Cap estiu dels últims cinc hi havia hagut menys ambient per una manifestació independentista de la Diada. L’ANC ha trigat més que mai a convocar oficialment la mobilització, per primera vegada s’ha fet a diversos llocs i no només a un (la Via Catalana va convertir tot el país en un sol indret), i a mitjans d’agost mai hi havia hagut tan poques inscripcions. L’última dada, 50.000, és molt menor a les quatre ocasions anteriors. I per què?
És evident que no es pot mantenir la mateixa tensió independentista durant cinc anys, però… Se li està demanant tant a la població, només de dedicar una tarda a l’any a la causa? Potser no, però la ciutadania sobiranista ha d’aguantar embolics a diari, canvis de rumb, xocs entre suposats aliats, paraules i més paraules, mentre no es percep cap avenç significatiu. Així, el cansament és obvi i comprensible.
Fa just un any la mobilització, ja en la campanya abans del 27S, havia de ser determinant. I, després que el país decidís donar majoria absoluta a l’independentista, tot havia d’anar rodat, però… La realitat és que els dos milions que s’han mobilitzat per l’emancipació del país han hagut d’aguantar de moment 11 mesos de discussions i divergències en el si secessionista que no han cessat en gairebé cap moment i que, de moment, encara s’allarguen. Això, deixant de banda algunes proclames a la cambra catalana, ha donat la percepció a la gent que no s’avança gens ara que es té govern i majoria parlamentària a favor.
A més, no ajuda el fet que els polítics del país s’arronsin davant el TC, que sembla que tot estigui a l’espera d’un referèndum impossible, que s’hagi de modificar el full de ruta cada sis mesos i s’hagin d’incorporar propostes que ja s’han dut a terme –la RUI passarà a tenir més incidència que el 9N si, amb el 45% de participació, el resultat és d’un 80% de sí?-, que les estructures d’Estat i la independència econòmica encara ni s’olorin, que Europa no faci cas i no tingui pensat fer-ho tenint en compte que Catalunya és la carpeta número 1714 en l’ordre de prioritats comunitàries fem el que fem…
Són tots, sí, motius per no assistir a la manifestació de l’11 de setembre, però alhora ho són per tornar-hi. Per què? Per què ningú havia dit que seria fàcil, perquè tothom sabia que això seria una marató i, sobretot, perquèl’estratègia de l’Estat és precisament aquesta, es basa en tres objectius: dilatar-ho tot fins l’infinit, forçar la ruptura en el front polític sobiranista i causar una desesperació i un desànim en la ciutadania que acabi amb el moviment. Potser podran apropar-se als dos primers, però no al tercer, perquè aquest està a les nostres mans. I ara mateix, ‘perdre’ una tarda d’un dia festiu tampoc és un desgast inassumible per, com a mínim, evitar que Madrid se’n surti amb un dels tres objectius. I, amb aquest, potser també podrem fer descarrilar els altres dos.
Article escrit per Guifré Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
