Divendres, 29 de maig de 2020 - Edició 673
La República

El sector cultural suma el doble de dones que d’homes els últims quatre anys però encara no assoleix la paritat

Belén Funes, Irene Solà, Suu, Alícia Gorina i Irene Moray exposen a l’ACN els seus desafiaments com a dones i creadores

Avatar
Agències 07/03/2020
La directora de 'In wonderland', Alícia Gorina, el 31 de maig del 2019 (horitzontal).

En els últims quatre anys, 19.000 dones més es dediquen a la cultura a Catalunya, un creixement que gairebé dobla el dels homes que s’han incorporat al sector des del 2016. Així i tot, encara són minoria (43%), la presència en llocs de responsabilitat és escassa i la paritat, una quimera en subsectors com el del videojoc, on no arriben al 17%. A les portes del 8-M, la realitzadora Belén Funes, l’escriptora Irene Solà, la cantant Suu o la periodista Esther Vivas comparteixen a l’ACN impressions sobre la situació de creadores i treballadores culturals. Observen una tendència positiva, però insuficient: més enllà de la les conquestes en representació i visibilitat, persisteix la sensació que l’etern sostre de vidre encara no s’ha trencat.

Segons dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA) recollides pel Departament de Cultura, l’any 2016 les dones ocupades en cultura a Catalunya eren 59.000, mentre que al 2019 la xifra va arribar gairebé a les 79.000. 20.000 més, doncs, i el doble que els homes que es van incorporar al sector durant el mateix període (prop de 10.000). L’estadística sembla indicar que el sector s’ha feminitzat en aquest últims anys, per bé que les dones encara són minoria i representen tot just el 43% dels 181.800 treballadors del món cultural.

Així, la paritat de gènere no s’ha assolit encara en cap dels grans sectors del sistema cultural (editorial, musical, audiovisual, arts escèniques o arts visuals). I en alguns, la poca participació de la dona és especialment sagnant, com en la incipient indústria del videojoc. El 2018 les dones representaven el 17% del col·lectiu, i això en un sector a l’alça, amb més de 140 empreses a Catalunya, 367 milions de facturació i que aquest any va crear un 22% de llocs de feina nous, arribant als 2.987 treballadors.

Per si fos poc, segons la periodista i experta en videojoc Marina Amores, aquest 17% és un percentatge que s’assoleix per perfils professionals de màrqueting, comunicació i art. “Si ens endinsem en terrenys molt més masculinitzats com el disseny de so o la programació, la xifra cau a un preocupant 4 %”, exposa en un article publicat dijous al CoNCA. I tot plegat, quan les dones aficionades al videojoc (‘gamers’) a l’Estat representen el 45% del total, segons l’Anuari de l’Associació Espanyola de Videojocs (2019).

L’autora de ‘Canto jo i la muntanya balla’, Irene Solà, a la llibreria la Central de Barcelona, el 15 de maig del 2019 (horitzontal).

L’autoria i la direcció femenines al teatre, lluny de la paritat

I és que més enllà de la igualtat numèrica que es reclama, l’accés als llocs de responsabilitat i les oportunitats de projecció i ascens laboral són l’altre front de batalla per a centenars de creadores. Al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) enguany s’ha arribat al 44% dels espectacles d’autoria femenina, i un 37% d’obres dirigides per dones. És una fita, si es té en compte que fa tan sols dos anys l’autoria i la direcció femenines al teatre públic de referència representaven el 15% del total programat, respectivament. Al Lliure, la xifra és idèntica quanta a l’autoria i la creació però assoleix el 26% en el cas de la direcció. Només al Mercat de les Flors, especialitzat en dansa, les últimes dades recollides corresponents a la temporada 2017-2018 assoleixen la paritat.

Però Alícia Gorina, que aquests dies hi dirigeix l’obra de Víctor Català (Caterina Albert) ‘Solitud’, dins d’un cicle dedicat a les pioneres de la dramatúrgia catalana, alerta que potser en el món cultural “la discriminació és més invisible”, i demana “no relaxar-se”. En aquest sentit, apunta que els principals obstacles que s’ha trobat com a dona creadora són cert “paternalisme” i “incomprensió cap a una sensibilitat no predominant”. Això, admetent certes “resistències” en ella mateixa: “He hagut d’anar-me adonant com jo mateixa reproduïa esquemes del sistema”.

