Dissabte, 26 de setembre de 2020 - Edició 793
La República

Reflexions d’un dia de confinament

“Et lleves al matí i dubtes. Et mesures la respiració valorant si és ansietat o covid. Et busques la febre, i la seva absència et revela que només estàs nerviosa, a l’expectativa…”

Maria Vidal
Maria Vidal 17/03/2020

Aquests dies fan venir al cap uns versos de Rosalía de Castro inclosos al seu llibre Follas Novas:

¿Qué pasa ò redor de min?
¿Qué me pasa qu’eu non sei?
Teño medo d’un-ha cousa
que vive e que non se vé.
Teño medo á desgracia traidora
que ven, e que nunca se sabe onde ven.

Tens por. Amb una resignació decidida vas començar un confinament progressiu. Vas deixar lligats els teus assumptes, vas fer una cervesa amb qui trobaries més a faltar i vas anar apilant llistes mentals sobre tot el que voldries fer aquests dies. Ja t’has programat l’avorriment, la tristesa i la impotència. Penses que potser les minimitzes si no pares de fer coses compulsivament. Per fi podràs llegir aquell llibre tan llarg, endreçar tots els pots de la cuina, llençar els mitjons foradats i rentar els vidres per fora. Et miraràs tota la filmografia de Hitchcock, i potser la de Godard també, què coi, que això serà llarg. Et regales un somriure fals i un pensament impostat “què bé, ara ja no podré esquivar fer totes aquestes coses!”

Et lleves al matí i dubtes. Et mesures la respiració valorant si és ansietat o covid. Et busques la febre, i la seva absència et revela que només estàs nerviosa, a l’expectativa. Encens la Nespresso mentre repasses totes les coses que tenies ganes de fer i que hauran d’esperar, totes les persones que no podràs veure, tots els plans que has cancel·lat. La Nespresso  acaba de servir-te el cafè, et sorprens donant-li les gràcies, somrius amb ironia i penses “ja comencem a perdre el cap”. Amb moviments de robot programat comences la jornada laboral. “Se li pot dir jornada?” Comences una argumentació interna. La deixes. “És igual, millor no plantejar-se gaire què estem fent.”

Al cap d’unes hores et trobes que ja has dinat. Ets al mig del menjador mirant-te el sofà amb recel. Saps que si t’hi estires, t’hi enfonses. Saps que et xuclarà, però vols estirar-t’hi. Somrius i fas mitja volta recordant que la setmana passada haguessis pagat diners per poder anar a casa a fer la migdiada. Seus a l’escriptori, obres l’ordinador i mires el mòbil. Més acudits, més vídeos. Rius per sota el nas, deixes el mòbil. Sospires, poses la contrasenya altre cop i sant tornem-hi.

Al vespre comencen els concerts de torn. T’aixeques, tanques la finestra i te’n vas a la dutxa. Et poses a reflexionar en quin moment vam començar a passar les penes en societat. A casa sempre havíem tingut clar que els moments durs es passen en silenci o parlant-ne només amb qui més t’estimes. Et planteges si el virus està canviant la nostra manera de fer com a societat, si potser ens pot arribar a convertir en una comunitat de debò. El pensament se’t complica i et fa mandra. Te’n vas a rentar la cuina per tercera vegada i sents que t’arriben correus de la feina.

T’enfades pensant en la trampa que porta implícita el teletreball. Et dirigeixes a l’ordinador i l’apagues. 22:17h i ja te n’aniries a dormir, però recordes que avui no has llegit ni una línia. Obres el llibre i l’aguantes davant dels ulls.
Penses. Tots tenim por del virus. Tenim por veient que no afluixa, que els governants no ho estan gestionant com voldríem. Tenim por per les nostres famílies i la gent que ens estimem. Fins i tot si som joves tenim por d’estar-lo transmetent o de patir el virus i convertir-nos en l’excepció, ja gairebé pots veure el titular: Una noia de 23 anys sense patologies prèvies, la morta més jove a causa del coronavirus. Tenim por d’estar-nos perdent alguna cosa, però és que en realitat a fora no està passant res. Estem tots en la mateixa situació, fent voltes als mateixos pensaments i reflexions. “Teño medo á desgracia traidora / que ven, e que nunca se sabe onde ven.”

Relacionats