Edició 2188

Els Països Catalans al teu abast

Dilluns, 22 de juliol del 2024
Edició 2188

Els Països Catalans al teu abast

Dilluns, 22 de juliol del 2024

L’Òscar de 21 Raons ho té clar: “La desobediència popular és una de les eines més efectives que tenim per fer trontollar les estructures de l’Estat”

|

- Publicitat -

Durant la celebració del primer aniversari de l’1 d’octubre, especialment al principat de Catalunya, va haver-hi diverses accions arreu del territori en commemoració del referèndum del 2017. Entre les quals es continuava visualitzant el caràcter antidemocràtic de l’Estat espanyol, la brutalitat policial i lluita per la conquesta del dret a l’autodeterminació. Quatre anys després, alguns encausats d’aquestes mobilitzacions, encara no han estat jutjats.

Publicitat

Avui comptem amb el testimoni de l’Òscar Campos, un dels encausats en aquestes mobilitzacions i integrant de la campanya antirepressiva 21 Raons. Ens explicarà com ha viscut personalment i col·lectivament aquesta situació poques setmanes abans del seu judici i el de tres persones més, que tindrà lloc el 10 de març als jutjats de Girona a les 9:00 h. En cas de voler donar suport a la campanya 21 Raons es pot fer a través del següent enllaç.

Indubtablement, s’han fet córrer rius de tinta sobre el judici als líders independentistes. No obstant això, tristament hi ha molts altres independentistes represaliats. Què va passar exactament a l’Octubre de 2018?

L’1-O del 2018 continuàvem submergides en un context de mobilitzacions gairebé permanents i en clau rupturista, desafiants i de desobediència popular al carrer contra l’Estat espanyol. Una estratègia de fer del conflicte, un camí a l’alliberament nacional del nostre poble dels quals des dels Comitès de Defensa de la República (CDR) es van dur a terme diferents mobilitzacions encaminades a la conquesta del dret a l’autodeterminació. Al voltant de les 06:00 h de la matinada, uns 500 veïns i veïnes vingudes de Girona, Gironès i Nord-oriental realitzaven un tall a l’AVE de Girona, ocupant les vies i trencant amb la normalització i circulació del tren d’alta velocitat. Més tard, les mobilitzacions, que a mesura que passaven els minuts comptava amb més participants, entrava a la seu de la Generalitat de Girona, despenjant la bandera espanyola i substituint-la per l’estelada s’enviava un missatge alt i contundent a la Generalitat de Catalunya: Sense desobediència no hi ha independència. Finalment, al vespre, es va dur a terme una gran concentració davant la subdelegació espanyola, dels quals van participar milers i milers de persones sota un mateix lema: que se’n vagin, fora les forces d’ocupació.

Una mobilització amb la presència policial per part dels Mossos d’Esquadra més surrealista i de grans dimensions que moltes recordem. Un blindatge a una infraestructura de l’estat que no ens va permetre apropar-nos ni a 500 metres, on un cop més, vam veure el cos policial dels Mossos d’Esquadra al servei de l’Estat espanyol. Tot aquest context de desobediència i lluita al carrer es va dur a terme mentre el president Quim Torra realitzava un acte institucional d’homenatge al referèndum de l’1-O a pocs quilòmetres de les accions del CDR Girona, a la població de Sant Julià de Ramis. Un Quim Torra i part del govern es veia gairebé invisibilitzat i desplaçat arran dels telenotícies que obrien de matinada amb el seguiment de lluita al carrer que s’estava duent a terme arreu del territori.

Llavors, pel que m’expliques entenc que no et van detenir el dia de la protesta. Com i quan t’assebentes que seràs investigat?

La campanya 21 Raons té 21 noms i cognoms, dels quals van ser perseguides investigades i algunes d’elles judicialitzades per les mobilitzacions durant el primer aniversari 1-O a Girona. Referent a la repressió tot va començar el 16 de gener del 2019, quan Girona, Gironès i Moianès despertava commocionada davant un gran reguitzell de detencions per part de la policia Nacional. Fins a 16 persones eren segrestades il·legalment sense ordre judicial i portades a comissaria. Aquest fet va provocar una gran resposta popular, contra la repressió i la persecució sistemàtica de l’Estat Espanyol contra l’independentisme. Va haver-hi mobilitzacions als carrers i manifestacions, i vam rebre el suport de tota l’escena independentista, inclosos els “líders” polítics institucionals del govern, que se sumaven a la denúncia repressiva de l’Estat.

