Recorde caminar agafat de la mà de mon pare, baixant pel carrer Micalet, a l’ombra del campanar homònim. Tinc la imatge serigrafiada en la memòria: em veig accelerant el pas, excitadíssim, fent el trajecte des de la Plaça de la Reina fins a la Plaça Lope de Vega, a través d’un carreronet que dóna a la porta lateral de Santa Caterina. Deixem enrere una orxateria centenària, el rosetó imponent i cerimoniós de la façana de l’església, i l’edifici més estret del món (això diu la llegenda!), caient-se a trossos, descolorit. Els nervis em ballen a l’estómac. Porte una capseta plena de cromos entre les mans. M’aferre a ella amb totes les meues forces: el cartró es deforma lleugerament, la goma elàstica sua amb el contacte de la meua pell. És diumenge de matí. València i la seua llum incommensurable: mai no he sabut què vol dir vertaderament aquesta paraula, no conec el seu significat estricte i em figure que deu sonar hiperbòlica, desmesuradament excessiva a l’oïda de qualsevol. Però trobe que no existeixen adjectius capaços de descriure la llum única d’aquesta ciutat, la seua lluminositat pròpia, indestriable. Sorolla ho sabia; Benlliure també ho sabia; els valencians i les valencianes ho sabem, però procurem guardar el secret.
Entropessem amb conills en caixes de fusta, pardals engabiats, roba de diverses dècades, discos de vinil, ràdios antigues, bicicletes rovellades, andròmines de tota classe, monedes, segells, còmics, llibres de pàgines esgrogueïdes, piles de revistes desfasades, figuretes de porcellana cruelment amputades, sifons i canelobres, cotxes d’scalèxtric que avui definiríem com a vintage, bodegons anònims, vaixelles de colors indesxifrables i cromos, milions i milions de cromos, de qualsevol col·lecció que pugues imaginar-te.
Tothom compra, ven i bescanvia a la Plaça Redona.
Allà vaig aconseguir els tres cromos que em faltaven per a completar l’àlbum de la Lliga Espanyola de Futbol de la temporada 1991-1992: estem parlant dels irrepetibles Luboslav Pènev i Hristo Stòitxkov, jugadors búlgars del València CF i del Barça, respectivament; i del bosnià (aleshores encara amb passaport de la República Federal Socialista de Iugoslàvia) Meho Kodro, davanter de la Reial Societat, que, per alguna raó, durant aquell curs era sense dubte el cromo més difícil de trobar (ben pocs companys de la meua classe el tenien!).
Viatgem en el temps fins al mes d’agost de 2011. Jorge Bellver (PP), regidor d’Urbanisme en l’Ajuntament de València, acaba d’anunciar, amb bombo i platerets, que a partir de l’u de setembre d’enguany començarà la remodelació d’aquesta plaça.
Amb l’habitual llenguatge triomfalista i sense contingut que acostumen a utilitzar els membres de l’equip de govern de Rita Barberà en les seues declaracions, ha qualificat el projecte de “espectacular, ambiciós i respectuós amb el seu entorn”. I ha manifestat que aquestes obres “suposaran la reurbanització de l’espai interior de la plaça i dels accessos, l’eliminació de barreres arquitectòniques, la restauració de la font, la instal·lació de noves parades de venda i una nova coberta, fruit d’un complet estudi que ha unit innovació, funcionalitat i disseny”.
La pregunta òbvia que em formule, abans que cap altra, és com dimonis (per no utilitzar una paraula més malsonant encara) es pretén compaginar el “respecte a l’entorn” arquitectònic propi de la València de 1840 amb “el disseny i la innovació”.
Digueu-me escèptic, però no ho veig gens clar.
Només cal pegar-li una ullada a les reproduccions virtuals que acompanyen la nota de premsa: quan les obres estiguen acabades, aquesta plaça tan entranyable (entranyable per a mi i per a molts valencians i valencianes) s’assemblarà més al rebedor fosterià d’un moderníssim aeroport o sala de congressos, que al paisatge on molta gent ens vam deixar la infantesa.
El model urbanístic de Bellver (i dels seus predecessors en el càrrec) és el d’una ciutat de postal, de cartró-pedra. D’un centre històric de cara a la galeria, de souvenir. Acomodat entre bous, palmitos i vestits de faralaes. D’uns carrers impol·luts, sense màcula, com una figureta de Lladró. Amb la façana lluenta de les Torres de Serrans com a exemple, més blanca que el dia que la inauguraren, ja fa uns quants segles. Sense músics ni mims per les voreres del Carme, no siga cosa que espanten el turisme de qualitat que ha vingut gràcies a la Copa Amèrica i la Fórmula1: visitants que es passegen amb les butxaques plenes de bitllets i inverteixen els seus estalvis en bosses de mà Louis Vuitton, ulleres de sol Rayban i fulards d’Hermès, adquirits directament en els top-manta, amb una semblança increïble als productes originals.
Si des de la regidoria d’Urbanisme pogueren provocar artificialment un terratrèmol que assolara sencer el districte de La Séu i el reduïra a enderrocs, ho farien tranquil·lament, i tornarien a alçar-lo des de zero: evidentment, telefonarien a Santiago Calatrava per encomanar-li l’encàrrec. Ja sabeu: formigó blanc i trencadís, marca de la casa.
Millor serà que no els donem idees.
