Dilluns, 1 de juny de 2020 - Edició 676
La República

Farsánchez és un indesitjable

Ah i l’èxit de desactivar completament la iniciativa política independentista, tant la que ve de Lledoners com la de Waterloo. En això ens passen la mà per la cara.

Jordi Galves
Jordi Galves 07/05/2020
El president del govern espanyol en funcions i candidat a la investidura, Pedro Sánchez, intervenint des del seu escó al debat d'investidura el 5 de gener del 2020.

Fa molta ràbia acceptar-ho. Ja ho sé, però hem de baixar del burro. Felipe González i Susana Díaz tenien raó, Pedro Sánchez, Pedro Farsánchez, Pedro Virusánchez, és un indesitjable. Més enllà de les conviccions polítiques, més enllà de les consideracions ideològiques, tècniques, el sol surt cada matí i el president del Govern és inconsistent, incompetent, inacceptable. Una estafa política de temeràries proporcions. Hem d’admetre que ens fan tanta ràbia els enemics de Farsánchez, la gent dels diners de la política, el sector negocis que ens tiranitza, que estàvem disposats a acceptar que, per oposició contrastada, per vana esperança, que el jugador de bàsquet de la Monclova fos algú que tingués alguna virtut trobada, alguna bondat amagada, alguna virtut que no fos una barra ciclòpia, una mandíbula mitològica. Alguna cosa més que la poca vergonya sideral que aguanta el personatge, la poca vergonya criminal. Sí, al final es confirmen totes les veritats, pel mateix preu hem acabat sabent que Alfonso Guerra és un malparit però també que José Luis Rodríguez Zapatero n’és un altre, però amb cara de bambi que deia en Guerra. I que els presidents socialistes d’Espanya no poden envejar res a José María Aznar en indignitat, en mentida, en anticatalanisme, en passió toxicòmana pel poder. Pedro Farsánchez només es reuneix amb miralls perquè la fatuïtat, l’exageració  malaltissa del seu narcisisme és el seu únic capital polític. Un exercici patològic d’onanisme que patim tots, una mena de teràpia uranista sobre ell mateix, un autèntic festival d’autosodomia basat en una determinada llegenda urbana, que és en els orígens del seu infernal desequilibri. Perquè algú, algun dia, el va convèncer de posseir una suposada bellesa monumental, una determinada excepcionalitat física. De la mateixa manera que algú va convèncer Miquel Iceta que era astut i brillant, que Jordi Pujol era genial i colossal, que Artur Mas era formós i espavilat o que Oriol Junqueras era admirable i moralment superior a tota altra bèstia humana. Com hem hagut de pagar tots plegats aquests errors. Jo abans de les eleccions faria un profund examen psicològic i plantaria una guillotina republicana a la plaça major. I enviaria a la màquina de triturar paper les paperetes que incloguessin noms de sonats. De personatges sinistres que estan tan enamorats d’ells mateixos i tenen tan poc interès en els governats.

Pedro Farsánchez, gràcies a l’estat d’alarma, és el president democràtic que ha governat més temps de manera absoluta i, per tant, de manera més equivocada, instaurant pel camí dels fets consumats una dictadura que, en la pràctica, no té contrapès polític ni legitimitat. Amb un autoritarisme tan irrespirable com injustificat només agrada als comunistes, perquè és el cesarisme de la superioritat moral de l’esquerra, propi dels partidaris de la dictadura del proletariat, dels amics de la veritat per decret, vaja, de totes les menes de comuns i de comunes, amb Joan Tardà inclòs, aquest etern nostàlgic dels errors de la II República Espanyola, inclosa la guerra civil entre els partits d’esquerra que sempre acaba igual, amb l’extermini de tots nosaltres. El general Santiago, segon cap de l’Estat Major de la Guàrdia Civil, llegint un document, un paperet que duia preparat, va dir que “l’altra línia de feina —de la Guàrdia Civil contra les badomeries— és minimitzar aquest clima advers a la gestió de la crisi per part del Govern”. Com si un senyor amb faixa vermella hagués de fer de community manager del partit que té el poder, en la més pura exhibició del tornisme del sistema espanyol en què dreta i esquerra són, al capdavall, una mateixa cosa. Com ho eren Antonio Cánovas del Castillo i Práxedes Mateo Sagasta ara tenim Pablo Casado i Pedro Farsánchez. L’únic èxit durant l’actual presidència del Govern és el de la desaparició del torturador conegut com a Billy el Niño. Un èxit que, si pogués, Farsánchez s’arrogaria, com va fer amb el fals doctorat, sense ni mica de vergonya. Ah i l’èxit de desactivar completament la iniciativa política independentista, tant la que ve de Lledoners com la de Waterloo. En això ens passen la mà per la cara.

Relacionats