Un cop els advocats defensors, a qui agraïm la lluita incansable que sempre han realitzat, van poder accedir a l’atestat policial, van veure l’envergadura de la macrocausa. Es va dur terme un fet paradoxal: Els Mossos d’Esquadra de la Generalitat, aquella generalitat que criticava la repressió de l’Estat, havia fet exactament el mateix contra dues independentistes de Girona. En concret, en Jordi Alemany que ja ha estat judicialitzat per l’ocupació a la seu de la Generalitat, i contra mi.

És a dir, els mossos d’esquadra, abans de les detencions que van mobilitzar a gran part del territori contra la repressió, feia dos mesos que intentaven detenir-me per uns presumptes delictes, fins i tot més greus que aquells que la Policia Nacional. Quan la policia de la Generalitat va veure tot l’enrenou popular arran de les detencions de la Policia Nacional, van anul·lar la meva detenció i van desplaçar a la seva investigació al poder judicial, sense aixecar cap enrenou i evitant la crítica de l’opinió pública. Per tant, ens trobem davant d’una estratègia molt minuciosa per part de la brigada d’informació dels Mossos d’esquadra de Girona, que utilitzant il·legalment arxius policials, aprofiten les mobilitzacions per perseguir a persones estretament lligades amb l’independentisme popular i els moviments socials.

En conseqüència, creus que la ideologia ha estat cavall de batalla en aquest procés judicial? Vull dir, que la política hi està influint?

El pròxim 10 de març tres companyes i jo ens afrontem a una acusació de la fiscalia i l’advocacia de l’estat de quatre anys de presó per cadascuna i una responsabilitat civil de 62.000 €. Senzillament per conquistar i lluitar pels nostres drets polítics i nacionals. Lluitar pels nostres drets, defensar-los i conquistar-los, drets fonamentals com la llibertat d’expressió, manifestació i autodeterminació no pot ser una acció perseguida pel poder judicial.

En cas de ser-ho, sens dubte, correspon a una ideologia i intencionalitat política, tant per part del poder polític de l’Estat, com per part del Poder Judicial que veuen com una amenaça qualsevol acció política que posi en dubte la seva falsa democràcia. Per tant, absolutament. La ideologia antidemocràtica i lliberticida de l’Estat i la pèrdua de poder i control per una part del Govern de la Generalitat, influeix directament a la repressió i persecució de l’acció política de contrapoder. El nostre judici és un judici polític i ideològic.

Creus que el fet que el context en el qual se t’acusa no fos festiu, ha influït en la resposta de l’Estat? És a dir, penses que l’Estat ha actuat amb major severitat tenint en compte que en aquest cas l’independentisme va ocupar un espai estratègic, com són el transport i les comunicacions?

Totalment. És evident que la lluita independentista és molt heterogènia i amb diferents estratègies per arribar al mateix objectiu: la independència dels Països Catalans. L’Estat espanyol desenvolupa la seva repressió amb tota la seva força contra aquell contrapoder que és capaç de ferir i trontollar les estructures d’Estat. En canvi, deixa fer, aquelles iniciatives allunyades de produir un trencament.

Aquell 1 d’octubre del 2018, una gran part de les accions i mobilitzacions post 1-O del 2017 mantenien aquesta estratègia trencadora i alliberadora. Allunyades de commemoracions simbòliques, encara desobeíem des dels carrers en un context de conflicte directe amb l’Estat. A fi de prendre’ls part del poder. Que poguéssim fer-los fora.

Quan les accions són capaces de fer trontollar el paradigma polític, com ho vam fer l’1-O d’octubre del 2017, l’Estat espanyol ja ens ha donat una lliçó que no podem oblidar: Utilitzarà tots els mecanismes i poders existents per no permetre el trencament i la ruptura de l’Estat. Si cal amb brutalitat policial, judicial i mediàtica.

En cas de la Generalitat de Catalunya; quan observa i veu com s’alça tot un poble des de baix, popularment, capaç de marcar l’agenda política, sobrepassar la lluita institucional i mobilitzar-se per conquistar el dret a l’autodeterminació; s’ho mira de reüll i amb temor. Per entendre la repressió dels Mossos d’Esquadra de la Generalitat cal fer una lectura més complexa i holística. O sigui, cal tenir en compte que s’han personalitzat com acusació particular i que, actualment, tenen una estratègia de pactar i dialogar amb l’Estat.

