Dimecres, 16 d'Octubre de 2019 - Edició 447
La República

Altamirano: “El que ha fet el PSOE amb la cultura andalusa podria considerar-se un genocidi cultural”

Pedro Ignacio Altamirano és el fundador de l’Assemblea Nacional Andalusa (ANA), una coalició de forces referents del nacionalisme andalús amb l’objectiu d’aconseguir l’alliberament nacional d’Andalusia. Actualment, compten amb uns 25.000 […]

Marina Bou Cabero
Marina Bou Cabero 01/12/2018
Pedro Ignacio Altamirano, fundador de l'Assemblea Nacional Andalusa

Pedro Ignacio Altamirano és el fundador de l’Assemblea Nacional Andalusa (ANA), una coalició de forces referents del nacionalisme andalús amb l’objectiu d’aconseguir l’alliberament nacional d’Andalusia. Actualment, compten amb uns 25.000 simpatitzants i veuen en el futur immediat una gran oportunitat per créixer. Entre altres coses, parlem amb ell sobre les eleccions andaluses que se celebren aquest diumenge.

Catalunya ha estat protagonista en la carrera a aquests comicis. Han aconseguit que la població s’empassi aquesta campanya?

Hi ha una manca de discurs andalús i han de distreure la gent amb Catalunya, però és el primer cop que veiem la població tan enfadada perquè és massa evident. Ja cansa que vinguin a Andalusia a dir que els catalans tenen la culpa que siguem pobres i s’ha visualitzat amb la poca assistència que hi ha hagut als darrers actes de ‘Ciudadanos’. No tenen propostes clares per a Andalusia més enllà de portar-nos canyes per ensenyar-nos a pescar: els socialistes estan centrats a recolzar el PSOE nacional, ‘Podemos’ o ‘Adelante Andalucía’ es contradiuen constantment… I això servirà per visualitzar que Andalusia no té una força política que pugui solucionar els problemes andalusos. La pena és que ‘Andalucía en Marcha’, la coalició de partits nacionalistes que hem creat, no s’hagi pogut presentar.

Aquest ultranacionalisme espanyol que ha imperat en la campanya andalusa, és un sentiment a l’alça des de l’inici del procés sobiranista a Catalunya?

El polític andalús, tant del PSOE (que ha mantingut durant anys un discurs molt espanyolista) com del PP, ha usat sempre el Parlament d’Andalusia per catapultar-se cap a Madrid. Sempre han intentat ocultar la política andalusa: calia tenir-nos distrets amb els problemes espanyols. I ara hi ha més ‘España’, però també més cansament. Com a ‘Asamblea Nacional Andaluza’ (ANA), ‘Partit Nacionalista Andaluz’ i ‘Andalucía en Marcha’, sense presentar-nos a les eleccions, és quan més estem creixent: si ens presentéssim, seríem la segona força més votada.

Hi ha una gran part de la població andalusa, doncs, que se sent orfe de cara a aquestes eleccions.

La gent està cansada, mancats d’una força andalusa que representi els interessos d’Andalusia i no d’Espanya. Per això no s’entén que vingui gent de Madrid i Catalunya quan volem parlar dels problemes d’Andalusia. Això, en aquestes eleccions, s’ha visualitzat molt.

Però, en canvi, ha repuntat amb força el paper de VOX, amb PP i C’s disposats a pactar amb la ultradreta…

El vot que pot rebre VOX a Andalusia ha existit sempre: el del ‘señorito’ a cavall, amb la polsereta de la bandera d’Espanya, que es gasta els diners al puticlub i que -fins ara- era del PP. A les manifestacions de VOX es veu els que són, tampoc poden treure molts vots.

Pot ser que, a l’Estat espanyol, s’hagi blanquejat la ideologia feixista de VOX com a premi per abanderar la lluita judicial contra l’independentisme?

No. Des de VOX Andalusia s’han apropat als andalusos d’ètnia gitana -reprimits sempre pel franquisme, que els va entregar a Hitler per matar-los en camps de concentració- i els assenyalem per tenir tan poca vergonya i memòria. Els recordem a aquestes persones que, si voten a VOX, no dubtarien un segon en fer el mateix. Perquè són els mateixos, els farien fora siguin d’on siguin i, si no munten cambres de gas, és perquè està mal vist. Per sort, Andalusia és d’esquerres i sempre ho ha estat, sempre ha votat al PSOE que -almenys- fa polítiques socialdemòcrates. I això és una assegurança: l’auge de VOX pot fer-li guanyar un diputat, però no ens preocupa. Ens fa pena que enganyin a sectors desprotegits.

