Dissabte, 11 de juliol de 2020 - Edició 716
La República

Joan Fuster que estàs en els inferns

Del cert que arribat el moment li haurem d’encendre moltes espelmes al de Sueca. Joan Fuster que estàs en els inferns, prega per nosaltres

Francesc Viadel
Francesc Viadel 21/06/2020

Avui fa 28 anys que ens va deixar sobtadament Joan Fuster després d’un llarg parèntesis de silenci a penes trencat per alguna escadussera declaració feta de mala gana. Fet i fotut, ja no tenia ganes de dir res… per a què?. Encara bo que l’amic Toni Mollà va tenir temps de parlar amb ell abans del seu decés i publicar Joan Fuster. Converses inacabades. (Tàndem). Unes converses en què l’assagista s’hi va despatxar a gust.

Tot plegat, no em costa gens d’imaginar la irritació i la immensa solitud d’algú que s’havia escarransit en l’articulació d’un país que feia figa per tot en un context civil, cultural i democràtic, a més, tan merdós com era -i és- l’espanyol. El valencianisme polític i cultural engegat als anys seixanta, sense treure-li cap mèrit, l’any 92 no havia donat per a massa alegries. D’altra banda, la tan somiada refeta de l’àmbit nacional català s’esllanguia dins de les gàbies autonòmiques mentre l’Estat, com sempre, s’entestava a reprimir qualsevol indici de recuperació. L’any 92, no ho oblidem mai, és el de les detencions massives d’independentistes. També el de les Olimpíades, l’Expo de Sevilla i el V Centenari del Descobriment d’Amèrica. Espanya en marxa triomfal, a colp de talonaris negres i de propaganda.

A la mitja nit d’aquell 21 de juny de 1992 vaig anar amb l’amic Juli Camarasa fins al domicili de Fuster el el carrer de Sant Josep, a Sueca. Va ser com un arravatament, què sé jo. Ben mirat, què hi pintàvem allà. Juli, un antic professor meu d’institut, havia estat un munt de vegades en aquella casa com tants valencians de la seua generació. Jo aleshores només era un jove estudiant de periodisme a Barcelona, lector afamegat del suecà i proselitista inhàbil de les seues idees polítiques. Vaig començar llegint Sagitari, un llibre que em va tocar en un concurs del programa de Dalt a baix que conduïa el plorat Toni Mestre. Vaig continuar amb Nosaltres els valencians, i ja no vaig parar.

Ens vam quedar una bona estona allà palplantats enfront de la casa, escodrinyant la desfilada de personalitats del país que s’hi anaven atansant tots amb fent cares circumspectes. Recorde veure arribar el socialista Ciprià Ciscar, l’etern activista Enric Tàrrega… El cas és que a punt d’anar-no-se’n vaig cometre l’estupidesa de guaitar i preguntar (crec que va a ser a Toni Domingo) a quina hora era la missa de l’endemà. Joan Fuster, missa?, em va etzibar entre mig emprenyat i sorprès. Vaig sentir una vergonya immensa. Juli es va riure una mica per dessota el nas. M’havien fallat els reflexes. El costum, ja es sap… És clar, naturalment, ni missa, ni processons, ni bous ni vaques, ni traques, ni costums… combois els justos, només per a passar l’estona no per a convertir-los en política com des de sempre ha fet el populisme local de Lizondo ‘simbombo’ passant per Barberà i acabant amb el cardenal Cañizares.

Òbviament, Joan Fuster, volterià, europeista, partidari d’una país modern, no estava per fer-li festes a la tradició sinó ben pel contrari per desfer-se’n, per espolsar-se-la, per lluitar i vèncer les rèmores d’una concepció del món i del país que ens havien arrossegat als valencians a la més absoluta paràlisi, a la subsidiarietat política i civil. La situació ens havia menat al conjunt sencer dels catalans a un estat de melangia política del tot estèril. El País Valencià feia massa que s’havia convertit en un dels tòpics exòtics de l’Espanya més casposa, dessucat per un garró per les pròpies elits castellanitzades instal·lades a Madrid. Catalunya històricament beatificada, reclosa en els marges de les seues quatre províncies. Les Balears atrapades entre el no-res, la dependència crònica de l’Estat i la tutela d’una dreta tant o més casposa que la valenciana.

Després de la mort de Fuster, la dreta més salvatge i corrupta del continent va ocupar el poder al País Valencià després d’una dècada i escaig d’un socialisme melindrós, sucursalista fins al moll dels ossos. Caldria esperar tota una vida a que arribés l’ascens i l’entrada en el limitat poder autonòmic d’un valencianisme vagament nacionalitari que prometia una regeneració profunda.

El país, però, estava arruïnat, infrafinançat, sense musculatura política. El valencianisme tampoc ja no tenia res a veure amb allò que havíem somiat llegint, pensant Fuster. Com siga, es va imposar el relat del triomf d’una generació -que, per cert, havia crescut amb el PP- sobre una mena de somni intel·lectual que no havia servit per a res. El repte del valencianisme -llegiu del catalanisme progressista- va quedar subsumit a la celebració del comboi neoregionalista i d’un pragmatisme inútil menys per a qui en viu d’ell. Tot això, mentre l’Espanya de l’espassot reprimia amb duresa Catalunya i la monarquia s’ensorrava.

Tot ha estat molt decebedor i cap insult a les xarxes, ni defensa abrandada, ni eslògan podrà amagar aquesta realitat, aquesta sensació de temps perdut, de desorientació.

Diguem-ho clar: els valencians que encara li resem en els inferns a Joan Fuster hem viscut malament els silencis de la majoria dels líders de Compromís davant de l’empresonament dels líders catalans, davant de la repressió desfermada contra Catalunya; la seua indefinició en relació a la putrefacta Corona; els malabarismes polítics en la defensa del català al país; un oltrisme dirigista que fa l’efecte que ha anul·lat qualsevol dissidència o discrepància tan necessària en la vitalitat d’una política al servei de la societat; la reivindicació sense complexes d’un neoregionalisme que en alguns punts ens acosta a la part més fosca de la nostra societat… Esperàvem una altra cosa i no eren guillotines a les places, ni una gran revolta civil contra aquesta merda de situació a què ens ha abocat l’Espanya de sempre que tampoc no estaria malament. Esperàvem coherència. Potser menys ofrenes de flors, menys piulades amb gràcia. Política.

Ben mirat, si demà mateix la dreta ocupa la Generalitat li serà molt més fàcil que no li va ser a Zaplana imposar el seu règim de prebendes, d’espanyolització sense miraments i espesses xarxes clientelars. Contra la possibilitat gens remota d’un nou recanvi en el poder en aquesta nova direcció, sempre hi haurà que podrà objectar que ells o l’abisme. També els que s’hi passaran l’advertiment per l’entrecuix i es tancaran en casa a pany i clau a veure-les passar i si amb els anys això madura.

Del cert que arribat el moment li haurem d’encendre moltes espelmes al de Sueca. Joan Fuster que estàs en els inferns, prega per nosaltres.

Francesc Viadel

Relacionats