L’estafa d’un model econòmic que expulsa els catalans de la dignitat
Prou de mentides. Prou de triomfalisme institucional. El relat oficial d’una Catalunya pròspera i motor d’Europa ha quedat definitivament polvoritzat. L’anomenat Informe Fènix —impulsat per ments gens sospitoses de radicalisme com Xavier Roig, Miquel Puig o Guillem López-Casasnovas— ha posat una bomba de neutrons sota les catifes del poder autonòmic: el model econòmic català és una estafa piramidal, un paràsit social que ens aboca a la fallida i a la fractura.
Les dades són una bufetada a mà oberta per a tota la classe política. En només vint-i-cinc anys, el PIB per càpita de Catalunya ha caigut 12 punts respecte a la mitjana europea. L’any 2000 érem rics; avui som formalment més rics, però objectivament més pobres. Hem comprat la fal·làcia que crear ocupació —qualsevol ocupació de merda— era sinònim de progrés. Mentida. Hem creat una trituradora de precarietat crònica, un abocador de salaris de misèria mastegats per la inflació.
Però el que realment fa bullir la sang és la gran veritat que destapa aquest estudi: el turisme massiu de xancleta i la indústria de la carn viuen de subvencions encobertes pagades per tu. Com funciona aquest espoli fiscal intern? Molt senzill. Els amos dels hotels de platja i els magnats dels escorxadors paguen sous tan indignes que les seves plantilles no generen prou impostos per cobrir els serveis públics que utilitzen. La sanitat que necessiten, l’educació dels seus fills o el transport públic els acabem pagant la resta de ciutadans a preu d’or. Cada nit de turisme barat a la costa ens costa 6 euros de diners públics a fons perdut per inflar el compte de beneficis d’un empresariat ranci i incapaç d’innovar. Això no és lliure mercat. Això és capitalisme de xatrac, espoli social i un robatori a mà armada a les classes mitjanes i treballadores d’aquest país.
No ens vinguin amb el xantatge de la xenofòbia ni de la turismefòbia. Això és pura supervivència. S’ha utilitzat la immigració descontrolada com a combustible barat per mantenir vius negocis zombis que haurien d’haver tancat o robotitzat fa dècades. El resultat de la seva cobdícia el patim tots: serveis públics totalment col·lapsats, la llengua catalana arraconada a la marginalitat i la certesa que tenir una feina ja no et treu de la pobresa.
Cal passar a l’ofensiva amb un bisturí de guerra:
- Frenar en sec el turisme i desmantellar places hoteleres sense miraments.
- Apujar el salari mínim de forma dràstica per liquidar les empreses paràsites que només sobreviuen explotant la gent.
- Regular una immigració selectiva vinculada exclusivament a l’alta qualificació.
- Imposar l’exigència radical del català sota pena de tancament immediat de l’establiment.
Prou de protegir els lobbys de la llonganissa i de la gandula. O apliquem un canvi de rumb immediat, salvatge i valent, o ens convertirem definitivament en el parc temàtic low-cost de l’estat espanyol. L’alarma general ja sona. Ara cal veure si la ciutadania exigeix un govern que agafi el timó o si continuarem agenollats davant dels gestors de la nostra pròpia decadència.
