Dissabte, 10 d'abril de 2021 - Edició 989
La República

I l’aplaudiment de les 8 ?

No cal l’aplaudiment de les 8. Cal comprensió i cal recolzament psicològic per a la ciutadania i, sobre tot, pels professionals, que son aquells que lluiten per les nostres vides. Perquè aquesta pandèmia no s’ha acabat i, en vindran d’altres

Joan Guix
Joan Guix 16/03/2021

A l’inici de la pandèmia, durant la primera onada i el confinament, la gent sortia als balcons a les 8 en punt de la tarda per aplaudir al personal sanitari que estava lluitant contra la malaltia. Eren herois i se’ls hi reconeixia la feina i l’esforç. Ara, un any més tard, no tan sols no hi ha aplaudiments sinó que, més aviat, el personal sanitari comença a sentir descontentament i pressió, quan no insults o agressions per part  d’alguns, afortunadament pocs, usuaris del sistema.

Sic transit gloria mundi”.  “Així passa la glòria del món“.

Que està passant?

Això, la pandèmia, està durant massa i amb massa costos. La  OMS parla de fatiga pandèmica referint-se al cansament derivat de l’esgotament que està creant la vigilància constant front la malaltia, el covid19 i les seves conseqüències, no  sols físiques, sinó emocionals, mentals, econòmiques, la sensació de privació de llibertat i altres problemes de tota mena, sense tenir un horitzó immediat de finalització de la crisi. La vacunació va semblar com un cop de vent fresc, però ara, la realitat de la lentitud en la progressió de la vacunació, el no veure resultats immediats que permetin aixecar la tensió, les noves variants i el seu efecte sobre els indicadors epidemiològics venen a implicar un nou cop que ens fa enfonsar-nos cada vegada més en l’avorriment, la irascibilitat i el sentiment de rebel·lar-se front a tot això, i que també es tradueix en desmotivació i relaxació, quan no abandonament, de les mesures de prevenció front al coronavirus, i un fort descontentament respecte de les Administracions i tot allò que ho pugui representar.

Tot i reconèixer la feina dels professionals sanitaris, els ciutadans manifesten un gran descontent respecte de l’atenció rebuda, amb la substitució de la visita cara a cara per una freda trucada telefònica, per l’increment de llistes d’espera, per les no respostes a les trucades a unes línies saturades, per que son conscients que totes aquelles malalties i problemes que els portaven al sistema sanitari abans de la covid, no son ateses de la mateixa manera. I això genera queixes i mal estar. I un bombardeig des dels mitjans de comunicació d’informacions, moltes vegades contradictòries i que no sempre ajuden a mantenir la confiança. En diuen infodèmia. I una politització insuportable i desmoralitzadora. Mala mescla.

Tot això en un ciutadà comú. A això afegim,-hi, en els cas dels sanitaris, l’esgotament físic per horaris interminables, manca de personal, torns doblats, males condicions laborals i retributives que encara s’evidencien més en aquestes condicions, la falta de mitjans i l’estrès emotiu de veure caure gent al voltant, moltes vegades companys i companyes, amb una enorme sensació d’impotència. I la por. La por de contagiar-se i, encara pitjor, de contagiar a la família. Les vacunes ajuden, però no ho solucionen tot.

D’una banda, una ciutadania farta i sense perspectives emocionalment reals d’un final, que no es veu proper, i de l’altra, uns sanitaris cremats i dolguts. Mala combinació. Difícil solució.

No cal l’aplaudiment de les 8. Cal comprensió i cal recolzament psicològic per a la ciutadania i, sobre tot, pels professionals, que son aquells que lluiten per les nostres vides. Perquè aquesta pandèmia no s’ha acabat i, en vindran d’altres.

Joan Guix

Ex Secretari de Salut Pública de la Generalitat de Catalunya.

Medical Anthropology Research Centre (MARC). Universitat Rovira i Virgili.