Gonzalo Boye Tusset, nascut a Xile, és un dels advocats més mediàtics que ha creat el Procés. Defensa els polítics exiliats i casa furor a Twitter, entre crispetes i anuncis premonitoris sota un “Ahí lo dejo”. Una frase que ha tingut tal èxit que s’ha convertit en el nom del llibre que acaba de publicar i que ja va per la segona edició amb Roca Editorial. És empresari, advocat i exeditor de la revista Mongòlia. L’any 1996 va ser condemnat injustament per l’Audiència Nacional espanyola a 14 anys de presó per col·laborar amb l’organització terrorista ETA en el segrest de l’industrial Emiliano Revilla. Pres, va estudiar la carrera de Dret i és bon coneixedor de les males arts de l’Estat espanyol. Ell va ser qui va advertir al Govern legítim de la presó i la repressió ferotge estatal. Com sol ser habitual, parla i no es mossega la llengua a l’hora d’analitzar el moment que viu Catalunya.
S’ha d’haver patit la repressió d’Espanya en primera persona per a defensar els catalans com ho fas tu?
La meva història vital em permet tenir una visió menys ingènua de com aquest Estat és i com podia reaccionar. Jo des del primer moment vaig entendre el que passaria i així ho vaig deixar reflectit als documents entregats als polítics a l’exili. I no és que jo sigui més llest que els altres sinó que des d’una perspectiva amb expertesa i fredor, l’anàlisi és més efectiu.
Sí, però Catalunya porta una repressió de segles, com pot ser que no sabéssim que l’Estat seria tan virulent i agressiu?
Per entendre-ho ens hem de referir als 500 anys de repressió i abusos. De fet, la repressió que exercirà l’Estat encara no ha acabat perquè Espanya no deixarà passar tot el que ha succeït amb el procés així com així. Una cosa clara és que jo no soc ingenu sobre com funciona aquests aparells Estatals.
És que vas passar 8 anys a presó injustament!
Sí, però no només per això. Fa més de 30 anys que vaig arribar a Espanya i he vist com s’han anat desenvolupant una sèrie de coses que jo he anat guardant i recordant que m’han permès fer anàlisis ben acurades.
Com pot ser que, a la primera reunió postdeclaració, no tots els polítics et fan cas i alguns no s’exilien?
No em coneixien encara. En una situació com aquella la gent tendeix a fiar-se d’allò que coneix. Toni Comín i Meritxell Serret van confiar en mi i després la resta de polítics hi van anar confiant, però no des d’un principi.
Tenies l’aval de Jaume Asens…
Sí, però jo era com un “gos verd”. De cop, jo, un desconegut, els va narrar fil per randa tot el que succeiria. Crec que és racional i comprensible que no tots acceptessin el meu relat com una realitat.
Clar… és que vas haver de justificar, fins i tot, que no eres del CNI…
Sí, un parell de periodistes s’han dedicat durant molt de temps a desprestigiar-me per raons que no he acabat d’entendre massa bé.
Ara, amb perspectiva, creus que algun pres polític deu pensar: “Tant de bo li hagués fet cas a en Boye…!”
Això seria insà. Quan un ha d’afrontar la presó, el pitjor que pot fer és pensar “i si hagués fet…”. No, el que ha de fer és pensar “sortiré i anirà bé”. Si algun pres plantegés quelcom semblant, jo seria el primer a cridar-lo a l’ordre: “no em vas fer cas però oblida-ho”.
S’ha de tenir molta fortalesa psicològica…
Sense dubte. En el moment que es perd la fortalesa psicològica, la ment comença a treballar en altres coses no desitjables i és molt perillós….
Ho dius pels teus 8 anys? Uf, és que són molts anys!
Moltíssim, una vida sencera.
(Silenci)
Però tu dius que els presos polítics hi estaran menys temps…
No crec que estiguin tants anys a presó. A més, ara es donen unes altres circumstàncies: afortunadament, el tracte que reben els presos polítics és millor que el que vaig rebre jo als anys 90, especialment el patit pels presos acusats de col·laborar amb ETA.
Et van arribar a torturar?
A la presó no. A la comissaria sí. Empresonat vaig viure situacions molt tenses i desagradables, però els funcionaris de presó van ser professionals. Jo tenia una estructura mental que m’abstreia molt del que passava allà dins.
A més, entre els mateixos presos hi havia molta estigmatització contra els que eren condemnats per temes relacionats amb ETA… no?
Sí, clar. Però jo amb els presos no vaig tenir problemes. Hi ha una cosa clara: els presos sempre estan al costat dels presos, hi ha excepcions…
Els delictes sexuals.
