Els resultats de les proves PISA del 2022 ens han retornat una imatge gens agradable. Més aviat ens han enfrontat a una situació de reculada de rendiments fins al límit del col·lapse, especialment al Principat de Catalunya i, de manera destacada, en els resultats de Comprensió lectora, sense que se salvin els resultats de Matemàtiques i Ciències. Si es comparen els resultats obtinguts des de l’edició de 2012 de les proves PISA, els resultats han decrescut de manera molt significativa, en el cas de les Matemàtiques hi ha una diferència de -24 punts, -38 en el de Comprensió lectora i -15 en el cas de les Ciències. Tot i les objeccions que puguem presentar als resultats que reflecteixen, no podem ignorar que es tracta d’un sistema d’avaluació del nostre sistema i que, per tant, alguna cosa volen dir i convé considerar-los.
De fet, i en relació amb el nostre sistema educatiu, des de fa un grapat d’anys, la nostra administració ha actuat una mica de manera semblant a l’emperador del conte infantil. Empesa per una hipotètica necessitat d’excel·lir en la renovació escolar, va deixar que a partir de l’acció d’uns telepredicadors de la nova pedagogia, Fundació Bofill o Escola Nova 21 entre d’altres, despleguessin una estructura de bisbes, rectors, vicaris, preveres i, fins i tot, algun sagristà perquè difonguessin la nova religió. Es tractava, deien, d’acabar amb l’antiga escola que, amb més encerts que errors i molts esforços dels professors, a principis del segle XXI havia generat un sistema escolar públic prou extens i qualificat per a complir eficaçment la seva primordial funció de formació rigorosa i fer d’ascensor social.
Les tesis centrals d’aquest moviment era que s’havia de canviar de metodologia i tècniques d’aprenentatge de manera que permetés superar el sistema educatiu dels darrers cent anys. Heus ací la clau de tot plegat, com els sastres del conte i la tela que només veien els bons professionals, van impulsar un nou marc que es va reconèixer com educació competencial i ensenyament per projectes (alguns sagristans en deien “pruiectas”). Tot plegat s’inseria en un marc en què els professors i els llibres, com també el coneixement que ens podien haver transmès, havien esdevingut obsolets, romanalles que no calia considerar. Tot havia de substituir-se per uns ensenyaments preeminentment socioafectius i subjectius, immersos, això sí, en un marc plenament tecnològic, cosa que volia dir amb maquinetes (ordinadors o mòbils), uns ginys que majoritàriament s’aprenien a fer funcionar a partir de tècniques d’encert i error. Si hi afegim una avaluació també competencial, com cal en aquest nou ordre, basada en una consideració d’un munt d’ítems que permetien valorar unes competències bàsiques que, si no hi havia un cataclisme de dimensions monumentals, farien possible que ningú no suspengués ni repetís, independentment dels coneixements que hagués consolidat. Amb això, finalment hem aconseguit minimitzar al màxim l’abandonament escolar, clar que sí, qui deixaria d’anar a un esbarjo continuat amb monitors sobrepreparats a qui se li pot exigir tot i es pot faltar al respecte impunement? Un alumne que es matricula a primer de primària i és admès pot tenir una certesa raonable que es graduarà en secundària i, molt probablement en batxillerat o formació professional també, sense fer res d’especial, ni estudiar. Amb aquestes condicions, qui cal que s’hi esforci i aprengui alguna cosa?
Si observem les dades obtingudes en els rendiments segons el tipus de titularitat del centre, públic o privat, també s’hi constaten diferències força significatives, sempre a favor dels resultats assolits en els centres privats. Les diferències serien de 37 punts en Matemàtiques i Ciències, i de 36 en Comprensió lectora. Costa molt de determinar quines han estat les causes d’aquestes diferències, i del seu sentit, però si hi pensem una mica, hi ha un seguit de factors que trobem en algunes escoles privades que hi podrien incidir, com seria el cas de l’adopció de sistemes educatius estrangers, o la no entrada en el que coneixem com educació competencial per exemple. El cert és que hi ha aquest desequilibri en tots els camps. I, amb aquestes dades, i si considerem que el discurs oficial ens parla d’afavorir la cohesió social o l’equitat com correspondria a un model educatiu republicà, podem constatar que hi hem fracassat. La tendència d’enfonsament de l’escola pública i preeminència de la privada ens permet parlar d’un model escolar que cada vegada s’assembla més a l’anglosaxó, bàsicament elitista, en què si vols tenir una formació amb reconeixement social has d’accedir a l’escola privada. Malgrat que les diferències al Regne Unit siguin molt més grans, de 70 punts a Matemàtiques, 60 a Comprensió lectora i 68 a Ciències, els valors generals obtinguts pel Regne Unit superen els de Catalunya en 26 punts a Matemàtiques, 36 a Comprensió lectora i 33 a Ciències. Fins i tot en aquesta tendència cap al model elitista i anglosaxó hi participem amb uns resultats més precaris.
