La multinacional Puig, Coca-Cola i altres grans empreses catalanes i internacions obligades a etiquetar en català
Darrere de l’argumentari oficial de la Unió Europea sobre el «risc polític d’un efecte dominó» amb altres regions europees, s’amaga una realitat molt més pragmàtica: la pressió discreta dels grans lobis econòmics. L’oficialitat plena del català a la UE, que el govern espanyol manté encallada a les negociacions de Brussel·les, no és només un reconeixement simbòlic, sinó un canvi legal de caràcter obligatori. La seva aprovació activaria de manera automàtica desenes de directives comunitàries que afectarien directament els comptes de resultats de les empreses més poderoses del planeta.
Fonts diplomàtiques admeten que el debat formal se centra en el text jurídic i la unanimitat dels 27 estats membres. Tot i això, als passadissos de la capital europea es lliura una batalla d’interessos creuats on el sector del gran consum, l’audiovisual i la indústria farmacèutica miren de frenar una maquinària reguladora que els obligaria a fer inversions milionàries.
L’etiquetatge: la fi de l’estàndard ibèric homogeni
El principal escull per a les grans corporacions d’alimentació, cosmètica i electrònica (com Nestlé, Procter & Gamble o Apple) és el Reglament Europeu 1169/2011. Actualment, el fet que el català no sigui oficial a la UE els permet dissenyar un únic paquet homogeni per a tota la península Ibèrica utilitzant només el castellà i el portuguès.
Si el català fos declarat llengua oficial i de treball de la UE, cap gran marca podria recórrer a la legislació de lliure circulació per esquivar la llengua pròpia a Catalunya. L’etiquetatge passaria a ser obligatori per a qualsevol producte destinat al mercat català, forçant les multinacionals a redissenyar milers de referències (SKU) i a fragmentar o adaptar la seva logística de distribució.
El lobi de Hollywood i Silicon Valley, en alerta
Un altre dels sectors que es mou amb més recel davant l’oficialitat és el de les plataformes de streaming i l’audiovisual (Netflix, Disney+, Amazon Prime o Warner Bros). Regides per la Directiva Europea de Serveis de Mitjans Audiovisuals, aquestes plataformes es mouen actualment en un marc de quotes estatals. Tot i que la legislació espanyola intenta promoure les llengües cooficials, les empreses disposen de constants escletxes al·legant falta de doblatges oficials o criteris de rendibilitat.
Amb el català al catàleg de llengües oficials de la UE, la situació faria un gir de 180 graus. El català passaria a ser considerat llengua europea preferent per a les quotes de contingut i fons de finançament. Això obligaria els gegants tecnològics a incloure de forma sistemàtica el doblatge i la subtitulació en català per a les seves grans estrenes mundials, un greuge econòmic que el lobi audiovisual intenta evitar a tota costa a Brussel·les.
Farmàcia i administració: la lletra petita
La resistència també s’estén a la indústria farmacèutica i química, on les normatives de seguretat de la UE obliguen a oferir prospectes en les llengües oficials dels estats receptors. Haver d’incloure el català en envasos minúsculs o desplegables mèdics afegeix complexitat industrial a un sector altament regulat. Així mateix, dins dels mateixos aparells d’alts funcionaris de l’Estat espanyol i europeu, l’oficialitat implicaria acabar amb el monopoli de facto de l’administració central en la tramitació de patents, judicis i documentació comunitària oficial.
Mentre les capitals europees continuen dilatant la decisió final emparant-se en dubtes de procediment, la realitat de la negociació evidencia que el futur de la llengua catalana a Europa no és només un debat d’identitats, sinó un pols econòmic on es decideix qui assumeix els costos de la diversitat lingüística del continent.