Exacte. Cal tenir en compte una altra diferència: jo estava sol, tenia la família propera i bons amics. Però els presos tenen més de dos milions de persones que els acompanyen. Famílies, amics i un poble sencer. Això és un dels pilars amb què han de construir la fortalesa psicològica per a afrontar aquests anys.
Aquesta repressió que dius que encara no ha acabat, ha tingut efectes a l’independentisme? Hem reculat en aspiracions i modus opernadi?
Jo no veig que el president Carles Puigdemont hagi reculat en res. El president té les idees molt clares, està fort i sap on vol anar i la gent que li fa costat a també.
Però no tothom dins el món independentista està tan determinat… no?
Pel que fa a concepció del que és un procés polític hi poden haver diferències clares i és normal. Hi ha gent que diu que ara no és el moment i que s’ha d’ampliar la base…
Aquí anava jo…
I jo em pregunto: “Es pot ampliar la base sense avançar?”. I també em pregunto: “S’ha d’esperar un altre moment quan t’estan atacant?”. Quan t’ataquen d’aquesta manera, l’única manera de sobreviure és atacar. Ara, si el que es pretén és una guerra de trinxeres a l’estil de la Gran Guerra, malgrat que hi va haver guanyadors i perdedors, allà hi va perdre tothom. Ep, no parlo d’un escenari bèl·lic, però en un escenari de confrontació, si vols arribar al final, has de lluitar per a poder parlar de tu a tu a l’adversari. Una taula política que mai s’hauria d’haver abandonat.
Però si lluitem… l’Estat no serà generós!
Ah… Hi ha exemples històrics: quan l’amo de la plantació s’enfadava, pegava a tothom: als que es portaven bé i als que es portaven malament. I moltes vegades, els que es portaven bé, per ordres de l’amo, pegaven als que s’havien portat malament per després rebre directament de l’amo.
(Silenci)
Ara l’Estat es creu més fort, doncs. Perquè si la millor estratègia és un bon atac…
Doncs jo crec que l’Estat està cada dia més dèbil.
Ah sí?
La millor demostració del que dic és recent: el ministre d’Exteriors s’aixeca d’una entrevista i intenta marxar per les preguntes que li fan. Si el màxim representant de la diplomàcia d’un Estat com Josep Borrell trenca les normes i no és capaç d’atendre un periodista independent i amb molta experiència, és un símbol de debilitat institucional. Bé, o també és una mostra d’un problema personal.
I quina és de les dues?
Potser una mescla de les dues coses.
Però pot ser dèbil en arguments però és fort en repressió. Catalunya va intentar escapar-se del maltractador i al final no ho va fer. Ell ara se sent vigorós…
També és cert que crec que hi ha moments que la passivitat i el silenci s’acaben transformant en col·laboració. I això és un fet que la història ho demostra i amb el temps s’acredita.
Hem vist que l’independentisme no va unit. També passa amb les estratègies de les defenses? Us coordineu?
Per definició legal pel nostre estatut orgànic, no podem rebre instruccions tècniques sobre les defenses que despleguem per part de ningú, fins i tot, tampoc del nostre defensat. Per raons lògicojurídiques, crec que hi ha suficient material en tot aquest procediment per a coordinar-nos i repartir-nos funcions.
I ho feu?
S’ha apostat per a una polifonia. Al final, el que passa és que sense director d’orquestra sona desafinada.
Ostres! Però això és molt important…! Hi ha gent que es juga molts anys de presó…
No tinc ni idea de futbol però els símils futbolístics van molt bé perquè ho resumeixen tot molt bé: si posem a un mateix equip en Mesi, en Piqué, en Bravo, al Xavi i comencen a un partit sense més jugaran d’una manera però si els dirigeix en Guardiola, jugaran diferent.
Això també val per la lluita independentista?
Sí, clar. Però aquí no hi veig tants problemes perquè el president Puigdemont és el líder natural de tot aquest procés i té un equip que és el Govern represaliat amb el suport del Govern de Quim Torra. Van en la mateixa direcció i crec que estan tots a una.
Però s’ha parlat de la “soledat del president”… Que li han fet la pinça…
Si estar sol vol dir que t’acompanyen més de dos milions de persones, llavors sí.
La Junta Electoral Central ha comès una il·legalitat?
Sí i per això hem presentat una querella contra ells.
I servirà d’alguna cosa? Ells són part del sistema i per a denunciar-los hem d’entrar a jugar al seu joc. Quina esperança hi ha?
Més futbol: Haig de jugar la Lliga Espanyola per a poder anar a la Champions, oi? Doncs per poder portar la JEC a la justícia europea haig de presentar abans una querella al Tribunal Suprem perquè la Sala d’admissions, per cert, presidida pel jutge Manuel Marchena i composta per 5 membres del tribunal actual, me la refusin. Després, anar al partit de repesca, que és el Tribunal Constitucional perquè no me l’admetin a tràmit i així poder anar Europa i guanyar allà.
