Dijous, 2 de febrer de 2023 - Edició 1652
La República

Junts i Trias: repicar campanes i anar a la processó

El retorn de Trias a la cursa electoral per Barcelona és una mostra més de la personalitat polièdrica d’això que ara s’anomena Junts

Andreu Pujol Mas 19/12/2022

El retorn de Trias a la cursa electoral per Barcelona és una mostra més de la personalitat polièdrica -per dir-ho suau- d’això que ara s’anomena Junts i que abans s’ha anomenat de moltes altres maneres. Xavier Trias ha aparegut reivindicant el nom de Convergència i marcant distàncies, sense miraments, amb l’entorn de la presidenta del seu partit. “Hi ha persones que no poden anar a la meva llista”, va dir referint-se a Jaume Alonso-Cuevillas. Amb un cert to despectiu, va afegir-hi que “jo necessito gent que entengui que el número u sóc jo”. Aquest obert menyspreu cap a la presidència de Junts podria ser l’enèsima escena de desgavell intern, una exhibició d’aquest can pixa-i-rellisca continu que ja és una marca de la casa. No és estrany, doncs, que el candidat Trias estigui disposat a amagar les sigles i vulgui recórrer a la seva marca personal. Mentre Junts havia fet molts esforços retòrics per presentar-se com una formació d’esquerres –encara que les seves votacions al Parlament i al Congrés no anessin en aquesta línia- per intentar esgarrapar vots d’ERC i la CUP, Trias torna presentant Barcelona com una ciutat bàsicament de putes, droga i delinqüència, que és el que solen fer els candidats de dretes sempre i a tot arreu. Concretament, ha parlat de “la meca de la droga i el sexe fàcil”, per dir-ho més fi. Paral·lelament s’està produint un acostament entre el PSC i Junts, que és allò que sempre s’havia conegut per “sociovergència” però que ara, amb el rebranding convergent, hauríem de batejar d’alguna altra forma. Collboni s’ha obert a pactar amb Trias. Trias ha dit que, si convé, investirà al candidat socialista per desbancar Colau: “Per què no?”, va expressar en una entrevista a la televisió municipal barcelonina. No és cap novetat: aquesta mena de pacte funciona a la Diputació de Barcelona i en diversos consells comarcals des de les eleccions municipals passades. Al cap i a la fi, el PSC aspira a actuar com el gran partit conservador de Catalunya, intentant omplir el buit deixat per la desfeta de Ciutadans i per l’espant dels votants més rònecs de l’antiga CiU. El PSC s’ha convertit en el partit dels porucs de mà dura i privilegi i la seva funció a Catalunya –també al País Basc- és la d’apuntalar el règim i procurar que res no es mogui. És normal, doncs, que entre les forces conservadores hi hagi una bona entesa. És cert, però, que les famílies pretesament nacionalment irredemptes dins d’això que ara s’anomena Junts tampoc és que protestin gaire per l’actitud de Trias ni per la bona entesa que hi ha a la Diputació. Això fa pensar que potser volen fer repicar campanes i anar a la processó i dir a cadascú el que vol sentir: a uns, que són els més independentistes i subversius, als altres, que són els més conservadors i convergents. Potser és que tot és una mica veritat a l’hora: el desgavell i “putaramonetisme” no són necessàriament incompatibles.