Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) ha tornat a fer equilibris sobre el fil de la contradicció política. Durant el Debat de Política General (DPG), la portaveu del grup parlamentari, Esther Capella, ha llançat una duríssima ofensiva verbal contra el president de la Generalitat, Salvador Illa, a qui ha acusat directament de «no tenir projecte de país» i de mancar de qualsevol tipus d’ambició «nacional i social». No obstant això, la contundència de les paraules s’ha diluït ràpidament a l’hora de la veritat: els republicans continuen lligats de mans i peus al pacte que manté el PSC a Palau.
La crítica més sagnant ha anat dirigida a la línia de flotació de les noves promeses en matèria d’habitatge de l’executiu socialista. Capella ha qualificat d’una «gota en l’oceà» el programa de 100 milions d’euros destinat a assumir part de la propietat de l’habitatge per a majors de 40 anys, així com el fons de 25 milions per evitar desnonaments. Segons la portaveu, aquestes partides són totalment irrisòries davant la «magnitud del problema» actual. També ha retret a Illa la seva dependència de Madrid, lamentant que es «referenciï constantment» en el govern de l’Estat.
Entre el retret i la submissió parlamentària
Malgrat la gravetat dels qualificatius —acusar un president de la Generalitat de buidor de projecte i de submissió estatal no és poca cosa—, ERC ha tancat ràpidament la porta a qualsevol trencament real. En un exercici de malabarisme polític, Capella ha obert la porta a «transaccionar» les propostes de resolució del PSC, amb l’esperança d'»estirar-los» cap a posicions més ambicioses.
La justificació d’aquesta línia de supervivència es troba en el finançament i la llengua. Capella no ha dubtat a aplaudir que Salvador Illa hagi defensat el nou model de finançament singular i la protecció del català, uns elements que ha recordat que són els «dos pilars» de l’acord que els republicans van firmar per fer-lo president. Amb l’argument que ERC «marca l’agenda» del Govern, el partit intenta justificar davant la ciutadania una posició incòmoda: la de criticar ferotgement els incompliments i les mancances d’un govern sense ànima al qual, paral·lelament, continuen garantint la continuïtat.