A les companyies catalanes d’arts escèniques, i als mateixos teatres, la relació homes-dones segueix sent desigual en termes absoluts, i per àmbits de responsabilitat. Segons mostren dades del departament de Cultura del 2018, la xifra més o menys anivellada del treballadors homes i dones en les companyies (611 a 512), amaga una majoria més àmplia dels primers en rols artístics (actors, directors, escenògrafs, etc.), encara més acusada en les feines tècniques (149 treballadors per 60 treballadores) i inversament proporcional en responsabilitats de gestió, on dominen les dones.

Concretament, en l’àmbit artístic (en què hi ha el 59% dels homes enfront al 41% de dones) i en el de serveis és on les companyies catalanes s’acosten més a la paritat, mentre que el tècnic és majoritàriament masculí (71%). Per contra, en la gestió la presència femenina guanya (65,7%).

Mejor cortometraje de ficción es para Suc de Síndria en la a XXXIV edición de los Premios Goya, en Málaga (Andalucía, España), a 25 de enero de 2020.
gala de la XXXIV edición de los Premios Goya, en Málaga (Andalucía, España), a 25 de enero de 2020.
1/25/2020

La música: més dones als escenaris i poques als despatxos

 

“Més d’un cop m’han preguntat de qui sóc la novia, o la filla, als camerinos”, confessa la jove cantant Suu (Susana Ventura), que acaba de publicar el seu segon disc, ‘Ventura’ (Halley Records) . Malgrat la projecció pública d’artistes com ella, o de la capacitat arrossegadora de grans festivals com Primavera Sound, que l’any passat va dissenyar un cartell més que paritari, segons l’Anuari de la Música 2019 el percentatge de bandes femenines i cantants dones no va superar el 15% en global -un 38% si es consideren també els conjunts mixtos-. Però és que al 2016 no arribaven a l’11%.

 

Ja al 2019, i agafant com a referència festivals amb finançament públic, dels 2.837 concerts en 99 festivals analitzats que reben finançament o crèdit de l’ICEC, un 35% han estat protagonitzats per dones. La xifra és més alta, però un cop més, queda lluny de la paritat desitjada. I si el que s’analitza són els certàmens amb suport de la direcció general de Cultura Popular, el percentatge de dones és poc més que testimonial: un 15%.

 

“Vull que em programin, però em moro del dolor quan sento que m’han contractat només perquè sóc una dona i em volen per a fer un cartell paritari”, confessa Suu. És la mateixa visió que comparteixen les creadores consultades per l’ACN davant l’anomenada discriminació positiva: un mal necessari. “El concepte és ‘xungo'”, apunta la fotògrafa i realitzadora Irene Moray (‘Suc de Síndria’, premis Goya i Gaudí 2020 al Millor Curtmetratge), “però no es tracta d’agafar dones per omplir la quota sinó de treure la quota de mediocritat que ocupen els homes”, reflexiona.

 

Encara en l’àmbit musical, el sostre de vidre apareix quan s’analitzen, per exemple, els perfils professionals dins de la indústria del directe i el sector discogràfic. Els empresaris (promotors, mànagers, representants, directors de segells, etc.) copaven més del 80% del sector l’any 2018, constata l’Anuari de la Música. El volum de treballadors del sector és força igualat, però, de nou, només el 12% de les dones vinculades a sales de concerts en són directives. En el món dels segells discogràfics, i segons dades de l’Associació de Productors i Editors Fonogràfics i Videogràfics Catalans, (APECAT), només un 30% dels treballadors són dones. Això sí, el 43% ocupen càrrecs de responsabilitat o directius.

 

Les lletres, un món de firma masculina i consum femení

 

L’escriptora Irene Solà -autora de l’aplaudit i premiat ‘Canto jo i la muntanya balla’ (Anagrama, 2019)- no s’atreveix a identificar obstacles que li han impedit d’avançar professionalment pel fet de ser dona (però sí “actituds que incomoden a les xarxes socials, per part de senyors”). Això no obstant, no se li escapa, per exemple, que dels títols més venuts a Catalunya entre el 2016 i el 2019, només el 33,7% són d’autoria femenina (Librired). Només en la ficció el percentatge d’homes (52%) i dones (47%) s’acosta. Paradoxalment, el 70% de dones assegura que llegeix llibres, mentre que aquesta xifra només frega el 60% en el cas dels homes, segons l’Enquesta de participació cultural de Catalunya.

