Dissabte, 31 d'octubre de 2020 - Edició 828
La República

Erquidistant (2)

Rovira, la gran muda del partit, si algun dia l’obliguen a deixar la secretaria general, potser obri, serena, la parla i ens explicarà coses.

Jordi Galves
Jordi Galves 18/03/2020
El líder d'ERC a Madrid, Gabriel Rufián, anuncia la seva abstenció durant la investidura de Pedro Sánchez, el 7 de gener de 2020 (Horitzontal)

Les formes autoritàries, gairebé marcials, de l’actual direcció d’Esquerra Republicana són un autèntic problema per a la llibertat, la igualtat i la fraternitat de la societat catalana. El venerable partit republicà, el primer partit de Catalunya, ventila avui comportaments preocupants, entaforant-se en motlles rígids de poder que l’identifiquen com una de les formacions polítiques més sectàries i opaques. I, per tant, més arbitràries. No cal arribar a ser cap organització satànica o gnòstica perquè un partit adopti alguns dels inquietants comportaments de les sectes.

Abstenir-se d’adorar el diable no vol dir necessàriament ser cap mena d’àngel. En tenim molts exemples. El recent escàndol veneri d’Alfred Bosch i del seu Leporello personal només és un de tants exemples, un cas més que origina l’opacitat informativa. Demostrant així, ben clarament, que no hi ha hermetisme que pugui mantenir-se en el temps, de manera indefinida, si l’arbitrarietat atempta contra la dignitat humana de les víctimes. I sobretot, quan el diari Ara fa de Pravda del carrer Calàbria. El recent escàndol, explicat a mitges, ha suscitat moltes preguntes, legítimes en una societat democràtica.

Preguntes sobre els comportaments inconvenients d’altres dirigents d’Esquerra que han gosat presentar-se davant de l’opinió pública com a angelicals, honorables i irreprotxables. Per un miserable grapat de vots. Sí, sí, boti, boti, espanyol qui no boti. Sí, sí, visca Catalunya Lliure però no ho aprofitis per tocar-li les cuixes, orangutan. Una cosa és estar en contra de l’imperialisme ianqui i una altra, ben diferent, és oposar-te al moviment llibertador del Me Too. Donald Trump i Harvey Weinstein són les dues cares de la mateixa moneda. I és moneda falsa.

La biografia interna, real, del partit que, des de la presó oval, governa Oriol Junqueras amb mà severa i apostòlica, és peculiar i, de vegades, poc edificant. Si observem els partits més tradicionals veurem que són el cacau de sempre. Estan cohesionats, més aviat, al voltant de la set de poder, dels diners, de les xarxes d’interessos, de l’habilitació del partit com si fos una mena d’agència de col·locació, amb una ideologia cada vegada més vaga, imprecisa i canviant. Més oportunista. Junts per Catalunya i la CUP, posem per cas, s’hi assemblen força des d’aquesta perspectiva. És un maremàgnum mediterrani, un guirigall, comparats amb els comportaments hieràtics, encarcarats i que no deixen marge per a la dissidència.

Només cal recordar la solitària figura del conseller Toni Comín, de l’home inquiet i creatiu, de l’heterodox, del partidari de la llibertat intel·lectual i creativa, del lliure albir, de la defensa del criteri personal. Quan Comín en mala hora va atrevir-se a contradir la dominació asfixiant de Junqueras el gurú, del protomàrtir de l’independentisme que exerceix una autoritat il·limitada, sense contrapès, sense crítica, gràcies a la unció sagrada de la repressió espanyolista. Com si Lledoners s’hagués convertit en una mena de Xangri-La, una mena de nou monestir de Montserrat molt ben tunejat. I qui diu Toni Comín, diu per exemple, Marta Rovira, una política dura, amb conviccions pròpies, que no participa del gir federalista d’Esquerra i calla com Penèlope. Rovira, la gran muda del partit, si algun dia l’obliguen a deixar la secretaria general, potser obri, serena, la parla i ens explicarà coses.

L’actual cabdillisme que experimenta Esquerra Republicana, no s’assembla a res del viscut en el passat. Ni el van exercir mai el coronel Francesc Macià ni encara menys, el pobre Lluís Companys, tan poc castrense, tan sentimental. Tan lligat de peus i mans com el president Torra. També és veritat que ara és la primera vegada que l’anàlisi que fa Esquerra sobre Catalunya s’emmiralla preferentment en Xipre, en un país dividit en dues comunitats irreconciliables. I que és la primera vegada que el líder del partit republicà s’emmiralla preferentment en el president-arquebisbe de la independència, Makàrios III, fill d’un pastor de cabres. Continuarem aquesta crònica de l’erquidistància ben aviat, rastrejant els perills del sectarisme i del cesarisme.

Relacionats