Dijous, 13 d'agost de 2020 - Edició 749
La República

Adéu a Laura Borràs

Em molesta que el president Puigdemont em digui a Perpinyà que em prepari, que em prepari ben preparat, i que després em castigui amb mesos de silenci.

Jordi Galves
Jordi Galves 12/07/2020

Avui ja podem donar per acabada la carrera política de Laura Borràs. Almenys fins que passi un bon temps, perquè la lideressa és forta, tenaç, intel·ligent, perquè és una supervivent en el món de les enveges. Ja se n’hauria d’haver malfiat quan Felip VI la va rebre amb l’elogi enverinat de considerar-la la futura presidenta de la Generalitat, amb la falta que ens fa una dona al capdavant del Govern de Catalunya, amb les ganes que tenim tots de foc nou, d’aire nou, de sortir de la paràlisi amb novetats i canvis. Amb les ganes que tenim d’independència. Borràs se n’hauria d’haver malfiat, de seguida, i hauria d’haver recordat que els nostres entranyables amics espanyols fan anar el verí, que així van pelar el president independentista Pau Claris. Sempre que Catalunya els fa por van a trencar-li les cames al Messi que tinguem al davant, van a matar-nos el líder o a neutralitzar-lo amb l’exili. Volien convertir Borràs en una víctima i ho han aconseguit, l’han estigmatitzat, amb el bombardeig informatiu de la pràctica unanimitat dels mitjans de comunicació, d’allà i també d’aquí. La guerra ja no és com abans, ara només és de paper, però té la mateixa capacitat destructora. Han utilitzat en contra de Laura Borràs la mateixa estratègia que van fer servir amb Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, primer, i després amb Carme Forcadell, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Raül Romeva, Dolors Bassa, Jordi Turull i Josep Rull. L’estratègia és bona, no es pot negar, i a veure si n’aprenem d’una vegada. Perquè abans parlàvem només d’independència i ara es parla més dels presos polítics. Perquè abans parlàvem del carisma i de la notable popularitat de Laura Borràs, de la seva engrescadora aparició mediàtica, i ara només es parla de la seva defensa judicial, com si hagués rebut una comissió d’Aràbia Saudita o hagués dirigit el terrorisme d’Estat. La veritat és que Borràs els fa molta por i han acabat amb ella.

Només cal fer un cop d’ull als darrers twits del seu compte. Només hi trobarem una infinitat de mostres de solidaritat, com si fos una presa política més, com si ja estigués condemnada; onades de simpatia i de cordialitat que ara també l’abracen a ella. Perquè ja se la considera tan víctima com les altres. Trobem també força twits literaris, alguns testimonis de l’aparició del seu darrer llibre i, atenció, atenció, només un, un únic twit de caire polític, d’iniciativa política, per fi, però que, malauradament, no protagonitza ella. Quan Laura Borràs hauria d’estar, precisament aquests dies, fent una oposició duríssima al govern carceller de Pedro Farsánchez, quan Borràs hauria de donar tot el protagonisme mediàtic al ideari independentista que l’ha dut a Madrid, quan hauria de ser una lleona que s’enfrontés amb totes les seves forces als feixistes que no respecten la seva representació electoral. La seva inviolabilitat com a líder política democràtica. Van contra Laura Borràs, de Vox fins a la CUP, els mateixos que van contra Carles Puigdemont i contra Quim Torra, els que neguen legitimitat democràtica a l’independentisme que guanya reiteradament les eleccions a Catalunya. Van contra Laura Borràs amb un pretext ridícul i ella cau en el parany de la defensa equivocada. La defensa de la seva actuació al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes no cal, no és aquesta defensa la que cal, no, perquè l’acusació, de fet, no és una acusació. Només és un pretext, només és una excusa per rebentar-li la vida si poden. I sí, hi estic molt d’acord, fa molta pena el seu cas, és intolerable, però abraçant-nos tots ben fort, tots junts, plorant i picant de peus no aconseguirem res de res. A mi em sorprèn que amb tot el que està passant amb el cas de Laura Borràs, que amb la persecució política de l’independentisme que no deixa d’augmentar, els twits dels nostres polítics siguin tan personals i tan poc polítics. Tan escapistes. Que Marta Rovira no digui res, i que quan parla és com si no obrís la boca. Em molesta que el president Puigdemont em digui a Perpinyà que em prepari, que em prepari ben preparat, i que després em castigui amb mesos de silenci. A mi em sorprèn moltíssim que el cap de l’oficina del president Puigdemont, Josep Lluís Alay, faci twits sobre el Tíbet, quan el que necessitem són twits sobre Catalunya, sobre com tornar a liderar la iniciativa política. Sobre com els catalans hem d’enfrontar-nos a aquesta Espanya que ens vol eliminar del mapa, destruir-nos per sempre més com a nació.

Relacionats