L’aparador internacional de l’handbol en cadira de rodes posa de manifest el mur burocràtic que impedeix la participació de les federacions pròpies, reduint el país a un simple escenari de fons.
El Palau d’Esports de Granollers s’ha convertit aquesta setmana en la capital mundial de l’esport inclusiu amb la celebració del quart Mundial d’Handbol en Cadira de Rodes. Una cita històrica que porta per primera vegada a Europa la modalitat de quatre contra quatre. Sota el lema «fer visible l’invisible», dotze seleccions d’arreu del planeta lluiten pel títol en una ciutat amb un vincle històric indiscutible amb el 40×20. Tanmateix, la gran paradoxa de l’esdeveniment es viu fora de la pista: Catalunya n’és l’amfitriona, però té prohibit competir-hi.
Mentre combinats com els d’Espanya, Portugal, Brasil o els Estats Units es disputen la glòria internacional, els esportistes catalans d’esport adaptat es troben amb un mur administratiu i polític que els nega el dret a representar la seva pròpia federació. La cita, que l’alcaldessa Alba Barnusell ha qualificat d’eina de «superació i cohesió social», ha obert de nou la ferida de l’esport català, que veu com ni tan sols en les categories inclusives i minoritàries se li permet tenir veu pròpia en l’àmbit internacional.
Una carència estructural als clubs
Més enllà del debat de la representativitat oficial, la cita de Granollers ha servit per posar sobre la taula les mancances de l’esport adaptat a nivell domèstic. Francesc Colomé, president de la Fundació ONAT —organisme que col·labora en el vessant social del Mundial—, ha llançat una dura reflexió: «Hi ha moltíssimes entitats esportives arreu de Catalunya, però quantes tenen una secció d’esport adaptat?».
Colomé ha recordat que «tothom és igual fins que un segon et canvia la vida» i ha reclamat una implicació urgent de les administracions i el teixit empresarial per potenciar un sector doblement minoritari. El cas de Granollers és un reflex d’aquesta realitat: tot i ser el bressol de l’handbol català, cap dels clubs de la ciutat té una secció d’handbol adaptat, havent de vehicular aquesta inclusió a través del bàsquet, el rugbi i l’hoquei.
El camí cap a l’olimpisme
L’impacte de no poder competir és encara més sagnant si es té en compte la projecció d’aquest esport, que es troba «en el seu camí de ser olímpic el 2032», tal com ha recordat l’alcaldessa de Granollers. El regidor d’Esports de la ciutat, Álvaro Ferrer, reconeix que «encara hi ha molta feina a fer», malgrat celebrar l’impacte promocional i econòmic que el campionat genera en el territori.
El torneig finalitzarà aquest diumenge amb la disputa de les fases finals entre potències com França, Brasil o Espanya. Però un cop s’apaguin els llums del Palau d’Esports i els nens de les escoles catalanes que han omplert les grades tornin a les aules, la crua realitat de l’esport adaptat català continuarà sent la mateixa: un teixit de clubs descoratjat per la falta de recursos i uns esportistes d’elit condemnats a la invisibilitat internacional dins de casa seva.
