El Departament d’Educació ha decidit fer un pas enrere en la defensa de la qualitat lingüística a les aules catalanes. La conselleria permetrà l’accés a la borsa de docents a persones que no disposin del nivell C2 de català, substituint una obligació legal immediata per un simple “compromís” d’obtenir-lo abans d’acabar el curs vinent. Aquesta mesura de caràcter excepcional amaga una realitat preocupant: la incapacitat crònica de la conselleria per preveure les necessitats reals del sistema.
Una “insuficiència estructural” fruit de la improvisació
L’argument de la Direcció General de Professorat és que aplicar el requisit ara provocaria una “greu dificultat per cobrir substitucions i vacants”. Admetre una “insuficiència estructural” de professors acreditats és, a la pràctica, admetre un fracàs de planificació. El decret de règim lingüístic no s’ha redactat d’un dia per l’altre. En lloc de preparar la borsa amb formació prèvia i incentius reals durant els darrers anys, Educació opta per la via ràpida: rebaixar la tanca d’entrada per tapar un forat de gestió.
El perill de convertir els requisits en declaracions d’intencions
La gravetat de la mesura no rau en el fet de facilitar els tràmits a qui s’ha examinat i espera la nota al setembre. El problema real és obrir la porta a l’accés basat en una promesa de futur. Què passarà amb els docents que obtinguin una vacant i no aprovin el C2 abans de finalitzar el curs 2026-2027? Es relaxaran encara més els terminis per evitar deixar les aules buides a meitat de curs? La conselleria assegura que el nivell no es rebaixa, però la realitat és que es dilueix en el temps. El missatge que s’envia a la comunitat educativa és perillós: els requisits lingüístics són negociables si les xifres no quadren.
La devaluació del mèrit
Fins ara, disposar del C2 sumava 5 punts al concurs de mèrits, recompensant l’esforç i la formació del professorat compromès amb la llengua vehicular del país. En convertir-lo en un requisit ajornable, es penalitza indirectament qui sí que ha complert amb els deures a temps. Tot i que els docents sense el títol se situaran a la cua en l’ordre de prioritat, el fet que puguin ocupar places estructurals demostra que la pressió per cobrir la manca de personal ha passat per sobre del rigor formatiu.
En un context d’alerta pel retrocés de l’ús social del català entre els joves, l’escola hauria de ser el bastió de màxima exigència. Relaxar les condicions d’accés dels nous docents no és una solució de futur; és un pegat d’emergència que demostra com la burocràcia i la falta de previsió tornen a passar factura a la qualitat de la nostra educació.
