Divendres, 12 d'agost de 2022 - Edició 1478
La República

Ni pau ni tranquil·litat

Diu una cançó eivissenca que cal sortir i lluitar per demostrar que som vius

Josep Costa 26/06/2022
El president dels EUA Donald Trump durant una concentració per disputar la certificació dels resultats de les eleccions presidencials dels Estats Units, a Washington, Estats Units, 6 de gener de 2021. (Horitzontal)

Record com fa dos anys, quan estàvem sortint del primer confinament de la pandèmia, era un lloc comú dir que res no tornaria a ser com abans. I veient com la gent està intentant recuperar el temps perdut amb viatges, diversió i vacances qualsevol diria que els nostres hàbits de vida han canviat poc. De fet, sembla com si aquests dies en molts àmbits l’èxit s’assoleixi en comparació amb com eren les coses abans de la pandèmia (el turisme, la vida cultural, etc).

Però la història és capriciosa. La pandèmia no s’ha acabat, i de fet aquests dies hi ha una onada de contagis que no té res a envejar de les onades anteriors. Simplement ha canviat la nostra actitud davant el virus, que molt majoritàriament ja no fa por. Com tampoc no varen acabar altres pandèmies de la història que també varen ser oblidades. Potser el que passa és que la nòmina de problemes que ens impedeixen dormir tranquils es va ampliant.

La grip espanyola va ser l’última gran pandèmia, amb desenes de milions de morts arreu del món. I en realitat no es va acabar del tot mai, sinó que les variants de la malaltia varen començar a ser menys letals i avui convivim amb elles sense cap por. I en canvi als llibres d’història no se li atribueix un paper destacat a canviar les vides de la gent que la va patir. La qual cosa no vol dir que no el tengués. Segurament significa que va coincidir històricament amb altres esdeveniments més transcendents encara.

En aquesta cursa per recuperar la normalitat anterior, s’intueix un desig de pau i tranquil·litat d’una part important de la ciutadania. Un desig de recuperar les certeses d’un món previsible que ja ha desaparegut. D’un món en què es deia que cada generació vivia millor que l’anterior, malgrat tot. Nostàlgia d’un món, en definitiva, que treballàvem per deixar enrera i que ara ens sembla millor que el que tenim.

A banda de les grans pandèmies i els canvis tecnològics, els canvis polítics, les crisis econòmiques i les guerres són problablement els fets que més han desestabilitzat el món en el decurs de la història. I en els últims anys no es pot negar que en tenim bones dosis de tot plegat. No hi pot haver pau ni tranquil·litat en un moment històric en què conflueixen tants factors de canvi a nivell global.

Els canvis tecnològics són generalment un factor de revolució positiva, i la pandèmia ja hem après a gestionar-la. Però els canvis polítics ara mateix no semblen anar en la bona direcció. La victòria de Trump en un país que presumíem immunitzat contra l’autoritarisme va ser un terratrèmol que encara ens envia rèpliques via Tribunal Suprem i que a Europa es manifesta amb el creixement sostingut de l’extrema dreta. La lliçó és que si Trump va guanyar, un feixista ho pot fer bàsicament a qualsevol lloc.

De crisi econòmica i guerra potser la notícia és que no en sortim d’una que ja ha arribat la següent. Perquè l’anterior crisi semblava d’aquelles que només n’hi ha una cada generació i ara ja se n’albira una altra de les mateixes proporcions. Una mica com la fi de la guerra freda, que s’està allargant una mica, la veritat. O les guerres provocades per la mal anomenada guerra freda, per ser més exactes.

Així doncs, potser no ens quedarà més remei que abandonar la il·lusió de viure un període històric de pau i tranquil·litat. És més, tot el que havíem après sobre com aconseguir un món millor potser hagi de quedar de banda mentre lluitam per evitar que torni a ser pitjor. Té menys èpica i és menys ètica, però segons com, la determinació per impedir que tornem a un món que crèiem superat pot ser la força més revolucionària.

Diu una cançó eivissenca que cal sortir i lluitar per demostrar que som vius. Properament caldrà sortir i lluitar per moltes coses que donàvem per suposades i que no han estat mai tan en perill en vida nostra. Començant per la nostra pròpia existència col·lectiva.

(*) Josep Costa és politòleg i advocat.