Quan des de ‘Andalucía en Marcha’ renuncieu a presentar-vos als comicis, veieu ‘Adelante Andalucía’ com una alternativa amb la qual treballar?

No. Nosaltres no ens hem presentat per motius de temps (vam decidir crear la coalició a l’agost i, quan començàvem a estructurar-nos, Susana Díaz va convocar eleccions), però no fer-ho també ens ha vingut bé. Possiblement, si ens haguéssim presentat sense estar preparats (sense un projecte definit, organització establerta o mitjans econòmics) hauríem desaprofitat molts esforços invertits en un projecte tan potent. Portem molt temps sense nacionalisme organitzat com el que tenim ara a Andalusia i cal tenir paciència perquè les preses maten. Hem decidit esperar i organitzar-nos per les municipals -en el municipalisme tenim molta força, podem obtenir un grandíssim resultat- i intentar anar a les europees juntament amb els bascos, catalans i gallecs. Volem que hi hagi una llista unitària republicana que compti amb els andalusos i, si no pot ser, anirem sols.

Proposem una llista unitària de republicans a les eleccions estatals, amb l’objectiu de modificar la constitució del 78 i permetre els referèndums

Quin és el full de ruta dels pròxims quatre anys per estar preparats de cara als següents comicis?

Ens presentarem, però necessitem aquests quatre anys perquè no ens val arribar al Parlament andalús amb un diputat. Seria un fracàs si no aconseguim, almenys, grup parlamentari amb un o dos diputats per província. Volem irrompre amb força i tenim quatre anys per treballar, per recórrer Andalusia i transmetre als andalusos que és el moment del canvi, que cal mirar per nosaltres i deixar de confiar en Espanya. I és que, fins ara, l’única cosa que ens ha portat ha estat pobresa.

I, com es convenç els andalusos perquè se sumin a un projecte sobiranista?

Si hi ha una mentida històrica de l’espanyolisme és que el poble andalús no té sentiment de nació. En el darrer segle, hem viscut fins a 12 intents d’independència, tots reprimits amb molta sang. La DUI més important que ha viscut el territori espanyol (aleshores, la Península Ibèrica) va ser quan Abd-ar-Rahman III va declarar el Califat independent de Córdoba separant-se de Damasc i Bagdad. Per no parlar de l’intent del duc de Medina-Sidonia o -en el darrer segle- de la Constitució d’Antequera, les Assemblees de Ronda o de Córdoba. Per pocs mesos (l’Estatut ja estava preparat, faltava fer-lo públic) no declarem la República andalusa, com va fer Lluís Companys a Catalunya. I el darrer intent ha estat el de desembre de 1977, quan dos milions i mig d’andalusos vam sortir al carrer per dir que Andalusia no era com la resta i aconseguir una cosa que ara diuen que és il·legal: un referèndum.

Tu mateix apuntes que molts juristes sostenen que, tècnicament, Andalusia ja és “una nació independent associada a l’Estat espanyol”…

El nostre Estatut d’autonomia ens reconeix com una nacionalitat històrica, com a nació, relacionada amb l’Estat espanyol a través de la Constitució del 78. El que va passar aquell desembre del 1977 va ser tan important que tant la UCD com el PSOE van voler tapar-ho agafant la bandera andalusa i -fins i tot- els primers van canviar l’himne d’Andalusia per obligar-nos a dir ‘¡Sea por Andalucía libre, España y la humanidad!’ quan en realitat diu ‘¡Sea por Andalucía libre, los pueblos y la humanidad!’. Tenien por del sentiment nacionalista a Andalusia i això segueix vigent. Ara, la repressió la patim també per part dels mitjans de comunicació oficials: ‘Canal Sur’, per exemple, no ha concedit ni un minut a l’ANA o a la manifestació independentista del passat febrer que va reunir 90.000 persones al carrer. La punta de l’iceberg és tan gran que ja és impossible de tapar i, en els propers anys, Andalusia ressorgirà com la verdadera força republicana d’esquerres i independentista que és.

Què feu actualment per aconseguir-ho?

