Un de cada quatre radars de tot l’estat els tenim a Catalunya, només representem el 6% del territori de tot l’estat
La política de mobilitat a Catalunya s’ha convertit, de facto, en una maquinària implacable de sancions. Sota la direcció de Ramon Lamiel, que manté el lideratge del Servei Català de Trànsit (SCT) des de l’etapa del govern d’ERC, la pressió de control sobre els conductors catalans ha assolit nivells sense precedents a la resta de l’Estat.
Les últimes dades oficials de l’Observatori de Radars a Espanya han encès totes les alarmes i han reobert amb força el debat sobre la finalitat real d’aquests dispositius. Amb 936 radars actius, Catalunya ja acumula el 25,8% de tots els cinemòmetres d’Espanya. Dit d’una altra manera: un de cada quatre radars del país està situat a les carreteres catalanes, un percentatge desproporcionat si es té en compte que el territori representa només el 6% de la superfície estatal.
Una herència d’ERC que manté la línia dura
Ramon Lamiel va ser nomenat director de l’SCT l’any 2021 sota el paraigua de l’executiu d’Esquerra Republicana. Tot i els canvis polítics posteriors, la seva continuïtat al capdavant de l’organisme ha garantit la supervivència d’un model de gestió basat en la vigilància massiva. Sota el seu mandat, la instal·lació de nous cinemòmetres no s’ha aturat, consolidant una pressió fiscal indirecta que moltes associacions d’automobilistes qualifiquen directament de “persecució amb finalitats recaptatòries”.
El greuge comparatiu respecte a la resta de comunitats autònomes evidencia la singularitat del cas català:
- Catalunya duplica Andalusia: El territori andalús, que triplica la superfície de Catalunya, només té 462 radars (la meitat).
- El triple que Madrid: La Comunitat de Madrid en suma 273, una xifra gairebé irrisòria al costat del desplegament català.
- Barcelona, l’epicentre de les multes: La demarcació de Barcelona, amb 632 radars, té per si sola més dispositius de control de velocitat que comunitats senceres. La demarcació de Girona, una de les que té més radars de l’estat
Seguretat viària o caixa registradora?
Mentre que el Servei Català de Trànsit defensa històricament que la presència d’aquests elements respon estrictament a criteris de sinistralitat i seguretat viària, les crítiques socials i polítiques apunten cap a una altra direcció. L’asfíxia econòmica als usuaris de les vies interurbanes i urbanes —impulsada també per la proliferació de radars de tram i controls en zones de 30 km/h— alimenta la indignació ciutadana.
La continuïtat d’aquesta estratègia en els últims anys demostra que la recaptació a través de les sancions de trànsit s’ha convertit en una pota estructural de la gestió de la mobilitat catalana, aliena als canvis de cicles polítics i totalment blindada des de l’època republicana.
