Us heu preguntat el motiu pel qual els atletes catalans que han guanyat una medalla en algun campionat han estat incapaços d’ensenyar la senyera?, Ho tenim confirmat: “ho tenen prohibit sota amenaça de perdre les beques.”
Mentre l’opinió pública mira cap a una altra banda, s’està consumant una de les renúncies més flagrants de la història de l’esport català. El que durant dècades va ser una lluita transversal, apassionada i legítima pel reconeixement oficial de les seleccions catalanes s’ha convertit avui en un erm de silenci complacent i desídia institucional. Ens volen apagats, ens volen assimilats, i el pitjor és que l’estratègia s’està executant des de les mateixes estructures que haurien de defensar l’esport propi.
De la reivindicació al negoci de les instal·lacions
La Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC) ha diluït progressivament el paper de la Plataforma ProSeleccions Esportives Catalanes i del Comitè Olímpic de Catalunya (COC). On abans hi havia una maquinària activa per buscar escletxes internacionals i incentius per al reconeixement de les nostres seleccions, avui hi ha una gestora de recursos.
La prioritat ha canviat radicalment: s’ha triat la via de la monetització. Sembla que gestionar instal·lacions esportives i assegurar el compte de resultats és més lucratiu i menys conflictiu que plantar cara pel teixit nacional de l’esport. La flama de la reivindicació s’ha apagat a canvi de la pau financera amb l’Estat.
La llei de la por: senyeres prohibides i beques sota amenaça
L’absurditat i la gravetat de la situació han arribat a l’esfera més personal dels esportistes. Familiars d’atletes d’elit i membres de les mateixes federacions catalanes ho confirmen en veu baixa: existeix una prohibició no escrita, però llançada de forma taxativa, de lluir la senyera en els moments de victòria.
El xantatge és directe i eficaç: l’esportista que gosi saltar-se el guió imposat s’arrisca a perdre les seves beques i ajuts econòmics. La por a la represàlia institucional ha emmudit els nostres campions, convertint el podi en un espai de control polític on la identitat catalana és completament vetada.
Pactes de paper i l’oblit de la televisió pública
Aquesta paràlisi compta amb la complicitat de l’esfera política. L’acord de govern entre el PSC i ERC recollia de forma explícita el compromís de promocionar les seleccions catalanes. Anys després d’aquells acords, la realitat és inapel·lable: el projecte està totalment abandonat a un calaix.
Fins i tot aquelles seleccions que sí que estan reconegudes oficialment a nivell internacional, com és el cas històric del korfbal, pateixen una manca crònica d’ajuts, recursos i, sobretot, de promoció mediàtica. La televisió pública catalana, que hauria de ser el gran altaveu d’aquestes fites i d’aquests esports, els relega a la invisibilitat. Si la mateixa casa no en parla, el missatge cap a l’exterior és clar: no existim.
Medalles robades i dobles rases
La maquinària de l’esport espanyol es nodreix històricament, i de forma desproporcionada, de l’esforç, les instal·lacions, els clubs i el talent dels esportistes catalans. Són medalles “robades” impunament per engreixar el medaller d’un Estat que, a canvi, nega l’existència esportiva de Catalunya.
La dobles rases van quedar un cop més en evidència durant la celebració de la victòria del mundial de futbol a Madrid. Mentre que a diversos jugadors se’ls va permetre lluir amb total normalitat les seves banderes autonòmiques, no es va veure cap senyera ni cap ikurrina. L’assimilació exigeix la desaparició dels símbols que recorden que hi ha nacions sense estat que reclamen el seu lloc al món.
Una crida a la resistència: és hora de refundar l’esperit guanyador
Fem una crida urgent a totes les persones, esportistes, federatius, clubs i activistes que es neguen a acceptar aquest silenci imposat. És el moment de fer un pas endavant i articular un moviment renovat; una xarxa o entitat desacomplexada que recuperi l’esperit fundacional de la Plataforma ProSeleccions Esportives Catalanes. Però no per fer resistència passiva, sinó amb una mentalitat purament guanyadora.
Necessitem gent disposada a treballar fermament, dia a dia, de forma independent i sense por a les represàlies en les beques o els ajuts, per assolir el reconeixement oficial del màxim nombre possible de seleccions catalanes. Si creus que l’esport català mereix competir de tu a tu amb el món i vols formar part d’aquesta reconstrucció necessària, uneix-te. La dignitat del nostre esport no està en venda, i la lluita per les nostres seleccions tot just torna a començar.
Si esteu interessats un correu a jpuig@larepublica.cat
