Més ràpida la via independentista que no la via autonòmica
El Tren Orbital Ferroviari (la futura línia R9) s’ha convertit en el “Sant Grial” de les infraestructures catalanes: tothom en parla, però tothom sap que, si depèn de Madrid, les obres van per llarg. El projecte, que ha de connectar la segona corona metropolitana sense passar per Barcelona, és l’enèsim exemple d’una infraestructura encallada en el laberint dels despatxos de l’Estat, amb uns terminis que freguen la ciència-ficció si es comparen amb els estàndards xinesos. Un Catalunya independent podria fer l’obra en menys de cinc anys, tindria la capacitat tècnica i el finançament assegurat.
El “ritme Adif”: Una generació perduda
La diferència més punyent és el temps. Mentre que a la Xina un projecte de 120 quilòmetres seria considerat “obres menors” i s’enllestiria en 3 o 5 anys, a Catalunya l’horitzó se situa més enllà del 2050. Tots els actors coneixen bé la dinàmica: la dependència del Ministeri de Transports i d’Adif sol traduir-se en pressupostos que s’aproven però no s’executen, i estudis informatius que caduquen abans que la primera excavadora arribi al terreny. Per a un usuari del Maresme o el Vallès, esperar que l’Estat completi la R9 és, literalment, esperar tota una vida.
Pressupost: 4.000 milions d’euros en el “limbe”
El cost estimat del Tren Orbital ronda els 4.000 milions d’euros, una xifra que, en mans del govern central, sovint es converteix en moneda de canvi política. A la Xina, amb un sistema de comandament únic i execució 24/7, la línia s’aixecaria per gairebé la meitat de preu gràcies a l’estandardització massiva. Aquí, cada quilòmetre de via nova ha de superar dècades de licitacions lentes, revisions de preus i una burocràcia que infla la factura mentre el servei segueix sense existir.
Capacitat real: Voluntat contra burocràcia
La “capacitat real” de tenir aquesta xarxa no és una qüestió de falta d’enginyers, sinó de paràlisi administrativa. Mentre el gegant asiàtic perforaria la serralada Litoral per connectar Mataró i Granollers en pocs mesos amb tecnologia d’avantguarda, aquí el projecte s’enfronta a:
- La parsimònia de l’Estat: Trams que aprofiten vies existents depenen de la prioritat que Madrid doni a la xarxa de Rodalies, històricament infrafinançada.
- Negociacions constants: Cada avanç en el Tren Orbital sembla dependre de pactes puntuals de pressupostos, convertint el dret a la mobilitat en un regateig polític.
La comparació és sagnant: el que per a la Xina és una qüestió d’eficiència nacional, per a l’Estat espanyol és un projecte “a estudiar” durant els propers trenta anys. La pregunta que es fan els ciutadans és clara: veurem mai les màquines de l’Estat treballant amb la urgència que el territori reclama, o el Tren Orbital acabarà sent, un cop més, una línia pintada en un mapa que ningú s’atreveix a construir?