El funcionament i monopoli institucional neoliberal veu com una amenaça qualsevol aixecament popular. Qui els diu, que un dia no ens alcem amb massa per lluitar per un habitatge digne i pel repartiment de la riquesa? Això em porta a la lògica, que el caràcter col·laboracionista que ha tingut amb l’Estat espanyol, fa referència a garantir els seus privilegis i el poder polític envers una lluita al carrer, cada vegada més forta i revolucionària.

M’has comentat que formes part del col·lectiu 21 Raons. Com sorgeix i quins objectius té?

A diferència d’altres lluites polítiques de què he format part, en aquest cas no ha estat escollida per compte propi. Han estat els membres de la brigada d’informació dels Mossos d’Esquadra de Girona i el poder judicial espanyol qui m’ha ubicat en la posició de persona represaliada. En aquest context neix la campanya 21 Raons, arran de la macrocausa destapada el passat 16 de gener del 2019, amb diferents visions i lectures polítiques, però amb una mateixa direcció: defensar-nos.

La línia política de la campanya ha defugit de basar-nos únicament en la nostra absolució, té una direcció que va a l’arrel del problema. Per una banda, explicat molt breument, hem ubicat a Renfe i Adif com a peça de l’engranatge repressor, per la seva participació en el procés judicial com a denunciants. També entenc la lluita antirepressiva com una necessitat de desemmascarar el caràcter antidemocràtic de l’Estat i la col·laboració de part del govern de la Generalitat. És un fet que fins fa poc, una part de l’independentisme no coneixia i, actualment, entre totes, hem estat capaces de mostrar la verdadera cara del règim del 78. Els hereus del “franquisme que mai ha marxat”.

En definitiva, si no som capaces d’autoorganitzar-nos i portar a terme campanyes antirepressives per visualitzar la repressió, és com si no existís la repressió.

És obvi que els darrers anys amb la crisi sanitària moltes persones han sofert molt els afectes de la pandèmia, i com a societat s’està començant a posar la lupa en la part emocional. Com vius el dia a dia sabent que tens una causa oberta? T’afecta en la teva manera de viure?

Clar, és complex i molt personal. La part emocional i la salut mental són un àmbit que avui dia, tot i semblar estar gairebé al centre, en realitat està molt oblidats. Poc en compte, amb moltes intencions però poques eines. Per una banda, hi ha la part que ensenyes públicament, a cada xerrada, ponència i entrevista, enviant un missatge dels quals la repressió no ens pot vèncer. I llavors hi ha el dia a dia, la quotidianitat, la pressió perquè la campanya aconsegueixi els seus objectius. Però sobretot, les conseqüències de les persones que t’envolten, que t’han vist plorar, trist, angoixat i amoïnat. Aquestes persones, que alhora són les que t’aixequen quan caus: familiars, parelles, amistats, etc. són les que també pateixen la repressió en primera persona. No som superherois, tot el contrari, en el meu cas tinc infinitat d’inseguretat i nerviosisme generalitzat cada vegada que he de parlar en públic i parlar en nom de la campanya, però és el que m’ha tocat viure, gràcies als nostres Mossos d’Esquadra.

És aquí, on hi ha d’haver la creació de grups de suport. Són de vital importància, perquè les encausades han d’estar-ne al centre. El meu grup de suport que anomeno familiar, està format d’aquelles persones més properes, indiferentment de la seva implicació política. Persones i germanes que apliquen una mirada empàtica i propera, capaces de saber veure tant els errors com els encerts, però sempre, des del suport incondicional. Tenir aquests espais de suport emocional, són per a mi l’engranatge que ho ha fet tot possible.

Per altra banda, trobem l’afectació legal, i un dels objectius de la repressió, vingui de la policia de l’Estat o de la Generalitat per apartar-te de l’escena política. Tinc la seguretat que les nostres advocades ens defensaran feroçment, tot i això, ja sabem que el poder judicial té una gran aproximació amb la injustícia, i podria succeir que tingués una sentència de pena de presó suspesa. Això pot provocar que davant d’un nou procés judicial hi hagi una major facilitat per a tancar-nos a la presó. T’ubica en el punt de mira de la brigada d’informació policial. Saben que si en el proper desnonament t’identifiquen conjuntament amb les veïnes que fan d’escuts humans per aturar-lo, et poden tancar a la presó. També en cas de detenir-te, o fins i tot si manipulen o s’inventen un atestat policial d’atemptat contra l’autoritat.

