Dissabte, 10 d'abril de 2021 - Edició 989
La República

CS o la mort en vida

No n’hi ha res de pitjor que una mort en vida

Francesc Viadel
Francesc Viadel 14/03/2021
Pla mitjà d'Albert Rivera, Inés Arrimadas i Lorena Roldán en un miting a la plaça de Sant Jaume envoltats de banderes el 20 d'octubre del 2019 (horitzontal)

Encara que ningú no s’ho puga pensar ni creure a Ciudadanos encara hi ha vida. És un vida en mort de càrrecs electes i assessors que piulen, fan declaracions i sobretot que deambulen sense nord a la cerca d’un partit que els puga acollir.

Si cliqueu a la pàgina de web de CS trobareu que Martín Blanco continua donant sermons contra l’independentisme i assegurant amb la vehemència de venedor de regerenador capil·lar màgic que el seu partit és l’únic que defensa els drets i les llibertats de tots els catalans. Seria difícil trobar un polític més pesat que Blanco.

Carrizosa també carrega contra els separatisme al qual vincula per a sorpresa de politòlegs de tot el planeta a Pedro Sánchez mentre Edmundo Bal demana desesperat als seus diputats murcians que voten al costat dels socialistes per a expulsar al PP després de l’escàndol del vacunagate i de ves a saber quines altres corrupcions que mai no sabrem. Bal ho té mol fotut perquè a Múrcia de moment els seus s’han abraonat en una lluita a navalla oberta que ja veurem com acaba.

D’altres dirigents, com Toni Cantó, opten en canvi per dur amb discreció la seua etapa de zombies de la política més que res per no fotre la pota i perdre la possibilitat d’una qualsevol atractiva oferta laboral. On anirà a parar Cantó? Al PSOE?. Ja podria ser. Al PP?. No m’estranyaria. A Vox? És molt possible. L’home fort d’Albert Rivera, per exemple, Fran Hervías, ha optat per anar-se amb Pablo Casado després de dir de la seua líder que s’ha convertir en la crossa del “sanchismo” com si el “sanchismo” fos alguna cosa amb cara i ulls, un moviment sociopolític articulat al voltant d’una gran teoria.

Tot plegat, la mateixa aposta sobre el destí final del diputat valencià la podríem fer ara mateix de cadascun dels membres del partit taronja amb càrrec a excepció, és clar, d’Arrimadas que, o bé la fan ministressa a pesar d’haver dit del Gobierno que era un Frankenstein o bé acabarà en alguna de les empreses de l’Ibex o satèl·lits guanyant més diners que un torero.

El cas és que havien de salvar Espanya però Espanya els acabarà salvant a ells col·locant-los en el PSOE, en el PP o en Vox que és, en realitat, el partit dels veritables ciudadanos com s’ha pogut comprovar en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. De fet, a cap català amb un mínim d’informació i cultura política desconeix que aquesta formació va nàixer justament per preservar la unitat d’Espanya a costa de reduir Catalunya a una regió. Una altra cosa és que en Sevilla o en Santander uns es pensaren que Cs era el PSOE modern i sense el llast de la corrupció o uns altres el PP modern i sense corrupció, el partit de centre-dreta o el partit de centre-esquerra que a més era no-nacionalista. Cap d’aquests ciudadanos havia llegit Benedict Anderson ni Michael Billig i les seues teories sobre el nacionalisme banal i la comunitat imaginada, ni sabien tampoc distingir entre la socialdemocràcia i el neoliberalisme més salvatge.

L’esperpent pot durar encara una temporada amb algunes escaramusses que del ben segur faran víctimes. Una periodista d’El País fa notar fins i tot que Arrimadas fa dies que pateix una hemorràgia en un ull com a símptoma o símbol d’una hemorràgia major. Els de Rivera ja no fan gràcia a ningú i ja només són una despulla cobejada pels partits del règim.

No recordava una implosió, explosió, d’un partit tant brutal des de la que va destruir Unió Valenciana (UV), una altra formació de laboratori pensada per a frenar el rojo-separatismo i mantenir unes estructures de poder econòmic en el País Valencià dirigides per les quatre famílies de sempre. L’Alianza Popular i la UCD, ajudats per María Consuelo Reyna des de Las Provincias, van unflar pel cul Vicente Gonzàlez Lizondo i van convertir l’anticatalanisme de carreró i aldarull en una formació política que a punt va estar de governar la ciutat de València i que va facilitar l’accés del PP d’Eduardo Zaplana a la presidència de la Generalitat.

Una vegada expulsat el PSOE del poder, Zaplana mateix va ser l’encarregat d’enverinar UV fins a destruir-la. No va ser una operació massa complicada. En va tenir prou en omplir uns centenars de carmanyoles i repartir-les, acabar amb la reputació d’algun unionista díscol i inventar-se que l’únic valencianista era ell i els de la seua colla que, per cert, van estar quasi vint anys governant durant els quals no van deixar estaca en paret.

Els de Cs que encara belluguen la cua i que no saben que els cal fer potser haurien d’estudiar la lliçó valenciana dels seus confrares en la croada anticatalanista i veure com se les van arreglar per no sucumbir al desastre de l’enfonsament. No n’hi ha res de pitjor que una mort en vida.

Francesc Viadel