Diumenge, 31 de maig de 2020 - Edició 675
La República

Abascal i el ciutadà Bergoglio

Tot plegat, el ciutadà Bergoglio té un problema molt gros amb l’església espanyola.

Francesc Viadel
Francesc Viadel 01/05/2020
Santiago Abascal, líder de Vox / Flickr

El líder de Vox cada dia està més a prop de Mario Moreno Cantinflas, per la manera d’enraonar vull dir, i més lluny de Blas Piñar en haver-se atrevit a faltar-li al Sant Pare de Roma.  “Estic aquí perquè no estic enlloc”, afirmava el mexicà sense deixar de moure el seu bigoti. Alguna cosa així li passa al subvencionat d’Esperanza Aguirre o la còlera de Déu que està en el Congrés com podria estar en el circ, en una piscifactoria, en el pic d’una muntanya o treballant en un qualsevol lloc si de cas sabés com es fa això de treballar.

El cas és que fa uns dies Abascal es va atrevir a dissentir de la proposta del papa Francesc d’establir una renda mínima vital per als més desfavorits. Ho va fer desdenyosament, titllant al pontífex de “ciutadà Bergoglio” i comminant-lo subtilment a que es posés la llengua en el cul i es limités, si de cas, a parlar de sagraments i altres assumptes religiosos. Potser es pensava que l’ofenia sense tenir en compte el que pensa bona part de la seua congregació.

Segons Abascal, igualar a tothom sense excepció des del president del Banc d’Espanya a la darrera caixera de Mercadona amb 600 o amb 700 euros menaria directament al paradís comunista que ens vol fer empassar Pablo Iglesias. De veritat hi ha algú que estigui pensant una bestiesa així? Vol dir Abascal que Bergoglio és també un comunista recalcitrant? Que el papa és el més devot dels votants de Podemos?. És clar que no. L’espavilat aquest només busca escarotar el galliner, remoure les entranyes d’alguns milers de treballadors que encara es pensen que Vox els traurà de la misèria. I el mateix fa l’altre subsidiat de Casado o la vehement Arrimadas quan pretén comparar els modestos plantejaments en política social del Gobierno amb polítiques de tall castrista o bolivarianes sense que ella mateixa sàpiga que collons esta dient.

Amb tot i això, i després de riure’ns per les butxaques, no deuríem passar per alt que l’opinió d’Abascal -com la dels seus aliats ultres- és també la d’un sector de l’església espanyola que, incomprensiblement, encara s’encauen en les antigues trinxeres del pensament reaccionari a risc de perdre la poca parròquia que encara els segueix.

Només uns dies abans de les declaracions d’Abascal, el portaveu de la Conferència Episcopal Española, Luis Argüello, va assegurar que aquest ingrés mínim vital hauria de ser només provisional a fi d’evitar que “amplis grups de ciutadans acabaren vivint de manera subsidiada”. Es referia especialment als joves, justament, als joves un dels sectors de la població mes putejats per la crònica situació de desigualtat social.

Argüello, per cert, també va carregar contra la “qüestió ecològica”, concretament contra la preocupació social en la lluita contra el canvi climàtic que s’ha despertat amb la pandèmia. En definitiva, entenc que va insinuar que calia oblidar-se d’un canvi de paradigma econòmic. Ni una paraula grossa, doncs, contra els grans especuladors de l’habitatge, contra els evasors d’impostos, contra els industrials sense escrúpols, contra els que blasmen i persegueixen els migrats, a favor dels explotats… Bo, no perdem el temps. Tampoc anem ara a descobrir res que no sabérem des de ja fa molt de temps.

No sé el papa que deu saber del subsidiat Abascal ni tampoc dels gens caritatius bisbes espanyols. El que segur que no desconeix són els privilegis de què gaudeix l’església a España en virtut del concordat amb la Santa Seu de 1979, signat abans de les primeres eleccions democràtiques. Un acord segons el qual l’Estat es compromet al sosteniment de l’església que continua depenent en bona part de les arques públiques.  L’església tampoc no paga impostos per activitats relacionades amb la seva funció religiosa darrere de la qual sovint es desenvolupen activitats lucratives. Per si no fora poc, controla un 60% dels centres concertats on és l’Estat el que paga la nòmina del professor de religió i l’església, però, qui l’escull. I encara cal parlar del problema de les immatriculacions, una prerrogativa que li ha permès registrar immobles en la notaria sovint contra l’oposició de no poques comunitats de veïns indignades pel que han vist com una usurpació en tota regla.

En fi, que el ciutadà Bergoglio ha de saber que l’església fa i desfà en Espanya sense que ningú no li diga res, amb la tranquil·litat que cap jutge l’ensumarà, sense que mai de la vida el Tribunal de Comptes tan diligent contra els enemics d’Espanya s’haja preocupat de veure que couen.

Feia temps que l’església no badava boca almenys des que va aconseguir posar de genolls Zapatero traient-li del cap la revocació del Concordat del 1979 i aconseguint fins i tot que els millorés la cessió d’una part dels impostos provinents de l’IRPF. Ara, però, s’han tornat a desfermar espantats com xiquets de veure els podemites governant amb els qui consideraven gent d’ordre. L’enrabiada no els fa cap favor i menys encara que un tipus com Abascal els faça l’ullet. No crec que en Abascal, ni en tota la tropa de neoliberals furibunds de religiositat folklòrica i supersticiosa puga trobar l’església els veritables defensors de la doctrina cristiana que segurament es deixen la pell en parròquies miserables o en escoles que es cauen a trossos.

Tot plegat, el ciutadà Bergoglio té un problema molt gros amb l’església espanyola. De fet, no es pot voler ressuscitar a la humanitat del coronavirus colze amb colze amb els que el combaten en primera línia mentre alguns dels seus dirigents només viuen per a ressuscitar Franco i la seua església dels privilegis, la victòria i la venjança.

Francesc Viadel

Relacionats