Dimarts, 19 de Novembre de 2019 - Edició 481
La República

Si tingués fills…

“Si tingués fills, ningú hauria de discutir més sobre el cadàver de Franco; dirien que és a l’infern de la mateixa manera que diuen que els nostres avis són al cel”

Xifré Ramos
Xifré Ramos 10/10/2019
Foto | Flickr.com/te55/

Si tingués fills, encara que fos poc abans de l’apocalipsi, els deixaria manar en nom meu.

Els donaria la meva voluntat, la meva boca, el meu DNI, fins i tot el meu cos tou perquè fessin alguna cosa honesta amb mi, amb aquest país, amb aquesta ràbia perversa que em menja a mi i a tothom que estimo a raig. Els meus fills sabrien fer-ho molt millor que jo.

Mentre que la majoria de les persones adultes confonem l’exigència amb la síndrome de Burnout i l’autoexplotació laboral, els infants exigeixen atenció sempre; sempre perquè pels infants ara significa sempre, i ara vol dir tot ara. Els infants tenen aquesta cosa tendra i radical de dir i desdir, de fer i desfer, de defensar-se sempre fort (fort tot i no saber les possibles represàlies, és clar) a cops de peu i potser, amb una mica de sort, disculpar-se abans de caure rendits.

Si els adults fa dècades que fem el ridícul, afirmació empíricament comprovable miri com es miri: cremant la terra, assassinant a milers de persones per motius econòmics, aixecant murs entre nosaltres i acceptant la violència en totes seves dimensions: quines coses més abominables podem fer les persones adultes? No vull desanimar-me – em dic, mentre sostinc que el millor que puc fer és deixar de formar part d’aquest desastre, ells ho farien millor, n’estic segur, perquè per manar mai ha fet falta passar per la universitat per ser una persona lliure, perquè les universitats d’avui són manufactures de somnis i poca cosa més.

Ells posarien remei a tota mena de temes complexos amb molta més eficàcia que nosaltres: el problema migratori – la invasió que, segons diuen, posa en perill no sé quins valors europeus – el resoldrien repartint-se uns a la dreta i els altres a l’esquerra, després a la inversa, i del caos en sorgiria una nova distribució. Potser no tothom es sentiria a gust perquè a totes les persones els agrada viure bé i patir el menys possible, però no moriria ningú, carai! Ningú no quedaria exclòs del país per raons ‘adultes’ i la distribució, sempre delicada i lenta, quedaria compensada per cromos de Toy Story o altres objectes molt més nobles que un visat.

Si tingués fills, ningú hauria de discutir més sobre el cadàver de Franco; dirien que és a l’infern de la mateixa manera que diuen que els nostres avis són al cel, o bé – els més menuts – es reunirien per fer panellets amb les seves restes. Neymar no tornaria al Barça fins que no s’adonés que ha de demanar perdó mirant cara a cara a tots els socis del club. El mar Mediterrani, avui esquitxat de plàstics i de carn humana, es convertiria en un gegantí parc aquàtic on tots els infants d’Europa i del més enllà podrien celebrar aniversaris massius. De forma similar, també es resoldria la desforestació rural i el turisme massificat; els nostres fills mai permetrien que un foraster tingués més valor que una cabra o una alzina.

Hi haurà qui pensi que deixar el món en mans dels infants, fills del present i del futur, sigui una excusa per treure’ns els problemes de sobre. Si és així, seria un bon moment per canviar els nostres hàbits, per desobeir a l’adult que està potinejant a tota la civilització.

Jo els deixaré manar en nom meu, sí, el poder de la ingenuïtat fa miracles.

Activista de Reus Refugi
Psicòleg, terapeuta familiar

Relacionats