Dissabte, 28 de gener de 2023 - Edició 1647
La República

A les ordres de Xavier Vendrell

Per això és tan important la bona nova d’un important col·lectiu d’empresaris independentistes. Perquè vol dir que estan interessats en alguna cosa més que en l’egoisme de fer diners

Jordi Galves 01/11/2020

Al final l’emprenedor Oriol Soler acaba la conversa dient-li a Xavier Vendrell que està a les seves ordres i penja el telèfon. Pam. La Guàrdia Civil, aquest cas, es  veu que el té molt ben espiat, del dret i del revés. De manera que aquests dies van i ens el filtren perquè es vegi que hi ha un enigma, oi, no saben quin, això no, però que hi ha alguna cosa sospitosa es veu que sí. Una mena d’entramat que ningú s’imaginava, veritat, com si diguéssim un enramat, o una bardissa, un quelcom que fa de mal dir, una densa xarxa d’homes de negocis enigmàtics — tots dos, enigmàtics els homes i enigmàtics els negocis— i que, alerta nois, van tramant coses i més coses en el secret més absolut, posant-se els uns a les ordres dels altres, en perfecte ordre de formació de combat. Aquí hi ha marro, tanta foscúria no pot ser bona. Tant d’internet i tantes noves tecnologies i els civilons continuen fent com en els temps de la Inquisició espanyola, el mateix, no han canviat el mètode ni una mica. Anaven acollonint la gent, fent veure que aclarien les activitats subversives del diable, o dels jueus, o de les bruixes, o d’un perill extern i inconcret. Silenci. I sempre seguint el mateix esquema pervers, explicant un suposat misteri a base d’enterbolir-lo encara en més misteri, embolicant encara més la troca, complicant-lo, sembrant la desconfiança, la inseguretat, fomentant la delació, intensificant la por al desconegut. Tot el que toquen els independentistes i, encara més si són empresaris, ha de ser dolent per naturalesa. Mare de Déu Santíssima, quina por fa la por, ui, ui, quina incertesa la de tots plegat, especialment ara, en aquests temps nostres de la pandèmia, que estem mig empresonats a casa (poso un punt i a part aquí mateix, que acabo de sentir un soroll a l’escala i m’aixeco a mirar).

Jo, que conec una mica la criatura anomenada Xavier Vendrell, confesso que és difícil no posar-se a les seves ordres, vet aquí la capacitat de convicció i d’entusiasme que desplega. Com Oriol Soler, com la majoria dels principals actors del procés, aquests homes i dones del cap dret, que han convertit l’independentisme en la força social més poderosa, innovadora i disruptiva de la nostra època. Que ens han demostrat, amb fets, amb fragments de vida viscuda entre tots, que el poble unit és l’autèntica força determinant, irresistible, que fa avançar la història, a empentes seques. Una força que en els darrers anys ho ha guanyat tot, i que ja no s’acontenta amb el testimonialisme de les bones paraules, ni amb el plàcid purisme de les velles utopies que ens havien permès sentir-nos molt bones persones. Això s’ha acabat. L’independentisme ha esdevingut la principal dinàmica de la nostra societat, decidida a abandonar l’autèntic estat espanyol, el que coneixem gràcies als cops, tan ultranacionalista, tan decrèpit com irreformable. Com tot gran moviment que arrossega gentades sol cometre errors de grans dimensions. Té dirigents amb biografies miserables i condemnables, i també partits polítics que es dediquen més aviat al fratricidi que no pas al bé col·lectiu, i fins i tot activistes de tota mena de manera, arrossegats per la llei del pèndol, basculant entre la ingenuïtat infantil i l’escepticisme més desenganyat. Però sense exagerar, perquè en això l’independentisme és igualet que qualsevol altre corrent polític, ric en motius que ens omplen d’orgull i de vergonya. L’independentisme ens ha permès ser protagonistes de la nostra època i per això l’estem vivint així, com si fos nostra.

 

Ens ha alliberat del vell fatalisme polític, el que ens assegurava que, en democràcia, només podíem triar entre el PSOE i el PP com a opcions vàlides de govern, entre dos partits polítics tan sistèmics que al final s’han acabat confonent i esdevenint el mateix. L’independentisme ens ha demostrat que no només hi corrupció política, mesquineses, i fins tot un important col·lectiu de cínics que ens duen a vendre. L’independentisme ens demostra que també hi ha lloc, un lloc ben real, per a la solidaritat de la societat, un espai d’innovació que s’eleva una mica més enlaire de les sagrades lleis de la necessitat. La gran esperança de la meva generació és l’independentisme polític, convençuts com ens tenien que no érem ningú, insignificants tots, espanyols tots, indignes de canviar el món, sotmesos a l’aristocràcia colonial dirigent. Sense esperança política al final només queda el refugi de l’egoisme, l’anar només a la teva, dedicar-te a salvar-te tu prescindint dels altres, especialment prescindint dels altres. Per això és tan important la bona nova d’un important col·lectiu d’empresaris independentistes. Perquè vol dir que estan interessats en alguna cosa més que en l’egoisme de fer diners. I perquè els emprenedors solen ser persones amb poques manies, eminentment pràctics, indiferents als prejudicis ideològics, a les prevencions dogmàtiques de la majoria. Si ha de venir la unitat independentista abans sorgirà dels empresaris que no pas dels polítics professionals que paren la mà a final de mes. Entre d’altres coses perquè els empresaris ens demostren cada dia com es fa rutllar l’economia catalana, i els polítics, cada dia, set dies per setmana, proclamen la seva impotència a tots els vents.