L’esquerra transformadora i els seus altaveus mediàtics pateixen una amnèsia col·lectiva tan selectiva com alarmant. Resulta del tot inacceptable veure com determinats espais de reflexió i líders de l’esquerra civil s’esforcen a erigir figures públiques en referents de la lluita antifeixista, mentre tapen de forma descarada les seves pròpies contradiccions històriques. L’últim exemple d’aquest blanqueig institucional és l’acte organitzat pel digital Sentit Crític, on es pretén analitzar com combatre l’extrema dreta precisament de la mà de qui va utilitzar els vots de la reacció per retenir el poder a la capital catalana. La memòria històrica no pot ser un xicle que s’estira segons les necessitats tàctiques del moment.

Els fets de l’any 2019 són incontestables i no es poden esborrar amb propaganda ni conferències complaents. En aquelles eleccions municipals, la llista més votada va ser la d’Ernest Maragall. Tot i així, Ada Colau i Barcelona en Comú van acceptar els vots decisius de la plataforma de Manuel Valls amb l’únic objectiu de retenir l’alcaldia. Manuel Valls no era un actor neutre; representava una dreta dura, elitista i completament homologada amb els marcs d’actuació de les forces més reaccionàries d’Europa. Validar aquella operació d’estat a canvi d’una cadira institucional va significar creuar una línia vermella moral que avui es pretén obviar amb una irresponsable operació de cosmètica política.

No es pot pretendre liderar el front de contenció contra el feixisme els dilluns si els dissabtes s’accepten els xecs en blanc de les elits econòmiques i la dreta dura per salvar els despatxos oficials. El cinisme d’aquesta situació s’agreuja quan mitjans que fan bandera de la fiscalització crítica s’ofereixen com a plataformes de rentat d’imatge, i quan figures històriques de la coherència republicana i de l’esquerra de carrer, com Joan Tardà o David Fernàndez, presten la seva presència i el seu silenci per validar aquesta farsa. El seu aval en aquests actes no fa més que aprofundir en la desafecció política i en la destrucció dels referents ètics de les classes populars.

Un cordó sanitari real no pot ser flexible ni dependre de qui tingui el control de les institucions en joc. Si es vol combatre l’onada reaccionària amb autoritat moral, s’ha de començar per exigir una coherència absoluta als mateixos altaveus, sense concessions per complicitat mediàtica o relacions personals. Qui pacta amb els representants de les elits per una quota de poder perd la legitimitat per donar lliçons de dignitat antifeixista. La lluita contra l’extrema dreta requereix principis ferms, no memòries de conveniència.