La majoria del que maldem per una Catalunya independent, invoquem el patriotisme com a instrument imprescindible per assolir-la. Alhora, no ens oblidem del drets de ciutadania, tot i saber que també beneficien els catalans nacionalment espanyols, incloent-hi els catalanòfobs més abrandats. La tensió entre aquests dos conceptes la tenim ben present a l’hora de dissenyar l’estratègia per ocupar el poder i arribar a l’emancipació nacional plena. Les fortes conviccions democràtiques, la concepció republicana de la nació i l’absència d’un pòsit postimperialista, procliu a una idea mística i mitificada del projecte nacional, hi tenen molt a veure. Exceptuant una minoria que poua d’un nacionalisme ètnic que remet a uns llinatges de caràcter biològic (no pas a una identitat lingüística, cultural i històrica de lliure adscripció) i els que no creuen en les nacions (perquè hi veuen un entrebanc per a la lluita de classes universal) la resta de catalanistes professem un patriotisme ferm però també volem que no amenaci els drets de ciutadania.
Paradoxalment, en un estat com l’espanyol, els catalans només podem gaudir dels nostres drets civils i polítics si renunciem a exercir plenament el nostre patriotisme i l’aigualim fins que esdevingui un regionalisme tebi. Per tant, la disjuntiva real que tenim és dur el nostre patriotisme a fundar un estat propi, on els tribunals, la policia, les cambres legislatives i la premsa no ens criminalitzin o ajupir-nos i acceptar que de patriotisme legítim a l’Estat només hi cap l’espanyolista. Com s’ha demostrat amb la fastigosa Operació Catalunya i l’acció concertada dels sicaris polítics, policials, judicials i mediàtics, es pot esclafar la dissidència catalana conculcant l’estat de dret impunement.
En una futura república catalana independent, el patriotisme pot esdevenir redundant i fins una mica embafador i tot. Em refereixo, és clar, a períodes de pau i prosperitat sense guerres ni calamitats meteorològiques, ni pandèmies, ni conflictes socials devastadors, perquè en situacions d’aquesta mena el patriotisme pot constituir un puntual cívic valuosíssim. En la nostra futura república és previsible que la Constitució, el Tribunal Constitucional, les forces d’ordre, la justícia ordinària, els serveis d’intel·ligència i la legislació vigent ja garantiran prou la sobirania i la identitat nacionals. El caràcter de llengua comuna i oficial del català, la preeminència de l’himne i de l’ensenya o la inviolabilitat de les fronteres, per tal que cap patriota no se senti amenaçat i pugui gaudir en plenitud de la catalanitat, segur que gaudiran de la protecció idònia. Per tant, ja no caldrà enardir la ciutadania amb proclames patriòtiques, perquè els pilars de la nació estaran perfectament falcats.
Què fem però, mentrestant, ara que aquests pilars trontollen i els esvorancs que amenacen la pervivència de la nació van enfondint-se? Què fem, també, per assolir la plena sobirania, atès que el cul de sap polític, la reculada del català, l’empobriment de les classes populars i mitjanes, l’espoli fiscal, el deteriorament del medi natural i un procés de substitució demogràfica, encara incipient però del qual no podem preveure’n l’abast, han convertit aquesta fita en una urgència existencial?
Doncs, a parer meu, allò imprescindible i ineludible sinó volem acabar essent una minoria nacional a casa nostra, abocada a la frustració permanent i a consumir-nos enutjats en la pròpia impotència, és maldar per tal que tots els llocs de poder a l’abast estiguin en mans de patriotes. Tots sense excepció. Per tant, advoco per tal que les classes dirigents en l’àmbit polític, empresarial, cultural, esportiu, acadèmic, periodístic, cívic, sindical i associatiu combreguin amb el patriotisme. Una proposta d’aquesta mena implica, és clar, postergar l’eix ideològic i el partidista (sense esborrar-los perquè son un país plural) en benefici de les conviccions patriòtiques. Aquestes conviccions han de recolzar-se en la identificació amb Catalunya com un subjecte polític sotmès a un estat repressor, amb una identitat nacional irreductible i la vocació d’esdevenir independent.
