L’any 2015, Gabriel Rufián va aterrar a Madrid amb una promesa estrella sota el braç: hi anava “de pas”, només durant 18 mesos, per “deixar les claus de la República” i tornar. Avui, més d’una dècada després, aquell viatge de línia exprés s’ha convertit en un bitllet d’anada permanent. Rufián no només s’ha atrincherat als despatxos del Congrés dels Diputats assegurant-se una llarga carrera en el sistema que deia voler tombar, si no que ara fa un pas més en la seva metamorfosi política: abraçar sense complexos l’espanyolisme esportiu per pur càlcul electoral.
L’excusa utilitzada per justificar la seva celebració dels èxits de la selecció espanyola és d’un cinisme insultant. Afirmar que es pot anar amb la “Roja” perquè està plena de jugadors catalans i bascos és una trampa argumental. El que Rufián intenta vendre com un triomf de la “pluralitat” és, en realitat, la conseqüència directa d’una injustícia democràtica. L’Estat espanyol manté un veto legal, agressiu i sistemàtic que prohibeix explícitament a les seleccions de Catalunya, el País Basc i Galícia competir a nivell internacional de manera oficial.
Aquesta prohibició converteix el panorama esportiu en un escenari profundament antideportiu. En el món del futbol i de l’esport d’elit, guanyar un torneig després d’haver prohibit per ley que el teu rival directe pugui saltar al camp amb els seus propis colors té un nom molt clar: fer trampes. S’obliga els esportistes catalans i bascos a defensar una bandera que no és la seva sota l’amenaça de severes sancions i de la fi de les seves carreres professionals. Normalitzar aquesta coacció, com fa Rufián, és validar el joc brut del nacionalisme d’estat.
La traïció és doble perquè el diputat es va presentar a les eleccions sota unes sigles que tenien com a pal de paller la defense de la sobirania i el reconeixement de les seleccions catalanes. Després de deu anys de gaudir dels privilegis de la poltrona madrilenya, Rufián ha decidit canviar la coherència de les conviccions pel pragmatisme del vot fàcil. En lloc de fer servir la seva veu a Madrid per denunciar el segrest i la imposició que pateixen els esportistes de la seva terra, tria pujar al carro dels guanyadors imposats. Després de deu anys de pròrroga al Congrés, Rufián hauria de saber que en la política com en la història hi ha una llei d’or: Roma no paga traïdors, i Espanya tampoc.
P.D. El malestar d’EH Bildu i el mirall basc: Aquesta deriva espanyolista de Rufián no només aixeca ampolles a Catalunya, sinó que ha encès totes les alarmes a les files d’EH Bildu. Des de l’esquerra abertzale, que porta dècades liderant i finançant campanyes massives a favor de l’oficialitat de les seleccions basques —omplint estadis i mobilitzant el carrer sota el lema de que l’esport basc no té un Estat que el defensi—, miren amb un profund fàstic i estupor el canvi de jaqueta del líder d’ERC. Consideren una deslleialtat inadmissible que, mentre ells mantenen el pols ferm contra la imposició espanyola, el seu teòric aliat estratègic a Madrid es dediqui a rebaixar la dignitat nacional retransmetent els gols de la “Roja” com si fos un simple animador de fira. La lliçó de coherència que arriba des d’Euskadi és demolidora: el combat per la llibertat esportiva i política es fa de cara al règim, no aplaudint-li les victòries des de la graderia.
