Aquesta setmana Santa he tingut la sort de fer un viatge a Londres. Cinc dies i quatre nits. Les suficients per observar de nou dues coses, una que m’encanta i una altra que em segueix preocupant, tot i que cada cop menys…
Comencem per la bona. Com ja he explicat en altres ocasions, en alguns viatges que he fet, sempre destaco que de catalans, n’està ple pel món. Però és que aquest cop… ha estat sorprenent. Tants i tants catalans! Pels museus, pels carrers, pels restaurants…! i és tan bonic…! És entranyable, a més, com ens ajudem: ens demanem de fer fotos per tal que ningú es quedi sense sortir, ens diem: “aquest restaurant hi vam anar ahir i no era gaire bo i és molt car”, o “si voleu arribar abans agafeu millor el metro que no el bus perquè…” i un llarg etcètera. A més, parlo de catalans d’arreu: Balears, País Valencià i Catalunya!
És divertit forçar alguna paraula quan sents pel carrer algú que parla català perquè se n’adoni que tu també ho ets. Mirades de complicitat, somriures, companyerisme, exclamacions com “ens veiem per plaça Catalunya”, amistat fortuïta, camaraderia, sentiment d’unió, unió d’un poble, d’una nació…
I, evidentment, tants catalans com he vist i trobat, també he vist espanyols. Ull! Potser unes quantitats que ratllen l’equitat. Cosa que també em fa somriure gratament ja que els catalans som uns 13 milions i d’espanyols en son uns 30 milions. Què vol dir això? Doncs que el poble català és un poble que m’encanta: dinàmic, aventurer, curiós, amant dels viatges i de l’oci, emprenedor, cult, amb ganes de cercar noves experiències, conèixer, saber, descobrir, trobar, aconseguir, gaudir…! És simplement genial. I sí, som així.
Però com he dit, no tot és bonic. En aquest viatge també he pogut comprovar la prepotència espanyola. Els espanyols que es pensen que el castellà s’enten a tot arreu. Un a la recepció de l’hotel li pregunta a la pobre empleada: “tu no hablar español?” i la pobre noia contestà amb un tímid “no…”. L’espanyol començà amb to de superioritat: “ooooh, muy mal, oohhhh”. Com perdonant-li la vida entenen que era un error no saber espanyol, una llengua tan important! O un altre que demanava llet al seu cafè a un cabrer d’aquets ben anglesos. Senyalava el cafè amb mala llet i deia: “leche, ponme leche, he dicho que quiero leche, leche! LECHE!”. Digne d’un gag de Monty Python. A l’hotel també, a l’esmorzar un noi ben castizo i jovenent renyava a un dels responsables del bufet perquè no hi havia “huevos revueltos”. Amb la garrularia més extrema que us pugueu imaginar: “no hay huevos revueltos!!!” mentre el cambrer l’observava com dient “què cony diu aquest!” Realment penós. I altres barbaritats semblants que podria explicar.
Així doncs, com a modesta conclusió, gràcies a aquest viatge es podria acabar el text fent una petita metàfora sobre que al món existeixen diferents tipologies de pobles. Un d’ells és el català, que crec que l’he descrit un xic per sobre en les anteriors paraules. També existeix una tipologia com el poble espanyol, que segueix sent un poble imperial, que creu en la imposició , que es creu important, tossut i que es pensa encara centre del món. Una cultura que va tenir el seu clímax en temps passats i no ha sabut pair una decadència profunda que l’ha portat a la cua de la civilització. Això és la prepotència espanyola.