Cal paciència, molta pedagogia i patejar-nos el territori. Costa molt moure una roca per primer cop però, un cop ho fas, és molt menys complicat. Això és el que ens ha passat: després de molts anys, estem en el moment en que s’ha mogut i cada cop que empenyen es fa més fàcil. En un període de quatre o vuit anys, que des de la perspectiva històrica no és res, podem fer que la roca vagi sola. De fet, va ser el que va necessitar Catalunya… I nosaltres ja tenim la seva col·laboració i la dels andalusos que són allà. El terreny des del qual comencem nosaltres ja està aplanat i això ho fa menys complicat. I és que si alguna cosa s’ha aconseguit amb el procés català és que avui puguem parlar d’independència i de República amb naturalitat, sense que la gent s’escandalitzi. Això li ho devem tots els espanyols a Catalunya.

Pel procés català, també hem vist fins a on està disposat a arribar l’Estat: presos polítics, exiliats…

Nosaltres també tenim els nostres presos polítics, gent imputada… Els companys del Sindicat Andalús de Treballadors (SAT) són perseguits judicialment (amb el seu portaveu, Óscar Reina, detingut constantment perquè no reconeix la justícia espanyola i no es presenta als jutjats) i en Juan Molero està pres per rodejar el Congreso. Però això no arriba a Catalunya i hem de fer que es visualitzi la lluita del poble treballador andalús, que és molt dura. El sentiment hi és, cal que la gent es prengui seriosament el nostre himne, allò dels andalusos alçats, és un mandat del poble andalús. És la nostra obligació obeir l’himne que cantem, el nostre full de ruta ens el va donar Blas Infante, i quan rasques una mica acaba sortint. Fa poc vaig sentir un ‘Visca Andalusia lliure’ en un concert de flamenc.

Sigui com sigui, apuntes que des d’Andalusia us emmiralleu en el procés sobiranista català. Vist en el moment polític en que ens trobem, hi ha coses que evitaries imitar en el camí andalús cap a la independència?

No es pot ignorar el que ha passat a Catalunya, que el procés ha influenciat i està influenciant als altres és evident. Allò més important és la unitat. Però, sobretot, creiem que a Catalunya hi ha hagut un error greu que alguns polítics catalans de pes ja estan començant a reconèixer: no es pot mentir al poble. No pots mobilitzar tota aquesta gent, obligar-los a fer un 1-O (jo mateix vaig defensar un col·legi) i rebre pals, convocar-los en un Parlament per proclamar la República i, ara, deixar-los amb un pam de nas. Aquell dia, s’hauria d’haver baixat la bandera espanyola, proclamat la República i haver rodejat el Parlament amb dos milions de catalans. El poble de Catalunya mereix una explicació, perquè ha donat mostres més que suficients d’intel·ligència política. Sap què s’està jugant i necessita saber què està passant amb els presos o amb el PSOE, quines negociacions està havent-hi i quines solucions hi ha. El que no poden fer és convocar una Diada com l’última, amb (de nou) més d’un milió de persones al carrer, per instar-los a seguir però no dir cap a on anem, quin és el calendari o el compromís. Si no es pot fer, cal que ho diguin: no ho podem fer sols. De fet, jo crec que Catalunya mai serà independent ella sola, perquè al davant té a l’Estat espanyol, un dels més grans del món, amb exèrcit, forces públiques, justícia, mitjans de comunicació… Els andalusos creiem que hi ha d’haver un pas previ, que és la república. Cal fer una reforma constitucional per convertir aquest estat en una república i que es reconegui de manera expressa el dret d’autodeterminació dels pobles.

Però, els grans partits espanyols no acceptaran mai que es faci una reforma constitucional d’aquesta mena…

És complicat. Per això demanem fer una llista unitària de republicans, per fer arribar els nostres diputats a les Corts per modificar la Constitució del 78 i que es permetin els referèndums. Ho hem de fer entre tots, perquè si no serà impossible per a Catalunya o Andalusia. ERC, PDeCAT, CUP, EHBildu, Sortu, BNG, ‘Andalucia en Marcha’… Podem anar en una única llista a les estatals i estic segur que podríem col·locar a Madrid una cinquantena de diputats que tindrien la clau de la governabilitat. I ja sabem com funciona aquest país: el PSOE o el PP no dubtarien en canviar la Constitució a canvi de seguir governant. O ja no ens recordem quan el senyor Aznar parlava català en la intimitat? Sempre he dit als catalans que us equivoqueu: heu d’anar a Madrid amb una bossa de diners i preguntar a l’Estat espanyol quant val la independència de Catalunya, quants diners calen per fer un referèndum. S’han venut Guinea o el Sàhara… L’espanyolisme el tenen a la cartera.

