Diumenge, 19 de setembre de 2021 - Edició 1151
La República

ERC ha de ser com el tomàquet fregit

A can ERC hi ha nerviosisme. Ara explicaré per què. Abans, però, vull deixar clar que jo no formo part de cap partit. No sóc militant a cap formació política […]

Gerard Sesé
Gerard Sesé 20/01/2008

A can ERC hi ha nerviosisme. Ara explicaré per què. Abans, però, vull deixar clar que jo no formo part de cap partit. No sóc militant a cap formació política ni tampoc simpatitzo obertament amb ningú. No he amagat mai, d’altra banda, la meva visió sobre el món i sobre el nostre petit país, Catalunya.

Tampoc sóc un cap de màrqueting de cap entitat ni molt menys director de campanya de cap partit. Però avui m’agradaria fer una reflexió sobre aquets dies intensos de campanya que s’aproximen. Més concretament, m’agradaria centrar-me en el partit que dins del seu programa especifica clarament que vol la independència de Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya.

Tornem-hi: a can ERC hi ha nerviosisme. És evident que el partit perdrà vots a les properes eleccions espanyoles. Corren veus internes que asseguren que serà un èxit només perdre dos diputats. Quedar-se amb 6 representats a Madrid seria vist fins i tot amb bons ulls. I per què? Per què la davallada?

Hi ha múltiples raons, moltes àdhuc demagògiques: estar al govern crema, haver pactat puntualment amb en ZP a Madrid, el fet d’haver fet Montilla president, el No a l’Estatut i altres succedanis per l’estil. Però, sota el meu punt de vista, hi ha dos factors clau i són els següents:

El primer és difícil de combatre amb armes del present. Hem de recordar dues característiques clau que es van produir ara fa 4 anys. En Carod es presentava com a cap de llista amb l’eslògan “parlant la gent s’entén” dins d’un context, que tots recordarem, d’un setge a mort cap al candidat d’esquerra després d’haver-se produït aquelles reunions amb ETA a Perpinyà. I no només això! Hem de recordar que el PP estava al govern, amb una radicalització rallant l’ultradreta aprofitant la seva majoria absoluta i, per acabar-ho d’adobar, els atemptats de l’11-M van acabar de distorsionar i augmentar la participació d’aquelles eleccions que van acabar fent guanyadors als socialistes.

La segona clau, però, té més importància. Aquesta sí es pot combatre amb arguments i idees, dins la campanya. Esquerra ara mateix li falta notorietat de marca. A veure com m’explico perquè m’entengueu… Humm… No ho sé…

Ah! Farem un experiment! Així a l’atzar, penseu i digueu en veu alta i el més ràpid possible dues marques de les desenes que hi ha al mercat de tomàquet fregit, ràpid…!

Ja? Les heu dit? Les heu pensat? Ha de ser ràpid eh, han de ser les dues primeres que us passin pel cap! Si encara no les heu pensat no seguiu llegint!

Perfecte! Confio en que ho heu fet. Sinó això no té gràcia. Jo ara m’atreviria a afirmar que sé les dues marques que heu dit: Heu pensat en… Solís i Orlando ? Fins i tot m’atreviria dir que en aquest ordre! Això per què? Doncs perquè dins la categoria de tomàquets fregits, qui té més notorietat de marca són Solís i Orlando. Què vol dir tenir notorietat? Doncs ho acabeu de comprovar, ser una prioritat inconscient dins del nostre cervell. Això succeeix perquè són marques dotades d’una forta personalitat, de molts significats, lligats i interconnectats dins del nostre cervell.

Per això, a mode conclusió, si Esquerra no vol patir una forta davallada, ha d’aconseguir tenir una notorietat de marca. Si pregunto a qualsevol ciutadà català (d’ideologia diversa) quin es el partit independentista de Catalunya dirà: ERC. Però si li pregunto… “quin és el partit que aconseguirà millors infraestructures per a Catalunya?” Aquí ja no hi ha unanimitat. Perquè? Perquè ERC no té encara aquests valors i significats adscrits.

Per això, ERC ha de ser com el tomàquet fregit. Aconseguir ser la primera en temes socials, sobiranistes… La campanya ha de servir per a això. Jo no dic com s’ha de fer, repeteixo… no sóc Director de cap campanya… però… ja els dono un repte, un altre concepte clau per fer campanya!