Sí, però la justícia europea ho solucionarà tot? Espanya farà el que li doni la gana al final! L’autoritat final la té l’Estat… o no?
Exacte… o no?
Però ens ha pegat per anar a votar i no ha passat res. Hi ha gent a la presó innocent i no passa res. Judicialització i repressió i no passa res!
Un altre exemple que ho explica tot: la sentència d’Inés del Rio, que tomba la doctrina Parot. Això va obligar a l’Estat a posar més de 50 persones en llibertat. Per què ho van fer, per fer un favor a ETA o perquè era d’obligat compliment?
Per obligació.
Doncs passarà el mateix. Els guanyarem davant un àrbitre imparcial i els demostrarem que no estaven a l’altura del problema política que hi ha entre Espanya i Catalunya.
Això val per la JEC, pel judici farsa, el jutjat d’instrucció número 13, el TS…?
Tot és el mateix. Ja ho va dir en Tácito: ell ens va donar la clau del perquè estem en judici polític: l’any 2015 Tácito va rebre instruccions de començar investigar als polítics catalans sobre el procés per si cometien alguna il·legalitat. Hi ha gent que se centra que allò és una investigació prospectiva. Jo vaig més enllà: el 2015 només hi havia un projecte polític sobiranista i allò va donar peu que un Fiscal cap de l’Audiència Nacional emetés ordres perquè la Guardia Civil investigués, amb recursos públics, a persones escollides democràticament. Tot és un procés polític que en el seu dia es va dir “tot és ETA” i ara es denomina “tot és el Procés”. Per tant, escindir una cosa de l’altra, el judici del Suprem amb la JEC o el Tribunal de Comptes, del 13, de la causa contra els alcaldes… és un error. No s’ha de fragmentar un conjunt.
Allò dels arbres que no deixen veure el bosc.
Efectivament, podem començar a tallar arbres… però el problema és que hem de creuar el bosc. I si no sabem la dimensió del bosc, mai el creuarem.
Però la justícia europea és lenta… pot tardar anys!
El temps és relatiu. Entenc el neguit perquè hi ha persones innocents a presó, i amb coneixement de causa. Cada dia que passa és un dia menys de la mateixa vida, però en termes històrics és insignificant.
Segueixo sent escèptic: Espanya fa el que vol com el cas de la petició mexicana perquè Felipe VI demani perdó per la colonització…
La reina d’Anglaterra ha demanat perdó, el president alemany al seu dia va demanar perdó, el rei de Bèlgica ha demanat perdó, Canadà ha demanat perdó, l’home blanc nord-americà també. Fins i tot, el Papa ha demanat perdó. Espanya està per sobre de tot perquè té una envergadura moral que els permet no haver-se sotmès a aquest escrutini.
I ara resulta que l’advocacia de l’Estat vol imputar als votants per formar masses tumulàries contra la policia. I aquests eren els suaus davant la Fiscalia o Vox!
Una lliçó per a aquells que asseguraven que amb l’Estat es podria arribar a un acord. Ara bé, l’advocacia de l’Estat té una lògica des de la seva perspectiva. Si això és una rebel·lió tots aquells que hi van participar també haurien d’anar al banc dels acusats. Però els recordaria que en països democràtics com Alemanya, el tribunal de Slesvig-Holstein va dir que això era un exercici propi d’una democràcia i que ho ha de tolerar si vol seguir-ho sent. Potser és que ni hi ha democràcia ni hi ha intenció de ser-ho. Aquesta imputació no se sosté més enllà dels Pirineus.
Però si això tira endavant, vol dir que més de dos milions de persones han d’anar al banc dels acusats? No poden empresonar-nos a tots!
No els temptis, que són capaços. Estem davant una aplicació feixista del dret penal i ho dic en termes de la dogmàtica penal alemanya: els nazis utilitzaven les normes penals per a fer una defensa de la raça alemanya i els feixistes per la defensa de la nació. Aquí es vol defensar el concepte de nació, és a dir, la unitat indissoluble de la nació espanyola.
Però no és incomprensible que ara l’Advocacia, que havia rebaixat les penes amb el canvi de Pedro Sánchez, sigui més papista que el Papa?
Aquestes sorpreses passen quan es compren relats que fa que la gent se’ls acabi creient. L’Estat està sent capaç de colonitzar l’imaginari de molta gent i això és el començament d’una derrota anunciada.
De qui? D’ells?
No, d’aquells que són colonitzats. Si ja et fan creure que aquesta és l’acusació bona, llavors tens un problema. Aquí no hi ha acusació bona.
I aquesta estratègia perversa pot dur-se a terme també amb les promeses i seduccions d’indults?
