Des de la distància freda i calculadora dels despatxos on es dissenya la política real, les peces del trencaclosques de l’esquerra estatal i catalana acaben d’encaixar en un moviment de supervivència extrema. El pacte firmat entre Podemos i ERC perquè Gabriel Rufián i Irene Montero facin equip de campanya no és cap casualitat sobrevinguda. És la culminació d’una crònica política minuciosament ordida pels autèntics ideòlegs de l’operació: Pablo Iglesias i el magnet mediàtic Jaume Roures.
El pla, nascut com un mecanisme de respiració assistida per a un Podemos asfixiat després de la seva traumàtica ruptura amb Sumar, té les seves arrels intel·lectuals en un laboratori molt concret: l’Institut Sobiranies. Va ser en aquest espai de confluència on Xavier Domènech, actuant com a pont teòric i sota la tutela estratègica de la direcció morada, va començar a teixir la xarxa. L’objectiu inicial no era un altre que captivar i seduir l’independentisme d’esquerres històric, personificat en un Joan Tardà que va veure amb bons ulls recuperar l’esperit del front plurinacional.
Amb el vistiplau de Tardà des de la rereguarda i l’ambició de Rufián com a altaveu, s’ha tancat el cercle perfecte a Catalunya: Podemos renúncia a competir en territori català a canvi d’integrar-se de forma inèdita a les llistes republicanes, mentre Rufián esdevé un actiu lila de cara a l’Estat.
Però darrere d’aquesta retòrica de «fraternitat d’esquerres per frenar el feixisme», l’ull de Déu hi veu un interès molt més humà i pragmàtic. Per a Podemos, el pacte és l’única via de garantir la seva supervivència institucional a les eleccions generals del proper 29 de novembre. Per a Pablo Iglesias, que ja ha sortit públicament a beneir l’aliança a través dels seus altaveus, la jugada té un gust addicional i dolç: la venjança freda contra Sumar i el projecte de Frente Amplio liderat per Ada Colau, als quals s’intenta buidar d’espai i contingut dinamitant la seva capacitat d’aglutinar el vot rupturista.
L’ull que tot ho veu descendeix finalment sobre la paradoxa més gran d’aquest tàndem. Resulta gairebé inversemblant que Esquerra Republicana de Catalunya, un partit històric amb més de 90 anys de trajectòria, hagi acceptat rebaixar-se a fer de peó i camp de batalla d’una guerra civil aliena entre les esquerres espanyoles. En el camí d’engatusar i deixar-se engatusar, la històrica formació sembla haver arriat les seves banderes fundacionals: la independència de Catalunya ja no és la fita irrenunciable de l’horitzó, sinó una utopia diluïda en el pragmatisme de la moqueta de Madrid. El vell partit de Macià i Companys prefereix avui l’oxigen d’un pacte de supervivència estatal a la trinxera del desig sobiranista, diluint el seu propi llegat per salvar els mobles d’aquells que, en el fons, només busquen un altaveu on plorar les seves pròpies venjances. El tauler s’ha mogut, i els daus ja estan llançats.
