Dijous, 13 d'agost de 2020 - Edició 749
La República

Escupen sobre l’amor de Junqueras

L’estratègia de Farsànchez s’assembla molt a la que els diferents governs del PSOE van adoptar amb ETA, l’estratègia Rubalcaba. Calcada.

Jordi Galves
Jordi Galves 29/07/2020
El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, parla amb el vicepresident, Oriol Junqueras, al Parlament, el 26 d'octubre del 2017 (horitzontal).

Com a polític, Oriol Junqueras sempre ha divorciat la teoria de la pràctica, sempre ha pensat que les belles idees, que les precioses paraules, són més importants que no pas els fets. Le belle parole, parole. Que la realitat és inhòspita i, en canvi, l’idealisme ens acull i ens consola. I que si controles la propaganda del país ja ho tens guanyat. De fet, Junqueras creu que el paper tot ho aguanta, i que els fracassos no són exactament fracassos. Que, en tot cas, el que cal és una molt bona excusa, un bon coixí. Una bona justificació que transformi la derrota en victòria, el negre en blanc, el fracàs en èxit, l’engany en veritat. “No és el que sembla, t’ho puc explicar”, et diu Junqueras. I explicant, explicant, t’acaba dibuixant qualsevol cosa, la galàxia sencera si vol, com a la presó que, pel que em diuen, també feia classes d’astronomia als altres presoners. Junqueras és un simple professor universitari d’història, que mai no ha destacat, contràriament al que pensen els seus adoradors, com a historiador. Com a professional, no se’l cita. Recordo perfectament que, abans dels fets d’octubre, el web oficial de la Generalitat de Catalunya informava que el senyor vicepresident del Govern, havia estat investigant a l’arxiu secret vaticà. Però sense poder presumir de res més, sense indicar cap descoberta. Recorda una mica aquell egiptòleg català que, després de molts esforços, va aconseguir excavar a la Vall dels Reis i només va poder tornar a Barcelona amb les botes plenes de sorra. De sorra egípcia.

 

A l’octubre de 2014 Oriol Junqueras va plorar de frustració, en directe, en el programa de Mònica Terribas reclamant eleccions plebiscitàries per proclamar la independència. “Necessitem fets, per l’amor de Déu. Això és el que vol la gent d’aquest país” subratllà, com si la separació d’Espanya fos només en les nostres mans. I al desembre d’aquell mateix any va afegir: “El president (Artur Mas) no m’estima gaire i els directius de la Corpo (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals) que posa el president tampoc”. Indicant, un cop més, la inexplicable discrepància, la gran injustícia, que es produeix entre el cruel maltracte rebut i la puresa del cor que, a l’ample pit, ni l’hi cap. El victimisme de Junqueras sempre es barreja amb la constant exhibició d’una enorme superioritat personal, intel·lectual, moral, que acostuma a justificar amb la militància en un partit d’esquerra i també per la seva condició de creient catòlic. No es tracta d’una qüestió merament personal sinó d’una estratègia política, d’una doctrina comunicativa que segueix des de sempre. Cap polític contemporani català no ha explotat en el seu benefici polític i jurídic la seva condició de creient catòlic com Oriol Junqueras. Coincidint amb el seu empresonament intensificà les referències religioses en les intervencions i comunicats, apel·lant als valors cristians i a l’amor fraternal, tot rebutjant qualsevol acte de violència. La fe insubornable també li serveix per imposar els seus criteris polítics, com ara la constant defensa del diàleg amb l’apàtic govern d’Espanya o l’obsessió per aconseguir per al seu partit una depauperada presidència de la Generalitat de Catalunya.

La recent entrevista de Vicent Sanchis a tevetrès ha mostrat, davant de tot el país, els límits i les mancances d’aquesta estratègia comunicativa que, hores d’ara, ja no dóna més de sí. Amb un to prepotent, sord a qualsevol crítica o comentari, el president d’Esquerra Republicana, en moltes ocasions no va deixar, a l’entrevistador, que fes la seva feina i preguntés. Junqueras es va mostrar irritat, sobrepassat pels esdeveniments, indiferent al seu entorn, i va acabar abandonant les paraules boniques per adoptar un to groller, més propi d’una presó que no pas d’un dirigent polític que aspira a governar Catalunya. Qüestionada la seva política d’ampliació de la base, d’aproximació a Podem, Comuns i PSC, la constant crida al diàleg amb l’esquerra espanyola, Oriol Junqueras va reaccionar desafiant: “Si algú s’atreveix a dir-me a mi que això és una excusa, després de xupar-me tres anys a la presó, els ha de tenir molt ben posats, eh? Molt ben posats.” Amb la mateixa agressivitat reiterà la seva indiscutible superioritat moral, ampliable al seu partit, ERC: “sóc una bona persona i això ho sap tothom”. “Sóc una persona honrada i honesta. És evident que sí. És impossible que algú digui: l’Oriol és una mala persona. Im-pos-si-ble”. Quan Sanchis li preguntà si creu que “hi ha partit malvats”, Junqueras deixa entendre que sí, per contrast, a la bondat intrínseca dels republicans: “nosaltres som honrats, això és seguríssim” i “la maldat té la seva pròpia lògica interna”.

Sembla evident que l’estratègia comunicativa del “Junquerisme és amor” no ha funcionat ni funcionarà. El govern de Pedro Farsánchez i Pablo Iglesias, ben cohesionat, ha empresonat tots els líders independentistes, tot violant les pròpies lleis espanyoles, erosionant l’Estat de dret. I avui Junqueras i la seva bonhomia dormen entre barrots. Ha estat un gest d’autoritat de l’executiu espanyol, que recupera així prestigi nacionalista a Madrid. I és també una resposta clara. El trencament d’un diàleg en el que, la part espanyola, mai no hi ha cregut. L’estratègia de Farsànchez s’assembla molt a la que els diferents governs del PSOE van adoptar amb ETA, l’estratègia Rubalcaba. Calcada. Per una banda, diàleg estèril, purament formal, molt ben escenificat, metre que, simultàniament, la guàrdia civil, detenia una i altra vegada la cúpula dirigent de la banda terrorista. Amb traïdoria. Diàleg formal d’entrada i, alhora, repressió real. Per una banda, boniques paraules i, alhora, llàgrimes de sang. Parole, parole. ¿Caldrà l’esfondrament electoral d’ERC perquè el primer partit de Catalunya reaccioni i deixi d’estar governat des d’una presó, perquè deixi d’estar governat per una estratègia que no funciona ni funcionarà? Com expliquen totes les novel·les sentimentals, no hi ha antídot, no existeix res de res, contra el desamor. I si es tracta d’odi, ja ni en parlem.

Relacionats