 

“Cal preguntar-se per què i què podem fer per donar opcions d’ocupar l’espai a veus que legítimament els pertoca i no l’han tingut”, apunta una autora que entén que “mentre hi hagi llibres o pel·lícules considerats per a dones perquè estan escrits per dones o perquè tenen protagonistes femenins, i en canvi, llibres escrits per senyors amb personatges masculins, considerats universals o cultura neutra, hi haurà coses per lluitar”.

 

Més nominades en el cinema

 

En un sector tan atomitzat com l’audiovisual no és senzill fer una aproximació a la situació general de les dones. Belén Funes -triomfadora als Premis Gaudí amb tres guardons pel film ‘La hija de un ladrón’, i Premi Goya com a directora novell- opina que la millor notícia dels darrers anys és que “les millors òperes primes les han dirigit dones”. “S’ha començat a implantar la idea que les dones poden fer una bona obra, amb prestigi entre els crítics i als festivals”, apunta. Amb tot, sosté que com a dona “sempre has de demostrar al món que mereixes ser on ets” mentre als homes “se’ls pressuposa la llibertat d’equivocar-se”. Irene Moray sent que cada cop es fa més “xarxa” entre dones de l’audiovisual, i es generen nous “referents” que fan de “mirall”.

 

El cert és que les nominacions dels recents Premis Gaudí han estat més paritàries que mai, i tres de les quatre candidates a Millor Pel·lícula eren dirigides per dones. Però una d’elles, Neus Ballús (‘El viatge de la Marta’), llençava recentment aquest advertiment: “Tenim una fotografia molt bona de nominacions, que reflecteix una decisió dels acadèmics, però el total de la producció cinematogràfica no és paritària”. Per això, afegia “hem d’exercir la vigilància, perquè sinó (en anys vinents) tornarem a ser on som”.

 

Contra aquest vaticini remen des del sector públic institucions com l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC), responsable entre altres de les subvencions a la producció audiovisual. Aplicant des del 2017 el ‘criteri de gènere’, l’any 2019, es van subvencionar un 61% més de produccions liderades per dones, que van rebre el 78% de tots els ajuts concedits a producció. Amb aquest mateix biaix per estimular l’audiovisual femení, en els darrers 3 anys, els projectes subvencionats liderats per dones en les línies de producció audiovisual ha estat del 50,33 % i han obtingut un 54,95 % de la dotació.

 

Brots verds per al futur

 

Aquesta setmana, la cantant Amaia es queixava en un col·loqui que s’ha fet viral que la indústria musical és essencialment masculina, i que s’ha acostumat a treballar rodejada d’homes. Però Núria Graham, que ha col·laborat en el seu últim disc i ha gravat amb ella a l’estudi, li feia memòria en una piulada: “Per sort les coses estan canviant i crec que això també és important compartir-ho”, matisava la cantant vigatana.

 

Irene Solà i la mateixa Suu s’apunten a aquesta visió un punt optimista respecte els entorns professionals, encara dominats per homes, però que no sempre troben hostils. “Cada vegada estem treballant més en conjunció amb un seguit d’homes que estant entenent totes aquestes coses i, des del lloc que els toca, estan fent el que poden per canviar les coses”, opina l’escriptora. “La majoria d’homes que ocupen el meu entorn, cada cop són més aliats i s’adonen que aquesta lluita no és només cosa nostra”, secunda la cantant.

 

8-M reivindicatiu

 

A les portes del 8M, Esther Vivas, periodista i autora de ‘Mama desobedient’ (Ara Llibres), demana que el moviment feminista “faci bandera” de la maternitat com a dret, un camp “en disputa”, que demana “no idealitzar-la però posar-la en valor”. Per Vivas, el món de la cultura ha de ser un “altaveu” de la lluita feminista, un instrument per “visibilitzar” les discriminacions cap a les dones per prendre “consciència” del camí a recórrer.

 

Més crítica es mostra la cantant Suu amb la literatura feminista que es genera cada 8M: “Em sembla patètic que els mitjans i inclús els creadors utilitzin aquest dia per vendre que recolzen molt el feminisme i així no haver de dir res la resta de l’any .Prou fer cançons i samarretes feministes per vendre-les el 8 de març de cada any. S’estan carregant la lluita i l’estan convertint en un negoci”.

 

Relacionats