Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

Immigració, BREXIT i tolerància (20/06/2016)

|

- Publicitat -

Immigració, BREXIT i tolerància (20/06/2016)
 
El món cada dia és més complicat, ningú en dubte! Però les propostes per buscar-ne solucions, es perfilen quasi impossibles. El tema clau ara és la gran mobilitat de masses de gent entre països, tot desestabilitzant les seves societats d’acollida. A la Gran Bretanya, després de l’assassinat de la diputada laborista Jo Cox, també s’ho plantegen, en un discurs obert, sense precedents. En el darrer tram del debat públic per decidir si surten o no de la Unió Europea s’ha plantejat el tema definitiu de la immigració. Persones d’arreu del món, de cultures, religions i costums molt diferents volen confluir , sense dissoldre’s,  en un mateix espai, per esgotar totes les possibilitats de benestar i prosperitat que els hi ofereixin.
 
Ningú, amb una mica de dignitat, vol ésser assimilat, sobretot si és per raons religioses. En segon terme, queden les culturals i lingüístiques, si l’oferta és prou seductora, com fins fa poc havia passat als Estats Units. Allí, el melting pot, va funcionar bé ja que s’oferia una alternativa, a la dimissió de les arrels pròpies: el somni americà, en forma de progrés i benestar econòmic. Va funcionar mentre va durar. Ara ja està en declivi, i la gent immigrada no sols no vos fer-se gringo sinó que fins i tot en mina la seva existència, i d’aquí el fenòmen D. Trump (1946), a grans trets.
 
La immigració, a parer dels bisbes espanyols, que per ésser catòlics, teòricament tenen una visió cosmopolita i universal, millor que no hi sigui. Acaba generant més problemes, a la llarga, i en el país d’origen genera millors opcions per als mateixos potencials emigrants tenir-hi un futur. Però com que la cooperació internacional no funciona i la gent no pot esperar més, sobretot si està desesperada, tothom vol venir a Europa, exposant la seva vida si cal. I per a això, els bisbes espanyols no tenen respostes, llevat d’escudar-se en les polítiques de tancament i fustigació del nouvinguts, sigui a la mateixa frontera, o un cop aquí, limitant les seves possibilitats.
 
Les resistències per acceptar la diferència, sobretot entre les classes populars, són la base dels partits xenòfobs, d’extrema dreta o bé reaccionaris. Aquestes formacions van adquirint cada dia més espai polític entre la població europea, i a la Gran Bretanya tenen molts militants, com també passa a Alemanya i França. Perquè no succeeix una cosa semblant a Catalunya i a Espanya?
 
La tradició espanyola és molt clara. Amb la conquesta d’Amèrica (1492), inicialment es van portar indígenes d’allà a la península ibèrica, i fins i tot, amb els anys es va convertir en un grup prou nombrós. Però, de sobte, van ésser deportats a les amèriques: no podien barrejar-se entre els d’aquí! No era admissible que tinguessin un espai a Castella, prop de la Cort. Espanya mai ha tolerat la immigració, fins i tot la seva pròpia, com a metròpoli. Això la diferencia molt de francesos i anglesos, i convindria pensar en calma quines raons de fons, potser estrictament catòliques, són les que ho van fonamentar.
 
Quan la ma d’obra va ésser necessària, per exemple a Cuba, tot i considerar-la tant espanyola com qualsevol altre part de l’imperi, els milers de negres africans (del tràfic d’esclaus) que la van omplir, quasi ni un va poder arribar a la península. Castella s’ha mantingut inexpugnable a la immigració durant molts segles. Espanya, en aquest sentit, és certament racista!. I els espanyols, en general, no són gens tolerants, i seran molt dràstics quan passi el que està passant a França i la Gran Bretanya. Aquesta pel·lícula, al Regne d’Espanya, encara no ha començat.
 
Ahir, a Barcelona, es va produir una manifestació per demanar poder acollir refugiats, provinents de zones en conflicte, per almenys transitòriament, ells puguin respirar tranquils i rebin aliments, assistència sanitària i facilitats educatives. En aquest sentit, això demostraria una inflexió clara respecte del que depara als immigrants per raons econòmiques o de refugi polític, a Catalunya o a Espanya.  Les viscerals conviccions antiimmigratòries dels espanyols poden acabar essent assimilades pels catalans si el procés es detura, i la república catalana no es refà amb urgència.
 
Ni més ni menys que al Regne Unit, aquest debat ja ha costat una preciosa vida, d’una persona amb nobles ideals de tolerància, generositat i bona concòrdia. Sovint les grans aspiracions s’ofusquen i ja semblen impossibles. Posar-se a la pell d’un immigrant, sentir la pressió i la por de perdre la pròpia identitat o trobar-se en acorralat en un país indiferent i hostil haurien d’ésser experiències en les que tot humà s’hauria de veure per construir una societat més oberta i sincera.
 
                          
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/  (1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font. S’agreix fer-ho saber, si és el cas.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut