentisme va escollir la confrontació. En la primera etapa, el nostre objectiu era el referèndum. Ja vam veure fins on va portar la confrontació l’Estat espanyol. En aquesta segona etapa, l’objectiu és instaurar la República en territori català i la millor eina per aconseguir-ho és un altre referèndum –en aquest cas acordat- però no ens podem limitar a aquesta eina i prou. Hem de seguir pel camí iniciat per l’1-O, tant perquè és una eina de pressió cap a l’Estat espanyol com per arribar fins al final si aquest no és capaç de resoldre-ho políticament, sense tàctiques dilatòries o propostes destinades a confondre’ns.

L’ANC, que només té raó d’existir mentre duri el procés d’independència (de tota la nació catalana), ho té difícil, sens dubte. Adaptar l’estructura i funcionament d’una organització tan gran, estesa arreu del territori i complexa, exigeix una reflexió serena i una capacitat de decisió que només pot produir-se si tota la organització s’aplica el mateix que fa temps que l’ANC demana als partits independentistes: unitat i generositat. Unitat per assumir el que es decideixi majoritàriament de forma assembleària i generositat per escoltar les raons o propostes dels altres i per trobar el denominador comú amb les altres organitzacions de la societat civil que treballen pel mateix objectiu des de projectes concrets.

L’ANC seguirà mantenint un element diferencial amb totes les altres organitzacions, que no és altra que la seva transversalitat i l’arrelament en tot el territori. Dos elements suficients per seguir essent determinant encara que la seva gent treballi en els diferents projectes al costat de les noves organitzacions sorgides els darrers mesos.

Alguns dels projectes del Pla de Govern del Consell per la República semblen fets a mida d’una gran organització amb gran implantació territorial com l’ANC, altres són ideals per a encabir-hi la feina de diferents Assemblees Sectorials i altres són el marc perfecte per a les Assemblees Exteriors. Tots necessiten gent entesa i compromesa per tirar-los endavant. L’ANC té aquesta gent i només necessita actuar amb intel·ligència i celeritat pot fer possible que les línies mestra dibuixades pel Pla de Govern prenguin forma i es desenvolupin de forma eficient.

L’altre eix vertebrador de la feina de l’ANC en aquesta etapa passa per tornar a exercir pressió permanent sobre els partits polítics independentistes, la baula més feble del procés des de l’inici. Si els partits no volen acabar de perdre la credibilitat que els queda i continuar sent útils a la societat de la que han sortit, haurien de centrar-se en dues línies bàsiques: la primera, gestionar les institucions autonòmiques i locals de forma eficaç, per millorar les condicions de vida de la ciutadania i demostrar que la “independència és la via” (i de retruc, impedir qualsevol iniciativa parlamentària que ens aparti de l’objectiu) i, la segona, debilitar políticament les estructures polítiques, judicials, econòmiques,… sobre les que se sustenta el règim del 78. Són dues tasques imprescindibles i prou complicades per ocupar tota l’activitat dels partits i, alhora, són la millor forma de protegir-se contra qualsevol temptació de suprimir-los del mapa polític (una eina que l’Estat espanyol ja va utilitzar al País Basc). Malauradament, les visions dels tres partits independentistes semblen molt diferents a l’hora d’avançar en aquestes dues vies, tot i que aquestes visions poden ser –i haurien de ser- perfectament complementàries si formen part d’una estratègia comuna. El partidisme i la manca de sentit d’estat estan impedint que aquesta estratègia existeixi.

Aquest és el gran repte que, al nostre entendre, té l’ANC de cara a la seva propera Assemblea General Ordinària. Si el debat des d’ara fins llavors se centra en l’adaptació –funcional i estructural- a les exigències de la nova etapa, en construir una estratègia capaç d’aglutinar tot l’independentisme polític i se sap renunciar al protagonisme personal i al de la mateixa entitat en favor dels resultats, l’ANC serà una peça bàsica per instaurar la República Catalana i construir un país on valgui la pena viure-hi (vingui o no de la convicció prèvia que això només és possible amb la independència).

Tothom, incloent-hi els membres de l’actual Secretariat Nacional, ha de tenir clar -sempre!- que la gent som a l’ANC per aconseguir la independència i no per mantenir viva una entitat només pel que ha estat. Necessitem, doncs, una ANC renovada, àgil, que torni a posar tothom al seu lloc i que tingui la capacitat d’aglutinar, de sumar i compartir, totes les iniciatives que ens portin fins l’objectiu final: la instauració de la República Catalana.

Enric Ainsa, Pere Pugès, Miquel Sellarès i Miquel Strubell. Fundadors de l’ANC.

 

Relacionats