Vicky Cristina Barcelona és una bona pel•lícula. És un Woddy Allen i jo m’hi rendeixo. Cert és que és una cinta que a la gent li pot agradar més o menys. A mi m’encanta. Gaudeixo de la seva manera d’escriure, m’apassiona com tracta l’amor, les relacions humanes… sempre m’ha agradat com plasma les seves inseguretats en els seus personatges. I això és Vicky Cristina Barcelona, un film que narra el pas d’unes turistes americanes per Barcelona i tot el que hi experimenten.
Els personatges, tots molt ben definits, ens mostren uns punts de vista molt diferents davant l’amor: si és quelcom que perdura, amb la sòlida base de creure en l’enamorament etern o si d’altra banda és fruit de la passió i per tant l’amor té data de caducitat. Si el que volem és no estar sols encara que això signifiqui renunciar als nostres desitjos per quedar-nos amb allò que almenys sabem que no ens abandonarà o preferir viure perseguint els nostres instints, buscant constantment l’amor perfecte sabent que no el trobarem però que, així, durant aquesta banal recerca viurem etapes amoroses que ens reinventaran sense parar tot fent-nos sentir més vius que mai alhora que, tal vegada… potser sols…
Vicky Cristina Spanish
Dit això, haig de dir que em vaig entristir moltíssim. Decepció i tristesa, sí. Per què? Perquè la pel•lícula és una amalgama, un aiguabarreig espantós, entre la cultura espanyola i tocs de catalana. És horripilant veure constantment imatges de Barcelona amb guitarres espanyoles de fons fent dibuixos musicals que ens recordarien fàcilment a bandes de flamenc de poca qualitat. Sí que es un pamflet de Barcelona, però… una Barcelona espanyolitzada. No surt cap referència al nostre idioma. Res! El Bardem, que és un pintor català (tot i que és nascut a Oviedo… coses d’aquestes que només passen en les pel•lícules) no diu gota en la nostra llengua. Vicky, una de les protagonistes, ve a Catalunya a estudiar Identitat Catalana, una cosa que queda absolutament de passada i que es basa simplement en l’arquitectura com Gaudí o la gastronomia. Si aquesta noia vingués a estudiar identitat catalana el primer que faria es interessar-se per la llengua, però no, va a classes d’espanyol! Una vergonya.
Per encara més mofa… hi ha un parell d’escenes que posen els pèls de punta: quan la Vicky explica que ha vingut per estudiar Identitat Catalana un compatriota seu de Nova York li pregunta amb cert menyspreu: “i per què et servirà això?”. O quan en Bardem li diu en un sopar a la Vicky: “Així que t’agrada la cultura catalana” i ella respon: “sí…” i ell li etziba: “Així que t’agradarà la guitarra espanyola!”. I la següent escena estan veient un concert en plan íntim en un jardí.
On és Joan Pera?
Aquesta és la pregunta que s’hauran fet molts catalans. En Woody ha retallat totes les escenes que actors catalans protagonitzaven mínimament i que, a més, s’hi deia alguna frase en català. La Lloll Bertran surt de passada en un sopar, el Joel Joan, jo… no l’he vist. Tan que deien que sortiria parlant català… al pobre, l’Allen no ha tingut pietat, ha agafat les tisores i pam, fora!
I per acabar… el fet més sonat. S’havia anunciat per d’alt i per baix que Joan Pera faria una petita aparició fent de mut, ja que ell és el doblador oficial de l’Allen tant en català com en castellà. En Pera s’havia omplert la boca explicant que eren grans amics amb en Woody. Doncs, gent propera a MediaPro m’explicava que en Joan Pera va excedir-se en la suposada amistat que creia tenir amb Woody Allen. Sembla ser que va exigir algunes coses com si ell mateix fos en Allen, allò del síndrome del doblador, que s’acaba creient que és el personatge el qual li ha posat tantes vegades la veu. Els fets exactes no sabem quins són però… el que està clar és que en Joan Pera no hi apareix. Sense pietat, fora!
La conclusió final, doncs, és que Vicky Cristina Spanish és una gran pel•lícula. Però com sempre, no hem sabut aprofitar-ho bé i es ven una imatge molt bonica però descentrada culturalment del que és Barcelona, la capital dels Països Catalans.
Una pena!