Jo no he escoltat cap pres parlar d’indults. Se n’ha parlat més a la premsa.
I de les defenses?
Ningú m’ha dit res.
Entens el tarannà dels catalans? Que estigui passant tot això i anem a treballar cada dia com si no passés res, fem un tuit i ens indignem davant la tele i anem a dormir…?
Els catalans estan molt conscienciats i mobilitzats. Potser hi ha qui considera que no és suficient però s’ha de tenir en compte que cada cop que es fa una crida a mobilitzar-se la gent ho fa. És un poble compromès amb el seu futur. La mobilització permanent és complexa però el poble és perseverant.
Sí, però sortim, fem la manifestació i tornem a casa.
És que l’altra alternativa és entrar en una confrontació d’un altre calibre. El gran èxit de l’independentisme català radica en l’absorció plena del que és la lluita no violenta activa. Que es convoqui una manifestació a Madrid, festiva i política, de milers de catalans i que després tot quedi net, és, fins i tot, una afronta als que consideren que l’1-O hi va haver rebel·lió o sedició.
Les sentències serviran perquè Pablo Llarena emeti una tercera euroordre?
Sense dubte.
Basant-se en la sentència?
Sí, no pot ser d’una altra manera. Quan es determini que els fets van ser delictius i que hi ha uns responsables, Llarena no té opció. Hi ha un delicte a Espanya que és l’omissió de perseguir delictes o els seus responsables. Si el TS estableix que hi ha delicte i responsables, en Llarena està obligat a fer una tercera euroordre.
Encara que li tornin a tombar?
És el que passarà. La sentència espanyola no ens importa de cara a l’estranger. Ens importa molt més com s’està desenvolupant el judici, que està deixant clar a la comunitat internacional que si els entreguen, no tindran un judici just.
I totes aquestes mancances del judici… la comunitat internacional no s’hi ha pronunciat prou, no?
Cada cop més. Els 41 senadors francesos són un exemple. El president Puigdemont no para de tenir reunions, encara que hi hagi interès que no se sàpiga, i l’activitat del Consell per a la República és intensa. La comunitat internacional s’està carregant de raons i ja es pronunciarà.
Hagués estat intel·ligent per a l’estratègia de les defenses forçar a fer el judici amb traducció perquè els presos polítics poguessin declarar en català?
És el seu dret i la defensa ho va exposar bé i el tribunal es va posicionar clarament. Hi ha una cosa que tinc clara: els catalans parlen perfectament el castellà però a les seves reaccions i a la profunditat del seu pensament s’hi anteposa el català.
La nostra llengua materna…
Efectivament, que no puguin declarar en català és minvar-los un dret. No em puc creure que el TS no hagi pogut instal·lar un servei de traducció simultània. S’ha fet en altres judicis com els de l’11-M hi havia dues cabines de traducció simultània i traductors que anaven rotant durant el dia.
Tu expliques que t’hauria agradat defensar els presos davant del TS
En un principi em venia de gust professionalment i personal, però sobretot com una manera d’introduir al procediment tot allò que s’ha fet des de fet fora. Després, vist en perspectiva, ha estat millor no ser-hi perquè, per a mi, no m’hauria agradat estar en un lloc on no em volien.
(Silenci)
Puc preguntar-te qui no et volia?
Quan hi hagi sentència.
D’acord. I què haguessis fet tu allà? Haguessis tingut alguna estratègia diferent?
Tants caps tants barrets. Però sí que jo tinc una forma de ser i d’actuar durant un judici que és molt meva. Jo sóc partidari d’afrontar els problemes de cara i de manera ferma. Hagués generat tensions dins de la Sala, no en tinc dubte. He tingut altres judicis tensos. Però no ha passat i, ara, de veritat, estic més tranquil així.
Si Puigdemont és eurodiputat, tot i no tenir l’acte, pot tornar a l’Estat sense por a ser detingut?
Jurídicament no hi ha discussió. Que es posin com vulguin. La immunitat comença a córrer un cop electe i és inqüestionable. Sí que hi ha una opció perquè no sigui immune: que no el votin. Si el voten, serà immune des del moment que es publiquin els resultats electorals.
Sense l’acta?
Sí. Qui digui el contrari està confonent-se amb les normes que està estudiant.
Però i si torna i el detenen igualment?
Sí, pot passar. Però l’advocat de Ruíz-Mateos, Marcos García Montes, que no és independentista, ho va deixar clar: no poden.
Faràs el pas a la política?
No. Jo soc molt feliç amb el que faig. Defenso polítics però no faig política. Defenso drets polítics. En el meu cas, la política se m’ha apropat però el meu món és el del dret.
Quan tindrem una nova ració de crispetes?
Ui…! Molt aviat!
Què passarà?
Ahí lo dejo.
