Dissabte, 14 de Desembre de 2019 - Edició 506
La República

Miquel Buch o el col·laboracionista necessari

“L’anunci de l’”auditòria més gran de la història” no ha canviat ni una mica les actuacions de la BRIMO, ja que el sector més ultra dels Mossos es veu avalat per tantes altres investigacions que han acabat en no res”

Carles Herèdia
Carles Herèdia 22/11/2019
Pla curt del conseller d'Interior, Miquel Buch, durant la inauguració de les jornades sobre crim organitzat, el 6-11-19 (horitzontal).

Les metròpolis i el poder sempre han buscat col·laboradors entre els oprimits per a facilitar i blanquejar la seva repressió. D’exemples, amb diferents intensitats, en trobem al llarg de tota la història. L’objectiu és clar i senzill: Que algú del mateix territori reprimeixi a la seva gent, estalviant així feina i recursos a l’Estat o poder en qüestió.
Els antiavalots dels Mossos d’Esquadra no han estat mai una àrea coneguda per la seva proporcionalitat o actuacions democràtiques. Ara bé, en els darrers mesos s’ha vist com la brutalitat o la connivència amb els ultres creixia en aquest cos, ja no només superant aquell any 2017 en què la gestió de l’ordre públic era totalment diferent, sinó també els mesos d’aplicació del 155, quan els Mossos estaven més continguts.

Aquesta situació ja va anar in crescendo durant la segona meitat de l’any 2018, coincidint amb el nomenament de Miquel Buch com a Conseller d’Interior. Moltes entitats ja avisaven d’aquesta onada de brutalitat policial amb exemples com les manifestacions antifeixistes de Girona o Terrassa, el Consell de Ministres a Barcelona, la manifestació dels ultres de la JUSAPOL o la vaga general prèvia al judici als presos polítics. Al desembre del 2018 les creixents crítiques i els dubtes de Quim Torra amb el Conseller van fer que Buch i el Govern sortissin del pas anunciant una investigació interna i depurar responsabilitats. Aquella oportunitat, però, es va perdre, i la investigació interna va acabar defensant les actuacions policials. Buch, doncs, donava carta blanca a la BRIMO, que cada cop es veien més forts.

La situació doncs empitjorava constantment fins a arribar al clímax de la revolta catalana d’aquest octubre. Prèviament, el Conseller ja havia lapidat les competències de la Generalitat acceptant un comandament policial conjunt amb la Guardia Civil i la Policia Nacional anomenat CECOR que a la pràctica significava que aquests dos cossos tornaven a tenir permís d’actuació en ordre públic a tot Catalunya. L’Odi extrem, el desplegament massiu i provocador i la duresa contra la ciutadania d’aquestes unitats policials encara van atiar més el polvorí que s’estava gestant.

Tot això va provocar les imatges dantesques de brutalitat policial d’aquests dos mesos que tots i totes coneixeu. Línies policials conjuntes de Mossos i Policia Nacional, caceres pels carrers, provocacions a manifestants amb altaveus, ús de gasos i pilotes de goma, pràctiques il·legals de tota mena, permissivitat total amb grups feixistes violents fregant les actuacions parapolicials, atropellaments a manifestants, maltractaments i amenaces a comissaria, pallisses pels carrers, identificacions brutals i tota mena d’abusos que han significat un miler de manifestants ferits, desenes d’ells de greus i molt greus, centenars de detinguts i desenes d’empresonats. En definitiva, la pitjor onada repressiva a Catalunya de les darreres dècades.

El súmmum d’aquesta bogeria és que Miquel Buch no només no ha criticat en cap moment l’operatiu en conjunt, sinó que ha defensat en múltiples ocasions les actuacions policials. I fins i tot s’ha vist acompanyat per dos dels defensors més ferms de la seva tasca: Artur Mas i Pere Aragonès.

Ni l’anunci de l’”auditòria més gran de la història” ha canviat ni una mica les actuacions de la BRIMO, ja que el sector més ultra dels Mossos es veu avalat per tantes altres investigacions internes que han acabat en no res. Només fum i propaganda política.

Buch, però, té un problema: Les dades de l’enquesta del GESOP anuncien un suport mínim a la BRIMO i a la seva gestió entre l’independentisme. Fins i tot els votants del seu propi partit suspenen amb el 55,4% al cos d’antiavalots i li posen una nota de 3,8 de mitjana, mentre aproven amb nota a manifestants i a les accions del CDR.

Els pocs defensors del Conseller només troben arguments com “La Generalitat ja no controla als Mossos”, “Si no hi ha en Buch, un altre faria el mateix” o “Almenys així els podem controlar una mica i que no peguin tan fort”. Si realment, però, el Govern ja no controla l’ordre públic i no pot defensar als seus ciutadans, la seva responsabilitat és denunciar aquesta situació, i intentar canviar-ho. I si per intentar canviar aquesta injustícia acabés perdent una competència que ja no controles de facto, és preferible evidenciar aquesta situació que no pas ser corresponsable i blanquejar la repressió contra la teva pròpia gent.

Miquel Buch segueix en el càrrec i ha esdevingut un digne de Pere Anton Veciana, botifler que menava a les tropes borbòniques pels camins i viaranys del territori durant la Guerra de Successió i que va ser el fundador dels Mossos d’Esquadra, cos creats per a perseguir els guerrillers rebels que romanien a les muntanyes del rerepaís. Són els col·laboradors necessaris que tot repressor ha de tenir, i la història així els recordarà.

Relacionats