Si volem esdevenir un estat i, sobretot, si volem convèncer la comunitat internacional, els catalans que no volen tenir-ne i els qui hi aspiren però no ho veuen factible, que l’acabarem tenint, hem de començar a tenir i practicar una política exterior de debò, digna de les nacions que tenen ja un estat i actuen en conseqüència. Allò que no podem permetre’ns més els independentistes és tenir tantes polítiques exteriors com partits o branques ideològiques integren l’independentisme. I encara podem permetre’ns menys, utilitzar els afers de política exterior com un instrument idoni per a reforçar els diferents projectes ideològics i alimentar la pugna partidista interna.
Les nacions amb estat només tenen una política exterior, no pas una colla en funció del partit que governa en cada període històric i dels seus interessos electorals o dels seus principis ideològics. Evidentment, aquesta política admet matisos i accents i és susceptible d’evolucionar pausadament, però mai, si el país vol ser respectat en el concert internacional, esdevé un mer instrument al servei de les lluites internes pel poder.
No soc pas un expert en política internacional, però si que em veig amb cor d’opinar-ne sense caure en la frivolitat, basant-me en un seguiment acurat dels conflictes entre nacions i la lectura exhaustiva de textos i documents elaborats pels especialistes. Aquest seguiment i aquestes lectures i la meva etapa com a president de la comissió de política exterior del nostre parlament, m’han permès establir un seguit de conclusions i reflexions que m’agradaria compartit, no pas amb afany de pontificar però sí d’induir a bastir una política exterior per a l’independentisme seriosa i profitosa.
Com que vull anar al gra, començaré per manifestar que qualsevol política exterior homologable ha de tenir present, si més no, els drets humans i civils, el principi de reciprocitat i el d’afinitat. N’hi pot haver altres d’importants, però aquests tres em semblen decisius i ineludibles, si no volem que ens acusin de no tocar ni quarts ni hores. El problema és que fins ara els partits i les entitats independentistes o no els han tingut en compte alhora, des d’una visió polièdrica, o han anat a raure als uns o als altres de forma improvisada o, de vegades, han pouat en un de forma excloent i menystenint completament la resta. Aferrissar-se en la defensa dels drets humans sense relativitzar-la d’acord amb els principis d’afinitat i reciprocitat, pot fer que ens vegin com una gran ONG que desconeix com funciona el món i els codis del poder i amb la qual res de sòlid pot negociar-s’hi.
Dels drets humans i civils no se’n pot prescindir mai, però tampoc no es pot obviar que no operen en un escenari polític sense interessos i correlacions de força, que pot convertir la seva defensa en un exercici èticament impecable però ben eixorc pel que fa a resultats tangibles. D’altra banda, sense reciprocitat, l’aplicació dels drets humans i civils pot conduir a reforçar estructures de poder recloses en si mateixes i insolidàries. Fiar-se dels compromisos de reciprocitat dels qui no hi tenim cap o gaires afinitats, és tant com arriscar-se a topar-hi tard o d’hora. Actuar fent prevaler l’afinitat però sense exigir reciprocitat, pot condemnar-te a esdevenir un peó al servei d’altres nacions i de les seves ambicions. I mantenir lligams estrets basats en l’afinitat i la reciprocitat, però obviant els drets humans i civils, mena a haver de dissentir-hi, si més no públicament, o a haver de patir un desgast pel que fa a la pròpia reputació democràtica. Per tant, les aliances i els acords ideals serien les fonamentades en els tres factors alhora de forma ponderada. Ara bé, com que els escenaris i els conflictes polítics internacionals son d’una complexitat enorme i estan sotmesos a uns banys de realisme brutals, perquè malauradament la força en l’àmbit internacional crea legitimitat, cal navegar entre els diferents factors prioritzant-los segons les circumstàncies i la força que tenim, més enllà de les bones intencions.
Per tal que s’entengui millor què vull exposar, el conflicte entre Israel i el poble palestí ens pot servir per il·lustrar com hauria de ser aquesta política exterior que reclamo i com s’hauria d’articular. Per començar cal palesar que és un conflicte que els catalans no hem contribuït a gestar, sobre el qual no tenim cap responsabilitat específica (no som una expotència colonial que hi hagi intervingut) no hi tenim interessos directes ni frontera ni, de fet, posseïm cap poder real per influir-hi, perquè no disposem dels recursos (diplomàtics, econòmics i militars) d’un estat. Malgrat això, sembla que vulguem abanderar les accions per resoldre’l, tot i que sospito que tant els israelians com els palestins saben perfectament que en el tauler geo-estratègic on es dirimeix el conflicte els catalans ni tan sols podem invocar la força d’un simple peó. Atès això, tot allò que pretenguem fer només contribuirà a aparèixer davant seu com una colla de presumptuosos i babaus, que malgrat ser uns figurants s’atorguen un protagonisme estèril i fatu.