Quin ha estat l’objectiu d’aquesta fugida d’estudi de l’escola catalana? Seria molt difícil de precisar, però hi ha dos pols que cal considerar de manera lògica: el negoci i el poder. Hi ha una via de negocis no sempre reconeguts ni fàcils de demostrar, però sí d’entreveure. El cas de la implantació dels ordinadors i equips electrònics a les aules va suposar una gran maniobra econòmica, amb resultats acadèmics gens clars, per cert, ja que els estudis fets han constatat retrocessos en l’Expressió escrita i el Càlcul. També hi ha una via de negoci possible en la contractació dels grans programes de formació del professorat, tan poc eficaços i gens vinculats als interessos dels claustres de cada centre, per cert, ja que ofereixen un seguit de nebuloses conceptuals que no tenen res a veure amb la pràctica docent real, però que són suficients per justificar-ne les taxes. A més de les grans oportunitats de negocis que sembla que han obert, també podem dir que han afavorit un cert moviment de grups de poder. En el cas de la Nova Escola 21 sembla força clar, ja que la presència d’EduCaixa i la Fundació Bofill permet pensar amb algun tipus de sistema d’influència, especialment si observem l’estructura de càrrecs del Departament d’Educació, ja que hi apareixen persones vinculades a la Fundació Bofill i al grup de telepredicadors del nou ordre pedagògic.
El resultat de tot plegat ha permès maquillar les dades d’abandonament i fracàs escolar fins a uns índexs que no ens hauríem pogut imaginar, principalment perquè són pantalles irreals i no responen als ritmes d’aprenentatge, sinó a les avaluacions que s’han modulat perquè passi tothom. Tothom es gradua, encara que no sàpiga les operacions bàsiques, que no entengui res, que no conegui res, ningú no li ha avaluat els coneixements i les competències reals. Amb aquesta pràctica perversa s’ha degradat les graduacions, ja que són certificats de res, de fum. Són uns simples papers que no indiquen res real. De fet, graduem gent en analfabetisme funcional, un analfabetisme 2.0 això sí. De fet, això, si considerem que la nostra societat ha de servir per subministrar serveis de poc valor, ja va bé. No cal invertir més en formació de qualitat, perquè no s’espera que puguem desenvolupar tasques de qualitat. Alhora, des de l’administració educativa insisteixen a plantejar mesures inconcretes i poc clares per revertir la situació actual. La consellera ha ofert fum, en forma d’un decàleg de mesures, unes cartes i una compareixença al Parlament que no passen de ser un brindis al sol. Reclamen que les famílies es dediquin a formar els fills en allò que han fet que l’escola dimitís. Ara, quan ja tenim els currículums esgavellats i irreconeixibles, demanen que el professorat els tregui del pou, però a partir de les seves directrius, això sí. Alguns bisbes o cardenals dels telepredicadors encara surten a tirar pilotes fora i responsabilitzar dels resultats uns estudiants immigrants, la pandèmia de covid, la de grip del 1920 o qui sap si, la pesta del segle XIV, encara que segons la diputada del PP, Lorena Roldán, seria cosa de la immersió i del català a l’escola. L’objectiu final sembla que no sigui tant l’aplicació de mesures que ens permetin revertir aquest desgavell, com continuar fent la viu-viu per no canviar la situació i els jocs de poder i les possibilitats de negocis. El cert és que ens hi juguem molt, tant com el futur de la nostra societat, la seva cohesió social i les possibilitats de progrés de tots plegats.
Pere Ribera i Pinós
Catedràtic jubilat de Llengua catalana i literatura
