On són? On s’humanitzen els silencis dels qui ho van ser tot en aquest partit? Aquesta és la pregunta que ens fem molts dels que portem dècades picant pedra, defensant unes sigles històriques que avui semblen desdibuixades. Davant la deriva actual, el buit és ensordidor. On són els Puigcercós, Benach, Vendrell, Marta Rovira, Bosch, Godàs, Huguet, on són els dirigents de el NEN o de Foc Nou? On ha anat a parar el pes moral dels dirigents que van bastir l’independentisme modern quan tot era adversitat?
Avui, l’actual direcció està abocant Esquerra Republicana de Catalunya a ser un partit subaltern, una marca blanca més de l’esquerra espanyola. S’ha perdut el rumb i l’orgull. Com pot ser que hàgim renunciat a la nostra veu pròpia? Partits amb molta menys història com EH Bildu, el Bloque Nacionalista Galego (BNG) o fins i tot Adelante Andalucía tenen la dignitat, la força i la valentia de presentar-se davant els seus pobles amb projectes nacionals desacomplexats. Mentrestant, ERC es dilueix en la teranyina de la governabilitat de l’Estat, renunciant a plantar cara.
El càncer d’aquesta etapa no és només ideològic, és democràtic:
- El silenci còmplice del territori: On són els dirigents comarcals i regionals que es mostren escandalitzats i es fan creus en privat, però que callen de forma submisa a les Executives i als Consells Nacionals?
- Diputats sense veu: On han anat els representants valents? Què fan els nostres diputats i diputades que segueixen muts davant d’una cúpula que pren les decisions a porta tancada, asfixiant els canals de participació de les bases i bloquejant la vida democràtica del partit?
- L’oblit de la independència: On ha quedat l’objectiu de la independència? Tants anys de lluita, de presó, d’exili i de sacrifici col·lectiu per acabar esdevenint la crossa d’un projecte espanyol que mai complirà amb Catalunya.
No, no estem sols. No som pocs els «vells militants» els qui veiem la gravetat de la tragèdia. El risc és real i l’analogia és sagnant: l’actual direcció porta ERC a ser l’Euskadiko Ezkerra del segle XXI, un partit que va néixer de l’alliberament nacional i va acabar absorbit i assimilat pel socialisme d’Estat.
Què ens queda per fer? Esperar de braços plegats a tancar el llum quan ja no quedi ningú? No. La història del partit i de l’independentisme no pertany als quatre que avui ocupen els despatxos de la seu central; pertany a la militància.
Companys i companyes, alcem-nos. Revertim aquesta desfeta abans no sigui massa tard. Som un partit independentista i tenim l’obligació moral i política de treballar per l’alliberament del nostre país. Si la cúpula calla i s’entrega, que parlin les bases. Reaccionem!
Joan Puig Cordon, 35 anys de militància