L’extrema esquerra independentista i l’esquerra que l’emula, invoquen la conculcació del drets humans (ben certa) i el dret a la sobirania del poble palestí (indisctuble) Ara bé, mentre omplen el país de banderes palestines i convoquen manifestacions i boicots contra Israel, no en fan onejar cap d’ucraïnesa o de sahrauí, malgrat tractar-se de dos conflictes similars, on el poble ucraïnès i el sahrauí s’hi juguen tant o més que el palestí i sense que el Marroc o Rússia puguin al·legar que han estat atacats, com ho han estat els israelians pels palestins. Per tant, és evident que alguns catalans usen el conflicte entre Israelians i palestins, amb finalitat essencialment ideològiques, per tal que propagar un discurs que poua d’un sudglobalisme anticolonialista tronat que pretén, en darrera instància, acabar amb les democràcies liberals occidentals i l’economia de mercat, a qui culpen de tots els mals. Els és igual que Israel no sigui pas un fruït genuí del colonialisme (sense el qual, per cert, Síria, Jordània, Palestina o Iraq encara serien províncies turques) que Israel es constituís com estat d’acord amb una resolució de l’ONU, o que els palestins i diversos estats àrabs hagin intentat enderrocar-lo mitjançant diverses i reiterades guerres d’aniquilació sense cap legitimitat.
Per la seva banda, des de posicions nacionalistes liberals, de dreta i d’esquerra no marxista, es pretén fer creure que l’epopeia jueva per fundar un estat i el seu esperit mercantil i emprenedor son l’exemple a seguir pel poble català, perquè tenim un sistema de valors semblant, la nostra voluntat de ser també és irreductible i la catalanofòbia presenta elements anàlegs (si bé de menor intensitat) amb l’antisemitisme. Aquests sector magnifiquen les semblances entre el poble jueu i el català, oculten les diferències i tergiversen els contextos polítics en què cada poble s’ha desenvolupat, perquè no poden equiparar-se.
Si bé, a parer meu, tenim més afinitats amb els jueus que amb els palestins i que de la seva epopeia per fundar un estat i recuperar una llengua podem extraure’n lliçons valuoses, ens equivocarem si volem emular-los i equiparar-nos-hi. D’altra banda, és evident que tant el poble jueu com el palestí, que juguen en la lliga dels estats o dels que malden per tenir-ne posant tota la carn a la graella, amb qui sempre acabaran negociant és amb l’estat espanyol i l’espanyolisme, perquè saben que tenen veu i vot i en el tauler internacional i, poc o molt, poden afavorir-los o perjudicar-los. Nosaltres, en canvi, només podem aspirar a ser utilitzats conjunturalment per tal de pressionar l’estat espanyol i tenim tots els números per esdevenir la torna o la moneda de canvi a afegir, per tancar una negociació.
Només pot estranyar als babaus que cap polític palestí (de fet van avalar la unitat d’espanya) ni israelià no mostressin explícitament el seu suport al dret a l’autodeterminació de Catalunya, com tampoc no haurien mogut un dit de debò pels catalans si, un cop proclamada la independència, haguéssim estat ocupats, detinguts, colpejats o morts per la policia o l’exèrcit espanyols. Aleshores, qui sentit té que des de l’independentisme s’avali, per acció o omissió, les matances d’israelians o de palestins, l’anorreament de l’estat d’Israel (el nefast del Riu fins el Mar) o l’ocupació progressiva de Cisjordània per tal de consolidar el projecte expansionista funest del Mar fins el Riu? No en té cap, excepte, repeteixo, que vulguem utilitzar un conflicte que ens depassa en tots els sentits per tal d’imposar un determinat marc ideològic en clau interna, mentre fem el ridícul en l’àmbit internacional, que ens prendran per una colla d’amateurs que volen tenir un estat però pensen i actuen com una ONG sectària.
A parer meu, afinitats a banda, l’independentisme hauria d’adoptar envers el conflicte entre Israel i els palestins i cada cop menys els àrabs (ara molts ja no estan disposats a atacar-lo com el 48, el 67 i 73) una posició basada en el suport: 1- A l’existència de dos estats segons les fronteres dissenyades per l’ONU 2- Al reconeixement sense embuts de l’estat d’Israel i les seves fronteres anteriors a les guerres 3- Al dret dels palestins a una Cisjordània lliure de colons jueus i de tota mena d’assentament i a una Gaza sense presència militar ni civil israeliana 4- A l’obligació de les dues parts a col·laborar de bona fe renunciant a l’ús de la violència 5- A les accions diplomàtiques que fomentin el diàleg i a les missions humanitàries que ajudin els palestins a refer-se dels estralls de la guerra.
Qualsevol altra cosa que faci l’independentisme que s’aparti d’aquests punts o contribuirà a què forces com Hamàs perseverin mitjançant la violència a voler alliberar Palestina, malgrat que només aconseguiran destruir-la més, o a què l’extrema dreta nacionalista israeliana cregui que pot acabar crear el Gran Israel (incorporant Samaria i Judea i altres territoris) i arraulir definitivament el poble palestí. Ara bé, això no ha de ser obstacle per promoure accions humanitàries o mantenir, cadascú des de la seva visió del conflicte, unes relacions privilegiades amb els diferents actors polítics. I en el cas que algun dels dos bàndols, cosa ben improbable, s’oferís a donar suport públic al dret d’autodeterminació de Catalunya, entenc que la reciprocitat justificaria un compromís més ferm amb la seva causa, però preservant sempre el reconeixement del dret d’israelians i palestins a tenir cadascun un estat i l’obligació de no emprar la violència per assolir els seus objectius legítims.
