Dissabte, 24 d'octubre de 2020 - Edició 821
La República

Artur Mas no és un traïdor

A mi sempre m’ha semblat una persona molt ben parlada, molt convincent. Reconec que em va enganyar més d’una vegada. Però gens moderat. Al capdavall, és un autèntic radical, un hooligan

Jordi Galves
Jordi Galves 20/09/2020

Artur Mas sembla un polític sense ambició. O sigui, que en té tanta o més que tots els altres polítics però, com més temps passa, menys disposat està a assumir riscos, i més a gust se sent en l’immobilisme contemplatiu, travat entre l’oportunitat i l’oportunisme. Artur Mas s’ha deixat la barba com el Capità Haddock, va acumulant anys però també manies, prevencions, prejudicis, tabús, difícils d’entendre pels votants. Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp, tan bé que parla i, al capdavall, tan poc que es fa entendre. Mas havia aconseguit tanta credibilitat com a nou independentista, com a polític valent i servidor públic, que va acabar abraçat a David Fernàndez, aquell dia que semblava que érem un sol poble fraternal. I mireu-lo ara, petrificat per la por a la repressió espanyolista amb la que, senzillament, no hi comptava el senyor president. No, no l’havia prevista. Com que és un senyor molt senyor es pensava que amb ell no s’atrevirien els espanyolets. Perquè una cosa és la gentussa que el va fer arribar al Parlament en helicòpter un dia i, una altra cosa són les persones d’ordre, com ara ell mateix, persones intocables i intocades, nois de casa bona que han vist el món per un forat. El president Mas té una opinió molt elevada d’ell mateix, massa amor propi però poques conviccions, idees escasses, com acostuma a passar amb les persones que han adquirit l’hàbit de rentar-se les dents però no el de la lectura. I encabat hi ha tota la conya marinera aquella del viatge a Ítaca de  K. P. Kavafis, la convicció segons la qual, l’important de la navegació és el viatge i no pas arribar a port, d’on neixen algunes confusions importants. No, no, els independentistes no som com els socialistes que tenen paciència de sant i esperen, amb una mica de sort, l’adveniment del socialisme durant els propers mil·lennis. L’independentisme popular no vol esperes ni cagadubtes, llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp.

El descrèdit polític d’Artur Mas és responsabilitat exclusiva del propi molt honorable senyor, de la seva injustificable i innecessària vacil·lació pública. D’un mas o del masover de la casa gran del catalanisme, tothom esperava més solidesa i continuïtat en el temps. Del cap d’aquell govern dels millors esperàvem resultats millors. Per acabar políticament on és ara el president Mas podia haver-se estalviat la navegació per aigües tan turbulentes, tantes veles e vents. No s’entén que abracés l’independentisme per abandonar-lo precisament ara, passats tants pocs anys, amb la primera onada repressiva d’Espanya. Quan la majoria popular és, a més a més, clarament independentista. Si primer es va divorciar políticament de Jordi Pujol, després de Josep-Antoni Duran i Lleida, després de Marta Pascal, després de Carles Puigdemont, ara no pot presentar-se com una figura de consens i ser, alhora creïble. Més aviat sembla un navegant tàctic, o un corsari, algú que només s’embarca si és ell qui governa el timó i que fa passar els discordants per la quilla. O millor encara, sembla el conegut nedador del refrany que sempre vol nedar i guardar la roba. La revolució dels somriures necessita tota mena d’ajuts i no pas aprofitats que només pensen en manar ells o en anar a la seva, com pirates circumstancials. El president Mas va ser represaliat econòmicament per haver plantat cara a l’estat espanyol. Però no es pot parar la mà, demanar solidaritat econòmica als votants independentistes perquè fas veure que encara ets independentista i després, com a víctima autèntica que ets, un cop has cobrat —mai abans de cobrar—, dir aleshores que t’hi has repensat, que abans eres separatista però que has tornat a canviar de camisa. I, sobretot, no pots acceptar els diners de la gent humil i després dir a aquesta gent que està equivocada perquè la repressió espanyolista t’ha agenollat i t’ha convençut. Artur Mas no és un traïdor, però sembla alguna cosa molt pitjor. És un buc, una fusta buida, desarborada, a mercè dels elements.

Els mitjans de comunicació al servei d’Espanya han sortit en defensa del Molt Honorable i això ja ens hauria d’haver alarmat. Sobretot al propi Artur Mas. Perquè han continuant intoxicant i falsejant el passat, i de la mateixa manera que abans presentaven el president Mas era un dimoni pelut amb banyes, ara és una pobra víctima del pèrfid Puigdemont. Utilitzant, en aquesta operació de desmemòria, un adjectiu força irritant: l’adjectiu moderat. L’explicació espanyolista és que Artur Mas és un moderat i, per això, el pobre ha estat apartat del poder. Com si fos un tauró que hagués perdut les dents. Com si fos un tauró sense dents i esdevingut vegetarià. Com si ser moderat fos una categoria política, o com diuen a Madrid, fos un català però que no ho sembla. Com si fos moderada la seva íntima, incestuosa, relació amb Germà Gordó, l’home dels quartos de Convergència. Com si Artur Mas, quan es va posar a fer retallades com un boig, seguint l’antipolítica d’Andreu Mas-Colell, hagués estat un dirigent moderat. ¿Quan es va consolidar l’espanyolització de certs grups en el col·lectiu dels Mossos de l’Esquadra, amb Felip Puig i Ramon Espadaler al capdavant, el president Mas va ser moderat? Quan durant les presidències de Puigdemont i de Torra, Artur Mas va exigir la continuïtat de Miquel Buch, el conseller del salvatgisme policial, també es va comportar com un polític moderat? Quan Jordi Pujol i la seva família acumulaven diners i Artur Mas li duia la cartera, es va comportar com un polític moderat? A mi sempre m’ha semblat una persona molt ben parlada, molt convincent. Reconec que em va enganyar més d’una vegada. Però gens moderat. Al capdavall, és un autèntic radical, un hooligan.

Relacionats