Temps enllà, quan em van proposar de tenir un bloc per aquest diari em vaig quedar pensatiu…: “realment la gent li interessarà el que jo pensi o escrigui?”. Em va picar tant la curiositat que vaig acceptar i em vaig posar a escriure amb delit.
I crec que he experimentat allò que se’n diu “l’ego del blocaire”. Per sort, en vaig sortir de pressa gràcies a una dosis de força de voluntat que em va fer tocar de peus a terra. M’explicaré:
Quan escrius i la gent et llegeix t’agrada. Als primers textos veus que tens mes visites de les que esperaves. Veus que la gent et comenta amb gràcia els teus textos. De cop veus que hi ha gent que et comenta sovint i que s’aficiona al que opines. Gent que et destrossa els arguments o que et fa comentaris fora de lloc i altra gent que amb molta picardia sap contradir-te amb arguments ben sòlits.
Quan això passa, t’emociones. Et creus creador d’opinió i tens ganes d’escriure més i amb continguts més picants per així incrementar les visites. És com un cercle viciós. Et penses que tot val…
En aquest diari hem arribat a un punt vertiginós d’aquest ego i cercle viciós. És semblant a la l’addicció que provoca una droga dura transformada, en aquest cas, en el mono del “vull que em llegeixin”. No hi ha res com dir que “m’han censurat” per aconseguir moltes visites. Com penjar un text al Racó Català explicant una mentida com que un blocaire del directe!cat ha estat censurat.
Tinc la sort de conèixer un xic el diari per dins i us puc assegurar que al directe!cat mai no se li ha censurat res a ningú. Sempre la majoria d’articles han sortit en portada. Us parlo de bona fe i bon grat.
De fet, la meva teoria es corroborarà quan, gràcies a aquest titular, segurament aquest text tindrà moltes més visites que altres articles meus…