Aquesta proposta és compatible amb la preservació dels drets de ciutadania dels catalans nacionalment espanyols, en les seves diverses corrents? I tant que sí. N’és perquè té un caràcter transitori (fins que no siguem independents) perquè pot articular-se mitjançant els jocs de majories i minories derivades de processos electorals democràtics, perquè respon a una situació d’emergència nacional i a la constatació que en l’espanyolisme abunda el joc brut i la manca absoluta d’escrúpols i perquè, d’altra banda, la designació dels patriotes pot fer-se netament. Ni volem ni podem recórrer a cap de les martingales, les il·legalitats i els cops baixos fastigosos emprats per l’espanyolisme, com sabem després de Pegasus, la policia patriòtica espanyola, els libels periodístics o la persecució inquisitorial del TS o del Tribunal de Cuentas.
Hi haurà qui titllarà la proposta de sectària o contrària als principis de la democràcia liberal. Si els catalans nacionalment espanyols fossin uns conciutadans disposats a defensar la pertinença a Espanya per mitjans estrictament democràtics, bo i respectant el dret de Catalunya a l’autodeterminació en tant que subjecte polític, tindrien més que raó. Podrien al·legar que volem excloure’ls del poder només pel fet de pensar i sentir diferent. Fins podrien acusar-nos de sumpremacisme ètnic Ara bé, la majoria d’espanyolistes catalans no solament s’identifiquen amb una altra nació, sinó que neguen als qui en sentim només o majoritàriament catalans el dret a tenir un estat propi i volen incloure’ns per la força en el seu. Volen fer coincidir nació i estat en una matriu espanyola catalanòfoba. La majoria que ells invoquen és falsament democràtica perquè, en pertànyer a universos nacionals diferents, no estem parlant d’una societat plural sinó d’una pluralitat de societats en un mateix territori. Aquest fet els converteix en integrants d’una majoria, en realitat demogràfica, que ha usurpat l’Estat i s’ha fet amb absolutament tot el poder. Mitjançant l’acaparament de les cambres legislatives i del poder socioeconòmic que els atorga la facultat de dictar lleis (poder legislatiu) aplicar-les (poder executiu) interpretar-les (poder arbitral del TC) fer-les complir (poder judicial) i legitimar-les socialment (poder mediàtic) pot esclafar-nos (ja ho ha fet) com els plagui.
L’espanyolisme català, de fet, promou un projecte polític no pas diferent al de l’independentisme, sinó brutalment i coactivament antagònic. No pretén derrotar-nos esportivament sinó subjugar-nos. Per tant, com a catalans nacionals a la seva Espanya no hi cabem, si no és renunciant als trets bàsics de qualsevol nació, que en el nostre cas rauen en la llengua i la cultura pròpies, el dret civil, la història i l’afany secular de governar-nos sense altre límit que la nostra libèrrima voluntat. Si els espanyolistes neguen que som una nació, menystenen la nostra llengua, posterguen la nostra cultura, restringeixen el nostre Codi Civil i adjudiquen a La Generalitat un paper subordinat, per què hauríem de compartir-hi el poder? Si estan disposat a estovar-nos si gosem votar en una referèndum avalat per una majoria parlamentària, per què hem de deixar-los fer i desfer? Per què, on hi hagi una majoria sobiranista, hem de permetre que governin i manin ells si sabem que pugnaran per diluir-nos nacionalment, arraconar-nos lingüísticament i sagnar-nos fiscalment? Mentre maldin per espanyolitzar Catalunya emprant no pas la força de les urnes sinó la de les porres policials, les togues inquisitorials, els libels periodístics, i les majories demogràfiques, hem de privar-los, democràticament, del màxim d’instruments per fer-ho.
És hora, doncs, d’atorgar el poder en tots els àmbits on ens juguem el futur, al compatriotes compromesos amb el reforçament de les estructures nacionals i la consecució de la independència. A la resta, com que estan entestats en deconstruir nacionalment Catalunya (els més moderats) o directament en anorrear-la ( els més extremistes) per tal que esdevingui una regió espanyola més, cal deixar-los sense cap presidència ni òrgan de poder. Cal barrar-los-hi el pas per tal que no puguin prendre decisions i retribuir càrrecs, perquè sempre els usaran en perjudici nostre. Que restin a l’oposició, doncs, que ja debatrem amb ells tot allò que s’escaigui, perquè d’arguments i raons per sostenir el nostres projecte ens en sobren. O fem valer la nostra condició d’elector, de soci, d’accionista, de subscriptor, de consumidor o de client per imposar-nos o l’espanyolisme ens acabarà arraulint i despersonalitzant. Ens escanyarà fins que Catalunya resti tan exhausta i esfilagarsada, que ja no tingui cos ni esma per aixecar-se i mantenir dretes les parets de la nació i esmolat l’anhel d’independència.
