No sé si haureu vist ‘The Handmaid’s Tale’ (El conte de la criada). Una sèrie d’èxit de la plataforma HBO basada en el best-seller de Margaret Atwood. La creació cinematogràfica de Bruce Miller ha generat molt furor. Els seus fans n’esperem amb deliri la tercera temporada. Sense ànim d’spoiler, tracta d’una societat americana amb una baixa taxa de natalitat que esdevé un règim totalitari amb l’objectiu d’aconseguir repoblar-la. L’indret es diu Gilead. Els governants recluten dones, com la protagonista, Defred, perquè pareixin per les famílies riques -i infèrtils- del país. Les segresten i els hi prenen els fills. Les vexen, violen, maltracten i tots aquells càstigs que us puguin passar pel cap i que no vull escriure.
Però l’objectiu últim és que ajudin a la regeneració demogràfica de la població perquè no s’entri en una davallada històrica i, en definitiva, se superi l’”hivern demogràfic” tan il·lustrat amb escenes fosques, fredes, que tant preocupa els governants. “Falten nens per pagar les pensions”, dirien. Les dones recluses van vestides amb una gran capa vermella i porten una mena de campana blanca que les aïlla de la realitat, però que no evita que pateixin en silenci les conseqüències d’haver hagut de donar els seus fills a l’elitisme burgès per ser una criada maltractada. Però Defred és esperança i anhel de reivindicació, s’organitzen entre elles per vèncer la por i de la lluita feminista en neix la sororitat.
Desconec, també, si en veieu el paral·lelisme i us reafirmeu en allò tan dit: “La realitat supera la ficció”. El PP de Casado, dins de la Llei de suport a la Maternitat que va avançar la setmana passada que impulsaria si arribava al poder el pròxim 28-A, va anunciar aquest dimecres que s’inclourà una proposta perquè es retardi l’expulsió de dones migrades “sense la documentació vigent de l’Estat espanyol” en el cas que donin els seus fills en adopció. Si ho fan, no podran ser detingudes mentre duri el tràmit de l’adopció, però quan acabi, sí que podran ser deportades. I això, dones, és el classisme en potència; és la barbàrie del racisme institucional. És el post-ventre-de-lloguer masclista. És l’abans de la distòpia de Gilead. Però també és la generositat de Defred i les dones silenciades. Caldrà obrir camins entre mugres i posar llum a les coves. Caldrà feminisme per davant de la barbàrie.
