El dolor de la pèrdua de Jordi Carbonell encara és intens, però ara l'impacte inicial ja comença a deixar pas a la reflexió i admiració després de redescobrir el patiment, la lluita i la fermesa d'un home amb uns ideals i determinació que posava per sobre de tot. És equiparable la sorpresa que també ens envaeix quan ens adonem que difícilment avui en dia trobaríem un dirigent polític igual d'insubornable, ferm i amb conviccions clares que Carbonell, en al marge de politiqueries barates -si bé ara, amb moltes més llibertats que fa 45 o 50 anys, ens ho podem permetre més-. Amb el record fresc del míting militant republicà i antifranquista, és inevitable que aquesta setmana pensem en el sector dels anomenats comuns.
L'ambigüitat portada a l'extrem, el discurs ple de paraules i buit de fets, i el tacticisme -aquest últim, una rèmora compartida amb el bloc independentista- no és digne de la memòria dels pares, que tant van patir sota el jou franquista. Ada Colau insinua ara que anirà a la manifestació de la Diada -l'any passat també ho semblava i al final no ho va fer-, cosa que com a dirigent política, sorprèn tenint en compte que és la primera acció clara dels 14 mesos que és alcaldessa nítidament a favor de la independència. 'Una de cal y una de arena', que diuen en castellà, i així va passant el temps navegant de manera irrellevant entre dues aigües.
Aquesta és la seva posició, però l'aberració arriba dels seus satèl·lits: al nou cap de Podem Catalunya, Albano-Dante Fachin, li semblen bé les paraules de Colau, una mostra clara de seguidisme, tenint en compte que ha estat un dels grans assotadors de tots els integrants del procés -societat civil inclosa. Si Colau acaba materialitzant el partit que ja prepara pel març vinent, tenir el seu favor sempre pot tenir premi en un futur. Al seu torn, Iniciativa intenta ser una mica més coherent amb la seva posició ara i diu 'no' a la mobilització. Mentrestant, això sí, tots defensen un referèndum acordat amb l'Estat i, si no és possible, quatre, vuit, dotze o setze anys més d'espera a veure si mai el Totpoderós govern espanyol mou un dit. I així van morint independentistes cansats d'esperar.
A tot això, no obstant, tornen a aflorar les disputes entre els diversos sectors d'aquest gran marasme que Ada Colau pretén aglutinar esdevenint una mena d'allioli. Ara el dubte que ha sorgit és que potser aquest allioli està tallat, perquè la tensió creix. Potser la decisió consensuada per salvar la situació i evitar que tot salti pels aires és pactar la deserció general de qualsevol manifestació independentista per la Diada, cosa que seria la decisió més natural, però… És evident que això no podrà aguantar durant molt temps, i quan en les discussions sobre el partit 'colauià' s'arribi al debat nacional, tot se'n pot anar en orris.
L'eterna ambigüitat faria feliç a la pràctica totalitat dels comuns -com dèiem, molt lluny de personatges com Jordi Carbonell-, però després dels resultats del 26J el discurs que han adoptat fins ara no s'aguanta. El conflicte en el si dels comuns és inevitable pels propis errors i només dependrà de quant temps trigui Rajoy a ser investit i quan s'engegui el debat de la nova formació per esclatar.
Article escrit per Guifré Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