 Heu d’anar a Madrid amb una bossa de diners i preguntar a l’Estat espanyol quant val la independència de Catalunya

Sobre aquesta llista unitària republicana de cara a les eleccions espanyoles, ho heu plantejat als partits?

Jo ho plantejo i la resposta, de moment, és ignorar-nos. Otegi deia de fer una llista unitària entre bascos, catalans i gallecs de cara a les europees… I, els andalusos què? Això no és nou però han de saber que, en aquesta llista republicana, nosaltres (sense tenir representació) podríem aportar més votants dels que podrien treure al País Basc o a Galícia. Ara, tindríem 200.000 votants. És el que volem que entenguin tant ERC com EHBildu o el BNG.

I per què creus que no els arriba?

Per desconeixement. Com no es preocupen de venir i preguntar, pensen que a Andalusia no existim. Però vindrem nosaltres i, si no volen participar, ja s’adonaran quan arribin les eleccions i vegin els vots que hem tret. Nosaltres ens posem a la seva disposició i, si no ens volen, ens trobarem en el camí. Tenim molts suports socials i van ‘in crescendo’.

Una de les coses que més ha destacat l’independentisme català és la transversalitat del moviment. Passa el mateix a Andalusia?

Clar. De fet, nosaltres regalem banderes andaluses des d’Ajuntaments a restaurants -amb gent de tots colors- perquè col·loquin al costat de l’espanyola (que no m’ofèn, perquè és la d’un país germà, i com a demòcrata respecto el sentiment espanyol) i tots la posen. Ningú et diu que no. Això vol dir que el sentiment nacional andalús hi és (costa més amb el del sobiranisme) en gent de totes les ideologies i no s’ha de crear. Només cal treure-li la pols.

Com?

Recordant a la gent que són andalusos. Parlant de Blas Infante, d’Averroes, de García Lorca… Estem entrant per la cultura. De fet, les seus de l’ANA són centres de cultura andalusa on fem xerrades o projectem cinema, perquè ens hem adonat que és la forma més ràpida de treure-li la pols a aquest sentiment de pertinença, recordar-te qui ets. Si portéssim a les Nacions Unides el que ha fet el PSOE amb la cultura andalusa a Andalusia podria ser considerat un genocidi cultural. Ens han esborrat. Els nens, a l’escola, no saben qui és Blas Infante. Som l’únic poble que no sabem pronunciar bé el nom dels nostres il·lustres, com el d’Ibn Battuta. I aquesta és la tasca que estem fent: silenciosa, lenta, però molt maca per recordar als andalusos qui som, que cal aixecar-nos com la nació més antiga d’Europa, amb 1.500 anys d’història.

Però, com es reverteixen tants anys d’una educació -com tu mateix has dit en alguna ocasió- “espanyolitzada”?

Per això és tan important que arribem al Govern, perquè fins que no apliquem la ‘immersió andalusa’ no ho aconseguirem. Cal fer-ho a poc a poc, no renunciar a una cultura andalusa que és tan potent: fent una xerrada on expliquem que l’agost de 1936 van assassinar Blas Infante i, dies després, Garcia Lorca; que no va ser casual, que sabien que mataven l’ànima d’Andalusia. I que segueixen enterrats en fosses -en el cas de Blas Infante, sabem en quina- perquè no els interessa enterrar-los i que els posem flors com es fa aquí amb Rafael Casanova. Volen evitar la mobilització social que implicaria, però nosaltres els tornarem al poble andalús. A Andalusia, quan parlem d’aquestes coses no cal parlar de política. Aquesta és la política, ens la fa la cultura, i és per on estem guanyant la guerra. Per això ells no parlen de Blas infante i només recorden el Lorca dels ‘gitanos’. I ja no parlem de José María Hinojosa o els poetes de la Generació del 27… Així, és en aquests centres de cultura andalusa on contactem amb la gent que té por de la política, de la independència, i sempre acaba havent-hi algú que s’interessa per l’ANA. Després, ve el vessant més polític amb ‘Andalucía en Marcha’. Portem poc temps (i sense diners) i ja hem creat un circuit d’èxit. El futur està ple d’esperança: ja fa anys que vaig dir que si Catalunya marxava, els següents seríem els andalusos i, a veure si no marxem abans (riu). L’any que ve podem donar molts disgustos a l’Estat i moltes alegries als demòcrates.

