Ada Colau no vol ser “ex” de res. Malgrat haver abandonat la primera línia institucional, l’exalcaldessa de Barcelona ha tornat a aparèixer per repartir carnets de responsabilitat històrica i marcar el camí a seguir a la resta de formacions progressistes. En una ofensiva mediàtica a RTVE, Colau ha instat Oriol Junqueras a “reflexionar”, com si el futur de l’esquerra depengués exclusivament d’un pacte de supervivència entre cares ja desgastades pel temps i les urnes.
La paradoxa de la “generositat” i l’ombra de Valls
Resulta, com a mínim, sorprenent que qui ha liderat un cicle de fragmentació ara proclami la necessitat d’una “generositat” sense retrets. Aquesta crida a la “unitat d’esquerres” i a la “reflexió” de Junqueras topa frontalment amb l’hemeroteca més incòmoda per a l’exalcaldessa: el pacte del 2019. Resulta difícil sostenir un discurs sobre la fraternitat progressista quan, per mantenir la vara de comandament i vetar el guanyador de les eleccions —precisament ERC—, Colau no va tenir escrúpols a acceptar els vots de Manuel Valls. Aquell “operatiu d’estat” no només va esquerdar la confiança entre les forces d’esquerres, sinó que va demostrar que, per a Colau, el pragmatisme del poder passa per sobre de qualsevol coherència ideològica, convertint la seva actual lliçó de moralitat en un exercici de cinisme polític.
Una retirada estratègica?
Colau, que ara es descarta com a candidata —potser conscient que el seu cicle electoral ha tocat sostre—, pretén mantenir el control de l’estratègia des de la barrera de la seva fundació, oferint-se per a un “front ampli” on el realisme polític sembla brillar per la seva absència. Mentre demana unitat amb ERC i Podem, ignora que les ferides entre aquestes formacions són, en gran part, fruit de la incapacitat de gestió dels egos que ella mateixa representa. La seva crida a “no perdre ni un sol vot” sona més a un intent desesperat de salvar unes estructures en decadència que no pas a una proposta renovadora.
Atacs a Illa per desviar l’atenció
Però Colau no s’ha limitat a tutelar Junqueras. En un gir retòric per recuperar la seva faceta més activista, ha disparat contra el president Salvador Illa, a qui ha arribat a comparar amb el Partit Popular. Acusar el Govern de comportaments “propis de la dreta” i exigir dimissions per la gestió dels conflictes docents és una maniobra clàssica de manual: buscar l’enemic extern per cohesionar unes bases pròpies cada cop més desorientades.
Amb el seu “se’m cau la cara de vergonya”, Colau intenta situar-se novament en una superioritat moral que els resultats electorals li van prendre. La pregunta que queda a l’aire és si aquesta “intervenció” és realment un servei a l’esquerra o simplement l’últim intent d’una líder que es resisteix a acceptar que el seu temps de dictar els terminis de la política catalana ja ha passat.
