Dimarts, 4 d'agost de 2020 - Edició 740
La República

Pedro Sánchez no és Robespierre

El dilema era ben clar i la Convenció, dividida i segurament aterrida per l’esdevenidor, va tirar pel dret i va tallar el cap, com tothom sap, a Lluís XVI. I en això està Espanya, en un dilema. Davant d’una guillotina simbòlica, imaginada

Francesc Viadel
Francesc Viadel 10/07/2020

Fa no res que Pedro Sánchez, davant del primer ministre de la república italiana, ha negat l’emèrit amb un calculat gest de consternació. Aquesta és l’enèsima representació teatral de Sánchez, un actor afeccionat però pel que sembla amb més mala llet que Adolphe Menjou, fustigador implacable de rojos en el Hollywood del macartisme.

Cal dir que els guionistes d’aquesta darrera pel·lícula del dirigent socialista, Pedro contra el rey, tampoc no han estat massa fins. I que conste que no deu ser per falta de material ja que d’això en tenen a cor què vols. Si han escrit un guió que no el podria assumir ni Ed Wood mateix és perquè, bàsicament, són molt conscients que treballen pensant en una població on encara hi ha massa idiota atrapat entre el ‘Cine de barrio’, la nostàlgia pel Caudillo i la por a morir sobtadament d’atur o de qualsevol altra malaltia relacionada amb la desigualtat crònica del país. Tot això, sense comptar amb la caterva de falangistes reciclats que habiten en les pròpies files del PSOE o en els calfreds que els venen al pensar en els milers de voxonites recalcitrants que cobren nòmina d’Interior o de Defensa.

Sánchez ha dit que els tripijocs monetaris del caça elefants li semblen inquietants i pertorbadors, que la premsa espanyola és més vigilant que el Washington Post de Bradlee que va enviar Nixon als inferns i, alhora, ha afalagat també la discreció de Felip VI en tot aquest afer merdós. Inquietants i pertorbadores són, cal dir, qualificatius molt suaus, d’una pedanteria extrema atesa la gravetat de la situació. De la premsa espanyola de què parla el presidente, millor deixar-ho córrer. Si no fos pels diaris estrangers ací no s’hauria assabentat de res ningú, com quasi no es van assabentar en les espanyes de la que ens va caure l’1 d’octubre. I pel que fa a les habilitats polítiques del borbó em fa la impressió que estan molt per dessota, posem per cas, de les de Paquito Camps i tururut, expresident valencià que està convençut de ser Kennedy mateix.

Per acabar-ho d’adobar, la incontinent ministra Carmen Calvo ja ha dit que allò que passe amb l’emèrit només dependrà del seu fill que per a això és el cap d’Estat. A rei mort, visca el rei!. Els draps bruts es netejaran en casa i a una altra cosa.

La jugada és d’una simplicitat que espanta. La mateixa simplicitat política, primària, amb què l’Estat va reprimir -i reprimeix encara- Catalunya pel fet d’organitzar-se democràticament contra un Estat i un règim emocionalment ancorat en el pitjor nacionalisme, en la memòria d’una dictadura sangonosa que va durar dècades.

Ben mirat, tot és molt lampedusià o alfredolandià… Pitjor que empassar-se Los bingueros bufat de sangria barata davant d’una televisió catòdica a blanc i negre, confinat en un diminut apartament de Cullera en ple d’agost, sense aire condicionat.

Enmig d’aquesta zarzuela la diputada de Podemos i representant morada en la mesa del Congreso, Gloria Elizo, ha dit que l’única eixida d’aquesta situació passa per l’abdicació –dimisión ha escrit El País, exemple segons Sánchez de la premsa que no mira cap a un altre costat- de Felip VI i la celebració d’un referèndum sobre el model d’Estat. Molt bé, d’acord. Però, a aquestes alçades del ball qui n’està prou segur que Elizo no forma part també del mateix guió?.

És evident que Sánchez no és Robespierre sobretot per a joia dels dissidents de tota mena entre els quals, òbviament, entren tots els independentistes catalans, siguen revolucionaris o de missa diària. Fet i fotut, el sanguinari revolucionari francès no va fer gaire comèdia amb això del rei després de comprovar com n’era d’impossible que Lluís XVI acceptés cohabitar amb els progressos revolucionaris però sobretot després de veure que el rei idiota havia intentat fugir per a, des de l’exili, declarar la guerra a la Convenció.

El 3 de desembre de 1792, a les portes del judici que pujaria Lluís XVI al cadafal, Robespierre va pronunciar un discurs molt esclaridor, aquest sí, inquietant i pertorbador. “(…) Si Lluís pot ser encara objecte d’un judici, pot encara ser innocent. Què dic! És presumeix que ho és fins que siga jutjat. Però si Lluís és absolt, si Lluís pot ser presumiblement innocent, en què es converteix la Revolució? (…).”

El dilema era ben clar i la Convenció, dividida i segurament aterrida per l’esdevenidor, va tirar pel dret i va tallar el cap, com tothom sap, a Lluís XVI. I en això està Espanya, en un dilema. Davant d’una guillotina simbòlica, imaginada. Perquè és clar, si a la última l’emèrit se’n va a tocar culs a qualsevol paradís absolt per falta de proves i el seu fill continua en el tron consagrat com el monarca que va salvar Espanya en què queda aquesta menudeta, merdoseta democràcia?.

Em tem, però, que no canviaran gaire les coses. I si ho fan serà a pitjor. Ni Robespierre ni Marat. En Espanya on es pose un Abascal qualsevol…

Francesc Viadel        

Relacionats