Compteu per això amb l’ANC, amb qui heu signat un pacte de col·laboració recentment?

Dúiem temps observant-nos, hem fet coses junts i – després de molt parlar- hem arribat a un principi d’acord per col·laborar per la República, la llibertat dels presos polítics i pel dret a l’autodeterminació dels pobles. Més enllà del calendari de treball que anem desenvolupant, en el qual hi haurà sorpreses, aquest pacte pot ser un abans i un després pel republicanisme català i andalús. Canviarà el present immediat de la lluita per la democràcia: dues organitzacions tan potents enviant a l’Estat espanyol el missatge que això ja no va de catalans i que, per molt que ho hagin provat, no han aconseguit que ens odiem. Som pobles germans que volem seguir caminant junts i, lluny de l’Estat, ens portarem molt millor. Junts farem el corredor mediterrani, som el territori amb més desenvolupament econòmic d’Europa, i -lluny de la manipulació i influència madrilenya- els Països Catalans i andalusos seran el pulmó econòmic del Mediterrani en els pròxims 25 anys. Ho tenim tot per fer-ho, només falta que ens deixin organitzar la nostra Hisenda i col·laborar per estar comunicats. Cal recuperar l’eix industrial d’Andalusia amb Catalunya, que és allò que no vol l’Estat.

Quan parles de Països Andalusos, a quins territoris et refereixes?

L’Estat s’ho pren a broma pel seu desconeixement. Hi ha dos països andalusos: el que tenim avui i un més global, més cultural. Parlem de l’àrea d’influència de la cultura andalusa: des de sota de Lisboa fins a Origuela i el Rif (que vol independitzar-se del Marroc i integrar-se a Andalusia), tots parlem amb la hac aspirada i ens identifiquem amb el flamenc, la mateixa gastronomia o forma de vida. El meu objectiu únic i irrenunciable, evidentment, seria una gran república federal que ocupés tot aquest espai i -si féssim la república andalusa- es convidaria aquests pobles germans a participar-hi.

La col·laboració amb els quasi dos milions d’andalusos que hi ha a Catalunya ha de ser íntima, perquè si no els mantenim en la causa marxaran al PSOE

Com reben tots aquests missatges els andalusos que viuen a Catalunya?

Aquí arriba millor que a Andalusia, perquè estan acostumats. Molts socis de l’ANA que viuen a Catalunya estan també a ERC (com els nostres delegats), PDeCAT o la CUP. Hi ha una massa ciutadana que està entrenada, que sap què es juga i de què parla. I és valenta. Els socis de l’ANA a Catalunya són un gran actiu i així li hem fet arribar a l’ANC i volem fer arribar als partits independentistes: la col·laboració amb els quasi dos milions d’andalusos que hi ha a Catalunya ha de ser íntima, perquè si no els mantenim en la causa marxaran al PSOE. Nosaltres som la garantia que aquests vots es quedin al sobiranisme. Hi ha gent que ho veu i gent que no.

Quin ‘feedback’ us han donat els partits?

ERC és molt propera a aquesta idea, tot i que té etapes. La CUP, d’altra banda, col·labora molt i els CDR ens cuiden. Amb el PDeCAT també hi ha un tracte molt correcte, tot i que tinguin una altra visió ideològica. Ho diem a Andalusia també: la República és de tots o de ningú. Primer aconseguim-la i, després, ens la repartim políticament, que decideixin els andalusos si la governa ‘Andalucía Por Sí’, ‘Andalucía en Marcha’ o ‘Nación Andaluza’. Tant de bo arribi el moment que puguem decidir entre partits andalusos i no només de Madrid, però fins aleshores hem de caminar tots juts. Això és un missatge tant per a Catalunya com per a Andalusia: o estem junts (aquí, allà i entre nosaltres) o no ho aconseguirem. Sols no anem enlloc, perquè ells estan junts.

Relacionats