És cert que és un punt que mediàticament potser no s’ha tractat tant, i és una altra afectació que s’ha de denunciar. Retornant al camp polític,  m’agradaria preguntar-te què en penses de la desobediència civil pacífica?

Envers la desobediència, considero que l’hem acompanyat de diferents adjectius que potser l’han desvirtuat o bé han modificat el seu significat d’arrel: desobediència civil, desobediència no violenta, desobediència parlamentària, desobediència pacífica, etc. Submergit en una guerra de conceptes, em quedo amb la desobediència popular, com una de les eines més fortes que la classe treballadora posseïm per exercir i conquistar els nostres drets. Aquesta estratègia, la vam portar a terme l’1 d’octubre del 2017, un dels actes de desobediència popular més feroç, significatiu i rellevant que s’han registrat els darrers anys.

És una eina de transformació que no la podem limitar a la conquesta del dret a l’autodeterminació, també cal tenir-la en compte com a eina de transformació davant les diferents opressions existents, per garantir una vida digna a la totalitat de la població. Desobediència popular també és lluitar per l’habitatge, ocupar una seu d’una entitat bancària per exigir un lloguer social, tirar una porta a terra d’un habitatge buit en mans dels fons voltor i garantir un sostre per aixoplugar-se. Quan estenguem la desobediència popular a les lluites compartides, aconseguirem la conquesta de tots els nostres drets.

Considero, que sense desobediència no pot haver-hi independència. Tots aquells actes i estratègies que cauen en paranys de fals diàleg amb l’estat, corresponen a actes d’obediència. Cal veure la desobediència, davant les lleis injustes, com l’estratègia clau per alliberar-nos de les cadenes de l’Estat espanyol i, cal forçar a la lluita institucional del govern de Catalunya, perquè segueixi els mateixos passos.

Ja per anar acabant, voldria preguntar-te com creus que acabarà tot plegat? Què passarà a partir d’ara?

És innegable que hi ha coses que no seran mai oblidades i que actualment posseïm un capital social, cultural i polític hereu de les infinites mobilitzacions viscudes, assemblees populars a les places, barris, ateneus i casals. Tot això, algun dia serà utilitzat com a arma de canvi. Ara ja sabem de què som capaces i de la força que tenim.

Dit això, considero que ens trobem en un nou cicle polític, “progressista” dels quals el govern centralista del PSOE fa una falsa extensió de mà per a dialogar. Una estratègia que només pot ser seguida per partits polítics independentistes que tan sols pretenguin mantenir els privilegis actuals i les seves cadires institucionals. Cal entendre que l’autodeterminació és un acte de revolució, estendre que l’Estat espanyol no es deixarà prendre el poder sense fer servir tots els seus poders repressors i sistemàtics contra nosaltres. Sense la pèrdua de la por a perdre tots els nostres privilegis, no obtindrem el trencament amb l’Estat espanyol. El dret a l’autodeterminació i a la lluita per aconseguir la independència, només serà possible mitjançant la lluita i la revolució. Fins que no popularitzem aquesta estratègia rupturista amb l’estat, i l’apliquem de nou als carrers, totes les estratègies de diàleg i reforma, estan abocades al fracàs. Hem de forçar les institucions a obeir el poble i l’estratègia desobedient. Sens dubte, la lluita és l’únic camí.

Voldries afegir alguna cosa?

Senzillament, voldria fer una crida a la Solidaritat. El pròxim 26 de febrer hem organitzat una manifestació #jotambésóc21Raons a les 18 h a la plaça de l’ajuntament de Girona. El 27 de febrer hem organitzat una jornada antirepressiva a Moianès. El 10 de març, el dia del nostre judici polític, hem convocat una concentració a les 9:00 h del matí davant els jutjats de Girona. Fem una crida a la solidaritat, la nostra millor arma per lluitar contra la repressió vingui de l’Estat Espanyol o del Govern col·laboracionista i autonomista.

Publicitat

Opinió

Subscriu-te al canal de WhatsApp

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Minut a Minut