Dijous, 6 d'agost de 2020 - Edició 742
La República

La censura no pot continuar

Mentre internet no estigui controlat per cap Gran Germà, els ciutadans lliures i emancipats políticament s’informaran per ells mateixos i premien els mitjans i els periodistes, columnistes, comunicadors, que estan mantenint la seva independència.

Jordi Galves
Jordi Galves 28/03/2020

Hi ha una obsessió per acabar amb la llibertat dels altres i aquesta obsessió s’anomena censura. Hi ha una autèntica obsessió malaltissa, addictiva, que s’anomena set de poder. És una set que mai no es calma, mai no s’acaba ni pot acabar. No només tenen tot el poder econòmic, polític, mediàtic, judicial i militar, no només són uns dèspotes autèntics. A sobre, aquests poderosos volen tenir bon nom, volen ser respectables i gaudir d’una bona consciència. Volen que els fem reverències, alhora volen apallissar-nos i, en canvi, ser estimats, com en una relació sàdica. Ho reconec. Identifico la mirada bavosa del jutge. Si fa dos anys van intentar intimidar-me amb la petició de tres anys i mig de presó per haver escrit un simple article d’opinió, ahir mateix dos mitjans de comunicació ultradretans espanyols Crónica Global i Okdiario provaven de difamar-me, acusant-me de delictes i d’immoralitats, el mateix dia que l’empresa privada Twitter em suspenia el compte durant 12 hores per haver escrit la següent piulada: “Si el virus no fa cas de les fronteres, aleshores per què a la Catalunya Nord hi ha molts menys morts que a la Catalunya espanyola? No serà així perquè és espanyola? Espanya infecta”. Per  poder continuar a Twitter després de 12 hores em van obligar a eliminar la piulada, com si jo em retractés, com si hagués presentat excuses. Com si jo no pensés que el govern de Pedro Sánchez ha comès una imprudència que té conseqüències de responsabilitat criminal i política. Mentrestant, tot d’usuaris de Twitter es permetien insultar-me amb els més grossos penjaments. Vaig rebre amenaces de mort i era acusat de pederasta. Val a dir que tot això coincideix en el temps, de manera força curiosa, amb altres esdeveniments. Fa un mes vaig ser expulsat amb vagues excuses del setmanari El Temps i que, des de setembre de l’any passat Catalunya Ràdio no ha volgut tornar a comptar amb mi per a la tertúlia política del vespre. Tampoc el programa Ben Trobats de la Xarxa, comunicació local. Són casualitats però tinc la sensació que algunes persones consideren que la meva presència pública és sobrera i poc edificant.

Honradament, crec que la classe política catalana i espanyola ha de regenerar-se profundament si vol subsistir i vol assegurar la democràcia enfront de temptacions totalitàries. La classe política ha de fer net i també la classe o l’àmbit dels periodistes, en la seva immensa majoria, clarament mercenaris quan no tenen clares i inconfessables relacions incestuoses amb el poder polític. Costa de creure, i molt, que tothom tingui per sabut i demostrat que el món de la política espanyola està fortament desprestigiat per nombrosíssims casos de corrupció econòmica i que els nois i noies de la premsa i dels mitjans de comunicació mantinguin, en canvi, les mans netes. Sembla poc creïble que els mitjans de comunicació actuïn amb criteris professionals tan discrepants en funció de les majories polítiques parlamentàries. I és que la gent, el poble, cada vegada és més difícil de manipular. Perquè mai no havia estat tan ben informada com ara. Mentre internet no estigui controlat per cap Gran Germà, els ciutadans lliures i emancipats políticament s’informaran per ells mateixos i premien els mitjans i els periodistes, columnistes, comunicadors, que estan mantenint la seva independència. La Vanguardia, El Periódico, El País, etcètera, no només estan en fallida econòmica. Han aconseguit, avui, ser sinònims de propaganda política quan abans ho havien estat de veracitat informativa. L’actual crisi del virus, amb tothom confinat a casa, amb un consum massiu i exponencial d’informació i d’opinió, provocarà canvis d’incalculables conseqüències. I m’agradaria creure que aquests canvis faran cada cop més difícil la censura de les veus discrepants, més difícil l’engany i manipulació de l’opinió pública mentre el gran negoci de la telefonia sigui la informació veraç més que no pas la comunicació.

Relacionats